Colòmbia en 80 tweets

Ja ens trobem a un petit hostal en el cèntric barri de la Candelaria de Bogotá. Barri estudiantil molt animat. Fa molt fred!!

Bogotá està a 2600m, els pulmons són els primers en notar-ho. I fa un fred que espanta. En breu farem la primera incursió

Ahir vam creuar el barri de Santa Fe. Molt degradat, calcat a barris germans d'altres ciutats del continent. Desigualtat :(

A Bogotà els diumenges tallen 122 kms de carrers perquè la gent gaudeixi de la bici i del passeig. Interessant.

Avui ja hem agafat el transport públic per moure'ns per Bogotà. Nova prova superada. I té molt de mèrit, us ho asseguro ;)

Hem tingut el plaer de compartir passeig i àpat amb la famosa periodista colombiana @polacarrillo Història política a dojo.

A Bogotà està tot preparat pel mundial de futbol sub-20 i això fa que hi hagi més seguretat als seus carrers. I s'agraeix...

Formatge, patates, iuca, plàtan, arepas, alvocat... el viatge a Colòmbia passarà factura... en quilos.

A #Colombia el límit de velocitat és de 80 km/h a tot el país. Tot un malson per Felip Puig ;)

A Bucaramanga el trànsit està restringit de 6 AM a 9PM (si, si...) per determinades matrícules. Quin drama!

A #Colombia el govern s'esforça en la celebració del Mundial sub-20. Prova de foc per credibilitat internacional

Abandono. Deixo de rapinyar wi-fi obert d'una tal Familia Gutiérrez ;) La innocència també pot ser solidària.

A la província de Santander és comú menjar 'hormigas culonas' complementant àpats. Encara no he tingut el plaer...

El boom immobiliari que ha acabat amb l'economia espanyola és plenament vigent a Colòmbia, economia en plena expansió.

1 € = ± 2500 COP (pesos colombianos) Després d'haver fet el canvi sóc milionari per primera vegada en ma vida. I'm rich!

#Colombia és un dels països amb + tradició taurina d'Amèrica. Hi ha cartells de manifestacions antitaurines al carrer. Mola!

#Nicaragua i #Colombia es disputen la paradisíaca illa de San Andrés. Hi ha certa enemistat. Ja me la quedo jo i llestos :P

Avui hem conegut #Girón, una altra ciutat colonial de la mà de @polacarrillo, tant bona guia com periodista. Preciosa ciutat!

Arribant de veure el 4-1 del #Colombia-França. Molta diversió futbolera als bars de #Bucaramanga. A #santboi mola més, però ;)

Hem anat al centre comercial + important de #Bucaramanga a veure 'Midnight in Paris' de Woody Allen en VOS. A veure si aprenem.

Portes obertes, cotxes pitant, música a tot volum, conductor parlant pel mòbil... és una manera diferent de viure el transport.

Els escriptors de la Lonely Planet són un pèl conservadors. Excessius elogis a Uribe i a la seva gestió. Discrepo bastant.

Aquests dies són notícia els processaments a ex-dirigents polítics pro-uribistes. Corrupció i altres barbaritats a dojo.

A les 6 del matí i de la tarda l'himne de #Colòmbia sona a totes les emisores de ràdio. Nacionalisme en estat pur.

El ciclisme és un dels esports nacionals a #Colòmbia. Doble mèrit: les altes muntanyes i l'extrema perillositat del trànsit!

13 hores en bus, 3 de 4x4, i 3 en barca per arribar a Punta Gallina, el punt més al nord de sudamèrica. Val la pena, aviso!

Hem estat amb els wayüüs, indígenes no gaire receptius amb els turistes, que dominen el "percal" a la Guajira. Ells manen.

Els wayüüs controlen la frontera amb Venezuela, i en fan negoci: benzina, materials d'obra, menjar, beguda i seguraM drogues...

Les benzineres a la Guajira consisteixen en garrafes de benzina venezolana que importen del país veí els wayüüs al seu aire.

Els colombians divideixen el país en zones verdes, grogues i vermelles en funció del nivell de control de l'estat a cada zona.

Avui hem vist una vegada més el partit de la selecció colombiana, ara a Cartagena. Classificada per vuitens. Eufòria.

Només al centre de Cartagena hi ha 2000 policies. N'hi ha a cada cantonada. Em fa sentir insegur i em dóna mal rotllo.

Aquests dies he estat tastant la cervesa Polarcita de Venezuela a la Guajira colombiana. Una va dedicada al meu amic @Gabba82

La central eòlica de la Guajira dóna electricitat a Medellín. Els indígenes wayöös de la zona amb generadors. Molt injust.

A Colòmbia hi ha + prostitució i + tolerància amb ella que a Cuba, per exemple. Getsemaní de Cartagena és un exemple. Tòpics.

Al casc antic de Cartagena hi ha locals i restaurants d'un luxe desorbitat. Preciós exterior, prohibitiu interior. Es passen.

A Cartagena la policia té dues funcions: prevenir robatoris i violència, i mirar el cul a les turistes. Així passen l'estona.

Un vici sa i caribeny: els sucs i batuts de fruita. Autèntiques obres d'art a uns preus d'escàndol. Drogues en estat pur ;)

Sortir de Cartagena va ser satisfactori. Ciutat preciosa,però mal feelin' als seus carrers. Intuïció de viatger. Millor fugir.

Hem creuat una zona sensible, molt castigada pel conflicte, per arribar a Capurganà,poblet caribeny de platges de sorra blanc.

Capurganà està a pocs kms de Panamà. Només s'hi arriba per mar, no hi ha cotxes. Paradís. Menjar, beure, descansar.

Ens han explicat històries de drogues, narcos, guerrilla... de la zona. Millor no fer cas i gaudir de l'entorn.

Mai havia vist tants policies i militars. Ens han fet baixar varies vegades del bus per registrar-nos. Són omnipresents.

A la nostra cabanya teníem una mostra de la fauna colombiana: aranyes, mosquits, papallones, crancs...

Un noi ens va recomanar no agafar un bus. L'empresa no paga l'impost revolucionari i els hi disparen des de la selva.

Els nens tapen els forats de la carretera amb pedres i sorra. Després demanen monedes als cotxes que hi passen. Trist.

Des de les carreteres colombianes es pot comprovar com es van talant parcel•les immenses de bosc destinades a conreu i pastura.

'Cualquier día te llega la suerte': un narco arriba a casa teva i et demana que li amaguis 'la mercancía'. Recompensa --> $$$

Colòmbia és un dels primers països en ruta de cubans que emigren als Estats Units. Un cop arriben a Mèxic està practicaM fet.

A l'octubre hi ha eleccions municipals a Colòmbia. Queden mesos però els candidats ja fan campanya empaperant els carrers.

Una de les imatges que impressionen de Medellín són els barris humils a les parts altes de les muntanyes. Barris difícils.

Medellín és l'única ciutat de Colòmbia on hi ha metro. És en superfície però diu molt de la modernitat de la ciutat.

Avui he estat 10 hores seguides a un bus escoltant cançons d'amor en format reaggeton, salsa, cumbia, bachata... Ho superes?

He dormit a l'habitació més sorollosa en ma vida. Paret 1 amb dormitori compartit, 2 amb lavabo, 3 amb bugaderia, 4 amb bar.

Avui el Wilder, amic de l'@eriongLee, ens ha fet un tour per Medellín. Acompanyats tb per @polacarrillo. Ciutat per aprendre!

Hem agafat el telefèric que passa per sobre d'un dels barris més humils de Medellín. Em fa posar trist. És inhumà.

El nivell de violència sempre es correspon amb els índexs de desigualtat. Són pràcticament lineals. La solució és evident.

Hem conegut el centre de Medellín. Podria ser el centre de qualsevol ciutat europea. Amb metro i amb pedra molt fosca ;)

Vam sopar a la zona rosa de Medellín, gent amb molts calers i gringos. Dsps d'haver vist tanta pobresa vaig sentir fàstic.

A tots els meus viatges per llatinoamèrica xerrar amb taxistes i amb els companys de viatge de bus és el que més em nodreix.

Veure tanta pobresa em reafirma en la meva ideologia i em posa el cap on ha d'estar. M'ajuda. Tornaré amb ganes de lluita.

No vull imaginar com eren alguns dels barris que vaig veure ahir a Medellín durant els anys 80...

Abandonem Medellín i ens enfilem a Manizales i la 'zona cafetalera' tocant el PN de los Nevados amb muntanyes de més de 5000m.

Sí, però Colòmbia és molt més que això. País amable i potencial turístic extraordinari.

He superat la barrera dels 4000 i quasi la dels 5000m. Vam visitar el volcà El Nevado del Ruiz (5325m), fins als 4805!

El Nevado del Ruiz va fer erupció el 1985 i va acabar amb la vida de 20000 persones. Ara dorm, però es visita amb precaució.

Abans d'ahir vaig veure un documental sobre la vida de Pablo Escobar. Una història molt sagnant la d'aquest país.

El consum de cocaïna és vist amb mals ulls a Colòmbia. Es veu com un recolzament al conflicte.

El consum de cocaïna no només és un desastre per a la seguretat i convivència del país, també representa catàstrofe ecològica.

Avui m'he gastat un 'pastón' en llibres sobre Colòmbia. Serà una bona manera de complementar el que he après a aquest viatge.

Llegint els tweets de molts colombians sobre les FARC puc percebre que hi haurà conflicte per molts anys... (desgraciadaM)

Enrique Peñalosa, candidat a alcalde de Bogotà, diu que 'con cámaras de seguridad en toda la ciudad viviremos sin miedo'. T'equivoques fill.

Colòmbia progressa però alguna cosa no s'està fent bé. Exemple: Medellín. Homicidis: 871 al 2008. 1432 al 2009. 2019 al 2010.

1. Camperol ferit al trepitjar una mina de les FARC. 2. Volen jutjar ex-senadora @piedadcordoba per nexes amb les FARC 3. Sí: estic a Colòmbia.

Resum de la setmana a #Cuba: sí, garantia de drets socials millor que arreu de Llatinoamèrica. Ara,però, cal continuar obrint-se. Reformes!

A #Colòmbia denunciar abusos governamentals pot provocar serioses amenaces de mort. Un exemple? @IvanCepedaCast del @PoloDem
 

L'esquerra llatinoamericana (en totes les seves versions) ha aconseguit arribar al poder pràcticaM arreu. Alguna cosa hauríem d'aprendre.

Jo ho tinc clar: la comunicació. PrecisaM la batalla que ve perdent l'esquerra europea des de fa anys. Torno amb idees clares.

Ens acomiadem de Bogotá i d'aquest interessantíssim país: Colòmbia. Espero que hagi resultat interessant seguir el meu viatge! 

Recordeu: el meu twitter és @jpuigdengolas

Salut i descans. Bones vacances!

Finalment arriben les vacances, després d’una temporada molt dura i complicada. Ha estat un any intens marcat per dos comicis electorals duríssims on partíem d’una situació complicada que hem salvat amb molta dignitat.

Ha estat l’any dels primers acomiadaments a Incasòl, empresa pública de la qual era, fins fa uns dies, secretari del comitè d’empresa. Una situació difícil de gestionar.

Però sobretot ha estat un any de canvis. Canvi de domicili, per exemple. Però també de companys i companyes de feina. He deixat el David, els Carlos, l’Isra, la Sandra, la Mària, la Mercè...i ara viatjo amb la Vanessa, la Rosa, el Josep, la Sílvia, la Nati.... Canvis laborals amb tasques molt diferents, però amb l’entusiasme de fer bona feina.

L’any passat va ser el primer any de la meva vida sense viatjar, i ho he notat força. Aquells que em coneixeu ja sabeu la meva relació obsessiva amb la motxilla i el passaport. Aquest any hem escollit Colòmbia i Cuba, que visito per segona vegada. Es tracta d’un viatge turístic, però també impregnat de certa càrrega política. No podia ser d’una altra manera. Si tot va bé tindrem l’oportunitat de trobar-nos amb alguns membres del PCC (Partit Comunista Colombià), i també de visitar algun projecte sobre drets humans al sud del país. Per aquells que tingueu ganes de tafanejar podeu seguir el viatge al meu facebook o, sobretot, al meu twitter, seguint el hashtag #ticacolombia

En fi, que tingueu tots unes bones vacances. Fins al setembre!

A Senegal ens van segrestar

El Carlos, el Txarli, i jo ja fèiem vida africana amb normalitat. Ens havíem mogut per Mali i Burkina, habituant-nos a costums tan arrelades com haver de pagar injustament a un funcionari senegalès per tal d'agilitzar uns tràmits administratius a una ambaixada. Ja ens havíem mogut per la ciutat, Dakar, ens havíem barallat amb transportistes, havíem passat gana i ja sabíem rebutjar venedors insistents amb certa gràcia.

Ara bé, el saber del viatger mai té límits i sempre resta alguna nova experiència per viure. Un exemple? Un segrest.

Que ningú s'espanti. Va ser un segrest d'aquells de broma, insignificant, un pèl light. Però com anècdota fa gràcia i més si la vius acompanyat d'un hipocondríac espantadís com el Txarli; un bon amic que veu un porc senglar des d'un cotxe i puja la finestra. No fos cas...

La qüestió és que necessitàvem arribar a l'ambaixada de Mali a Dakar per tal de tramitar un visat, tot amb certa pressa perquè unes hores després havíem d'agafar un vaixell camí de Ziguinchor, ciutat principal de Le Casamance, al sud del Senegal. Algun problema vam tenir de comunicació quan ens disposàvem a baixar del taxi i el conductor senegalès, amb cara de pomes agres, va rebutjar els nostres bitllets. En volia més. I és clar, ell era un senegalès a Dakar, però jo era un santboià a Dakar. És a dir, estàvem al mateix nivell. 

Aquest senyor, vestit amb una túnica blanca espectacular, va decidir que fins que no paguéssim el que ell volia no ens deixaria baixar del seu cotxe. Així que vam iniciar una ruta turística improvisada i involuntària, que es veia interrompuda pel meu lamentable francés amenaçant amb trucar a la policia. Però ell continuava gastant benzina, i teníem temps de marge. El Txarli però, començava a pressionar amb un “Nica, ja ho pago jo,  baixem!”

Després de donar unes voltes gratuïtes per Dakar, vam pagar els maleïts bitllets. Però el valor de viure un segrest no té preu, i l'anècdota restarà a la memòria per sempre més. Oi Txarli? Eh Carlos?

Una rebuda que mai oblidaré

Sortia d'una classe qualsevol de Ciències Polítiques quan en la vitrina del hall que compartíem amb els estudiants de Sociologia a la Facultat d'Econòmiques, vaig trobar un cartell anunciant que s'obria un procés per optar a una beca finançada per la Comissió Europea que tenia com a objectiu l'intercanvi d'estudiants d'Irlanda, Espanya, Xile, Guatemala i Colòmbia. Tot plegat organitzat per l'Universitat de Belfast.

Sense pensar-m'ho dues vegades a l'arribar a casa m'hi poso a corre-cuita, redactant una memòria sobre quines eren les meves motivacions per optar-hi: elaborar un projecte sobre l'estat dels drets humans a Guatemala després del conflicte armat de 36 anys. L'envio i me n'oblido, era un mes de maig de 2004. 

Uns mesos després, mentre treballava a l'agost cobrint una avorrida suplència d'administratiu, em truquen confirmant que m'ha estat concedida i que necessiten rebre resposta en 24 hores sobre la meva disponibilitat a viatjar a Guatemala.  Dubtava. Així que ho consulto amb el Txarli, el Cesc, el Riki... i em diuen bàsicament: “no siguis imbècil, ves-te'n”.

I així va ser. Van ser sis mesos elaborant un projecte sobre els drets humans dels indígenes mayas, amb hores de biblioteca els primers mesos i de treball de camp als últims, on vaig passar moments difícils, moments en els que la millor opció era tornar. Va acabar sent però, una experiència inoblidable que em va acabar transformant en allò que sóc avui en dia. I és que si no fos per aquella beca, si no fos pel Txarli, el Cesc, i el Riki, avui no seria com sóc. D'això n'estic ben segur.

Allò que segur mai oblidaré serà la rebuda dels meus companys a l'aeroport. Una rebuda que es resumeix amb una foto, i amb el so de la gaita del Txarli, és clar. Un Guàrdia Civil em va preguntar el meu nom perquè es pensava que era un esportista d'elit. 

Doncs no. Senzillament tenia uns grans companys als quals continuo estimant moltíssim. Moltes gràcies, de nou. Era un 20 de març de 2005.

Viatjant per Mali, Burkina Faso i Senegal III

Portàvem ja un parell de dies més a Bobo, ciutat burkinesa on ja ens començaven a conèixer. I no m'estranya, van haver de passar tres dies per trobar algun estranger. Hem conegut un madrileny, un madrileny que acabava de passar la malària en un petit poblat de l'interior del país. Ens va explicar penúries però també l'hospitalitat dels seus habitants. Nosaltres som gent positiva, el Carlos i jo ens emocionem, ens animem. 

Per la nit, vam conèixer un altre personatge interessant. Un noi colombià que al finalitzar la llicenciatura de medicina a Boston va decidir fer voluntariat a un campament de refugiats liberians a Ghana. Ara està de vacances a Burkina (!) amb la seva parella dels Estats Units que feia mesos que no veia. Ens ha explicat vivències, anècdotes, imatges molt dures de la realitat d'aquell campament. Al campament hi vivien unes 40.000 persones. Molts morien per no disposar de material mèdic, del més bàsic. Feia temps que ja havia completat el temps d'estància obligatòria al campament, però havia decidit quedar-s'hi més temps, tot i el cansament acumulat per les males condicions de vida al campament i les ganes lògiques de fer vida amb la seva parella. Aquell noi és tot un exemple, anys després encara el tinc al cap, m'és útil. 

Una altra cosa que no oblidaré mai és la nostra curta visita a un supermercat libanès. Portàvem dies menjant pa, aigua, plàtans i cerveses de 600 ml. Per desconeixement suposo, no vam saber trobar gaire més. Passejant per la zona acomodada de la ciutat on estan situades algunes seus consulars i bancàries vam trobar un supermercat. Va ser impactant. Aire condicionat, Kellogg's, productes d'importació francesos, xocolata, galetes, tot tipus de fruita... Teníem pocs diners, així que ens vam limitar a agafar llet President i unes pomes. En el moment de pagar vam al·lucinar amb el preu de les pomes, així que les vam haver de tornar a col·locar al seu lloc. Vam sortir del supermercat més desmoralitzats encara que abans d'entrar. Un drama. Però res comparat al dels burkinesos, és clar.

Només restava anar a dormir i agafar un autobús per anar a la capital, Ouagadougou, on finalment vaig poder connectar-me a internet i on vam poder tramitar el visat per tornar uns dies després a Mali. Al viatge vam tenir la sort de conèixer un metge cubà que portava anys treballant com a cooperant a Burkina, amb sou a càrrec del govern de l'illa caribenya. Ens va explicar situacions espantoses. Ni tan sols les vaig fer constar al meu diari: “A l'autobús viatjava un metge cubà, ens ha explicat moltes coses de Burkina, ell ha vist coses espantoses als hospitals d'aquí. Millor no explicar-les perquè són per plorar”. Literal.

Si us heu trobat directament amb la tercera entrega i teniu interès...

Viatjant per Mali, Burkina Faso i Senegal I

Viatjant per Mali, Burkina Faso i Senegal II

Viatjant per Mali, Burkina Faso i Senegal II

2 de juliol de 2006. Ja no era a Mali, era a Bobo, segona ciutat en pes demogràfic de Burkina Faso, estirat al llit d'un hostal, recordant el dia anterior i tocant-me la panxa. Aposto a que ja m'he aprimat un parell de quilos.

El dia anterior vam passejar pels carrerons de Bamako, ens vam endinsar al mercat per veure l'elaboració de les seves artesanies, vam dinar a un restaurant senegalès petit i familiar on vaig provar per primera vegada el té malià, vam creuar el barri més pobre i humil de Bamako, vam gaudir del mundial amb un França-Brasil entre una multitud de malians pro-francesos, vam flipar veient un concert de música maliana al Centre Cultural Francès i finalment vam sopar al carrer entre gent que no em donava bon feeling. Avui però, només podia pensar en el terrible viatge en bus entre Bamako i Bobo. No per les hores patint calor, les males olors, la música estrident, la duana, sinó pel nivell de pobresa que vaig poder observar al llarg del viatge i especialment a la frontera. La mirada de la nena em va trastocar, merda!

L'arribada però, fou positiva. Bobo semblava estar sent devorada per la sorra vermella del Sahel, els nens ens miraven i cridaven “le blanc le blanc!!” com si no haguessin vist gaires pàl·lids com nosaltres, vam sopar mijo amb un autòcton amb les mans i vam poder comprovar la complexitat del traçat dels carrers, però també vam tenir la sort de compartir viatge amb un ghanès que ens recomanà i acompanyà a un hostal, on abans de donar per finalitzat el dia vaig acabar escrivint:

“D'aquí dos dies anirem a la capital de Burkina: Ouagadougou. Nom fàcil eh? Paro d'escriure que estic tacant el paper de suor. Tinc la taula plena de suor!!!!” 

Viatjant per Mali, Burkina Faso i Senegal I

2:30 de la matinada. Acabem d'aterrar a l'Aeroport de Bamako. Ens esperen els tràmits burocràtics a la duana d'aquest aeroport diminut, tot just després de creuar caminant les pistes de l'aeroport sota una xafogor asfixiant. Ens cobren 25 euros per un visat que haurem de renovar en els propers tres dies si volem quedar-nos a Mali, i haurem de tornar a pagar, és clar.

Primer problema: no tenim hotel. Un grup de joves alterats i nerviosos ens ofereixen dormir a les seves cases privades, o a portar-nos a hotels de Bamako. No conec l'entorn, no me'n fio. Em lligo la motxilla al braç, col·loco l'estora i m'estiro a sota d'uns seients de l'aeroport on hi havia algunes persones dormint sobre cartrons. Intento dormir fins que surti el sol. A les 04:45 aconsegueixo tancar els ulls.

Ja de dia, pugem a un taxi que ens porta al centre de la ciutat. Avui tocarà fer gestions, canviar euros per CFA's, anar a l'ambaixada de Burkina Faso, buscar un hostalet on dormir, comprar uns bitllets d'avió per anar a Senegal dues setmanes més tard... Tot en una ciutat que no coneixem, i en un idioma que no parlem. Però ens en sortirem, ja he viatjat molt jo...!!

Doncs sembla ser que no havia viatjat tant. Mai m'havia sentit tant intimidat. Mirava des de la protecció del vidre del taxi com avançàvem dones vestides amb túniques de colors molt vistosos carregant els seus fills a l'esquena, venda ambulant, carruatges, cotxes, busos, desordre, caos; i tot sobre un terreny vermellós provocat per les ventades de sorra del Sahel. Vam creuar el riu Níger, riu que neix a les muntanyes del sud-est de Guinea i va a morir al delta del Níger a Nigèria, després de passejar-se per Mali, Níger i Benín. Creuem també part de Bamako en un ambient molt bulliciós. Molta gent, molts cotxes, moltes motos, soroll, molta fruita, molt colors, moltes olors. Baixem del taxi enmig d'aquell ambient sent conscients que aquest viatge seria complicat, molt complicat.

Aquella nit calorosa i humida, ja a un hostal, escric al meu diari abans de dormir:

“Quantes sensacions!! Quanta pobresa... Hem fet tot el que havíem de fer, hem canviat la moneda, hem comprat els bitllets per Senegal, m'he connectat uns minutets a internet... Estic una mica nerviós perquè crec que no he portat la pasta suficient. Són les 20h però vaig a dormir.”

Civisme a Corea

Corea és un país admirable per la seva cultura, la història de la seva llengua, la seva escriptura, pel seu vertiginós progrés econòmic, pel conflicte amb el veí del nord, per la seva riquesa gastronòmica, pel seu potencial tecnològic... Corea és un país admirable per una infinitat de raons però m'agradaria afegir i destacar-ne una. El civisme.

Els coreans tenen molt clar el concepte de la propietat col·lectiva. El respecte per allò que és de tots i totes, per allò que és públic, és un valor sagrat. No és estrany trobar-se amb màquines de gimnàs enmig d'un bosc a l'aire lliure a disposició dels ciutadans i ciutadanes que les vulguin fer servir. També és freqüent trobar-se plataformes de fusta en estat impecable, plataformes que fa servir la gent gran per gaudir durant el seu temps lliure.

El civisme dels coreans pot resultar insultant si el comparem amb la situació al nostre país, on el valor de les coses va a la baixa quan més ens allunyem de la porta de casa nostra.

Ens queda molt.

La meva missió a la Xina i Corea del Sud

Aquest dijous començo el viatge més complicat de la meva vida. Un viatge ambiciós on hauré de provocar un pas més en la pacificació de la zona. Així m'ho han demanat els més importants líders mundials. No em podia pas negar. Hauré de sacrificar un altre any les meves vacances pel bé de la humanitat.

Tot es centralitzarà en dues reunions a dues bandes. Resumint...

La primera reunió es produirà a Urumchi. A un costat de la taula restaran Hu Jintao i Wen Jiabao, President i Primer Ministre xinès; a l'altre costat Rebiya Kadeer, líder uigur. Sobre la taula se'ns presenten dos temes: la retirada de l'exèrcit xinès de Xinjiang i el compromís uigur a aturar les protestes violentes. Aquests fets crearien un ambient favorable per tal de convocar una segona reunió d'aquí un parell de mesos.

La segona reunió serà a Panmunjeom. Els protagonistes seran Lee Myung-bak i Han Seung-soo, President i Primer Ministre de la República de Corea; i Kim Jong-il i Kim Yong Nam, President de la Comissió Nacional de Defensa de Corea del Nord i el seu Primer Ministre, respectivament. Parlarem de la retirada de les tropes nord-americanes de Corea del Sud i del fre al programa nuclear al nord durant un període inicial de sis mesos. Si això es donés es crearia un ambient favorable per una segona reunió d'aquí un parell de mesos.

Aquesta tasca només podia ser encomanada a un santboià. Per raons obvies. Estem acostumats a aquest ambient.

Però no, tal i com us havíeu imaginat, no vaig a perdre el temps. Vaig de vacances, a conèixer la família de l'Eriong i a conèixer aquests dos països fascinants, diferents a tot els que he vist fins ara.

Molt bones vacances a tots! Fins al setembre!

Cuba

Ara fa poc més de tres anys que arribava des de Guatemala a La Havana amb la intenció de passar-hi uns dies. Quinze, concretament. No arribava, ni molt menys, amb la intenció de passar uns dies a la platja, ni de descansar; hi anava perquè feia molt de temps que sentia la necessitat de veure què era el que feia diferent aquella illa de la resta de la majoria dels països del món. Fidel, ja fluixejava de salut, per tant, com a politòleg m’interessava tenir l’experiència de veure de primera mà com funcionava un país com Cuba, amb un sistema econòmic i polític socialista.

En aquests quinze dies vaig tenir la oportunitat de conèixer moltíssima gent; vaig visitar la Havana amb el Malecón, Vedado, la Habana Vieja, el Protestódromo, la Necrópolis de Cristóbal Colon, la Plaza i el Museo de la Revolución...; també vaig poder compartir ampolles de ron a la plaça central de Santa Clara, i visitar el seu Mausoleo del Che; vaig poder visitar la ciutat colonial de Trinidad; Camagüey; i la ciutat més dissident de Cuba, Holguín; també Santiago de Cuba i la població més remota de la illa: Baracoa. Tot en bus, buscant-me una mica la vida i dormint només a cases que tenien llicència del govern per llogar una habitació a una persona com jo.

Les experiències i les anècdotes foren moltes. Algunes de positives i algunes de negatives. Explicar una per una portaria a escriure línies i línies. Molts de vosaltres ja heu escoltat moltes d’aquestes històries. Resumint...

Vaig poder comprovar que a nivell social estaven millor que qualsevol altre país que hagi pogut visitar mai fora d’Europa. Tots els nens anaven perfectament arreglats a la escola, es veia a tothom sa, els avis descansaven ben vestits a les places, obres de teatre al carrer, pintors, ordre, carrers nets, bons modals, bon tracte al turista, infraestructures suficients, bon estat de l’aeroport, dels museus, del patrimoni... No vaig veure absolutament res de misèria, tot i que sí vaig veure famílies molt humils a la Habana Vieja i certes zones de Santiago de Cuba, on molts edificis estan en un estat lamentable.

En canvi, quant a llibertats vaig viure experiències si més no bastant desagradables. No dramàtiques, però sí preocupants.

En realitat, i donat els canvis que s’estan donant i es donaran a Cuba, seria desitjable que aquests es produïssin de forma tranquil·la i moderada i que aquests fossin recolzats per la comunitat internacional. El bloqueig innecessari i contraproduent dels Estats Units hauria de deixar d’existir. El càstig continu que provoca i ha provocat aquest a la població de Cuba serà sempre una pàgina negre (una altra més) a la història d’un país que es creu exemplar en el camp de les llibertats i de la democràcia.

Canvis per canvis.

Guillermo y Yanira

Noviembre del 2004. Llevaba ya dos meses viviendo en Guatemala. Me recluía en mi mundo de entrevistas y horas de biblioteca... Leía sobre la cultura de los indígenas mayas, de la historia de Guatemala pero no me acababa de implicar en el proyecto, ni tan siquiera era capaz de habituarme a vivir en este país, no me aclimataba. No me adapté bien. Me sentía solo. Una persona tan abierta como yo y no podía entablar una conversación de más de 5 minutos con nadie. Llegué solo a Guatemala, un país q desconocía por completo, sin ningún contacto, sin nadie a quién acudir. Llevaba dos meses en una posada, dormía solo, desayunaba, comía y cenaba solo... Un día bien, dos tb, una semana bien, dos tb... pero poco a poco me iba derrumbando. Me preguntaba qué estaba haciendo ahí, si realmente había hecho bien de irme 6 meses a trabajar Guatemala en un proyecto en el cuál realmente no me sentía del todo implicado.

Pero hubo un momento, un episodio en el tiempo q cambió la historia por completo; un movimiento brusco del destino. Fui a comer al mismo comedor de cada día, donde servían lo mismo de cada día: arroz, guacamole, una pieza diminuta de carne, zanahoria rallada y un fresco (zumo). Estaba sentado en una esquina, casi cada día éramos los mismos pero ese día se sentó en una de las 8 mesas del comedor. Una mesa cercana, suficiente para q les escuchara en un acento claramente gallego. No recuerdo q fue lo q escuché y q fue lo q les dije pero sí recuerdo q las palabras me salieron solas con la intención de comunicarme con alguien. Ellos dos, Guillermo y Yanira, gallegos, estaban en una situación parecida a la mía, aunque no tan "dramática". Hicimos piña y el mismo día ya estábamos jugando hasta la madrugada al UNO. Gracias a ellos todo cambió, lo cual es positivo. Pero lo q no sabía es q en esos momentos de soledad iba a conocer a las q se han convertido en dos de las mejores personas q he conocido jamás y de las q más se puede aprender en un espacio tan breve de tiempo. Vivimos momentos juntos inolvidables en Antigua, pero tb en Monterrico y recuerdo perfectamente cuando nos reencontramos en Nicaragua coincidiendo en una carretera de la isla. Yo os iba a buscar en moto y os encontré, ahí, en ese lugar. Lugar mágico para mí, lo sabéis. Os fuisteis y nos reecontramos en Bilbao pero para mí siempre seréis la mejor imagen de lo q fueron esos 6 meses en Guatemala. Va por vosotros porque os quiero y porque difícilmente encontraré dos personas como vosotros en lo q me queda de vida. Un abrazo a los dos

Viajar nutre e inspira

No sabría decir qué diferencia hay entre un paseo nocturno junto a un canal de Venecia, por las calles empedradas de la Antigua Guatemala, por el centro caótico de Bamako, el vertedero de la Chureca de Managua, la zona cero en Manhattan, el malecón romántico de Baracoa o un paseo intimidatorio por el interior de una mezquita de Estambul.

Todos los lugares son espectaculares para el viajero errante de ojos inquietos. Más allá del lugar cualquier rincón del planeta resulta enriquecedor. Huir de lo habitual, de la rutina; escapar de esa fábrica o de esa oficina no tiene precio (o sí).

Algunos de de nosotros nos estamos de muchas cosas durante todo año para poder hacer realidad el sueño del viaje que planeamos meses o incluso años atrás. Los meses previos y los posteriores a un viaje nunca han sido los más plácidos para un viajero. Apretarse el cinturón para enriquecerse después durante el viaje. La mejor inversión, sin duda.

Y salimos, y hacemos fotos. Parece como si no hubiéramos estado en un determinado lugar si no hemos inmortalizado ese momento. Y volvemos a casa, y le enseñamos a los amigos los lugares preciosos en los que hemos estado sabiendo que la fotografía exagera la belleza del lugar siendo posiblemente algo más mediocre, pero no lo decimos. Preferimos presumir...

Viajeros hay muchos. Existe el viajero primerizo, temeroso de cualquier contacto con el exterior. Existe el viajero sabelotodo, el que sale sabiendo que es capaz de comerse el mundo, con el pasaporte lleno de sellos y preparado para presumir de haber estado en otra pieza del puzzle mundial. Existe el mochilero de visa oro y el mochilero que trabaja durante el viaje para pagarse el transporte. Existe el cooperante o aquel que busca vicios que conllevan riesgo en su país. Existe el que busca playa y el que busca soledad.

Pero todos son exactamente iguales porque todos buscan lo mismo. Todos buscan encontrarse consigo mismo. Y cada uno de nosotros es diferente.

Viajar es más que recomendable. Si es posible hagamos uso de un turismo responsable, pero eso ya es otro tema. Es tarde, mañana trabajo. Ya hace una semana q volví de mi viaje, ahora toca soñar (despierto) en el siguiente. Me encanta.