Sucumbíos, Tierra sin Mal

“Sucumbíos, Tierra sin Mal”, és el títol del documental que, gràcies a la projecció organitzada pel Casal El Baluard, vaig tenir l'ocasió de veure a Cal Ninyo aquest divendres. El documental, que aconseguí el Premi honorífic Survival International al millor documental de temàtica indígena al Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, mostra el patiment del poble indígena equatorià dels cofanes i les injustícies que pateixen aquests i altres pobles indígenes davant l'explotació dels recursos naturals per part d'empreses multinacionals al seu territori.

El febrer de 2011 30.000 persones de diferents ètnies indígenes de l'orient equatorià, juntament amb l'equip del Frente de Defensa de la Amazonía, van guanyar el litigi que tenien amb la companyia Texaco, ara Chevron, per malmetre les seves terres i matar els seus animals amb l'abocament de material tòxic, a més de propiciar un increment dels casos de càncer a la regió. Chevron haurà de pagar més de 9 bilions de dòlars. 

Després de la projecció vam tenir l'oportunitat d'intercanviar opinions amb el director d'aquest documental de 29 minuts, Arturo Hortas. Junts vam compartir el sentiment de ràbia davant les greus injustícies que pateixen els pobles indígenes arreu del món, indefensos davant el poder i els interessos de les empreses multinacionals que actuen sense escrúpols a un territori que no els pertany.

Tal i com diuen els cofanes al documental “sense el bosc no hi ha vida, i sense el bosc el món no pot viure”. Això és el primer que hauríem d'aprendre.

Us enllaço el documental perquè el podeu veure tranquil·lament. Val la pena.

L'Eriong i la Joe: exemples de tolerància i integració

Ara farà un any l'Eriong em començava a parlar del Projecte Rossinyol i d'una futura trobada amb una nena nascuda al Senegal, la Joe. 

El Projecte Rossinyol consisteix en que els mentors (estudiants universitaris que porten a terme aquest projecte) acompanyen periòdicament un nen o nena per tal que conegui diferents espais de la ciutat, llocs d’oci i de diversió, àmbits de producció cultural, etc. Tot plegat es fa amb la pretensió d’accelerar el seu procés d’integració. En aquest cas la mentora era l'Eriong, estudiant de biologia a la UdG, i la nena la Joe, una nena senegalesa resident al barri de Sant Narcís. Barri gironí amb un alt percentatge de població immigrada.

Durant un any van portar a terme tot tipus d'activitats: excursions a la muntanya, passejos per Girona, per Barcelona, van anar al cinema, van dinar menjar coreà, van practicar taekwondo, van fer els deures escolars, inclús van fer una visita estel·lar a Sant Boi participant en un acte reivindicatiu organitzat per la Fundació Marianao.

Després d'un any ple d'experiències el projecte va finalitzar amb l'entrega d'un petit reconeixement per part de les autoritats a un centre cívic de la ciutat. Però ara tot plegat ja no és un projecte, és una amistat. I l'Eriong i la Joe continuen compartint estones setmanals i demostrant que el futur passa per saber traçar camins que ens portin a un mateix indret, a una ciutat tolerant i integradora, on tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats independentment del seu lloc de procedència.

Els posicionaments excloents no ens porten enlloc, en canvi, la tolerància i la integració creen espais de convivència necessaris per ser feliços tots plegats. Jo ho tinc clar: em quedo amb l'exemple de l'Eriong i la Joe.

TERREMOTO. Dedicat als nostres germans haitians

El passat dissabte, a les 7es Jornadas Darianas organitzades per l'Associació d'Amistat amb San Miguelito, la meva mare va llegir la següent poesia de Rubén Darío en homenatge als nostres germans haitians:

Madrugada. En silencio reposa la gran villa

donde de niño supe de cuentos y consejas,

o asistí a serenatas de amor junto a las rejas

de alguna novia bella, timorata y sencilla.

El cielo lleno de constelaciones brilla,

y su oriente disputan suaves luces bermejas;

de pronto, un terremoto mueve las casas viejas

y la gente en los patios y calles se arrodilla,

medio desnuda, y clama: “¡Santo Dios! ¡Santo fuerte!

¡Santo inmortal!” La tierra tiembla a cada momento

¡Algo apocalíptico mano invisible vierte!...

La atmósfera es pesada como el plomo. No hay viento.

Y se diría que ha pasado la muerte

ante la impasividad del firmamento.

Rubén Darío. París, 1912.