L'EuroVegas surrealista I

Estem vivint uns dies bastant surrealistes. La possible implantació d'Eurovegas a la nostra comarca, tal i com alguns mitjans de comunicació han anat publicant, escandalitzen i sorprenen. Sincerament, encara no m'ho acabo de creure del tot. Però si m'ho he començat a creure és perquè des de feia temps sabia dels intents de l'actual govern de la Generalitat per atraure el projecte, i de la seva escassa estima i respecte per qüestions ambientals i, en concret, pel Parc Agrari.

Els promotors del projecte, i el govern de Convergència i Unió, juguen una carta que saben que pot funcionar: la crisi, l'atur. En moments tan complicats com l'actual argumentar un posicionament en contra d'un projecte que suposadament ha de crear milers de llocs de treball és complicat. El nivell de desesperació de la nostra gent és molt alt.

És interessant també veure quin és el posicionament dels partits davant d'aquest tema. L'únic partit que s'ha posicionat clarament ha estat ICV. Tant a nivell nacional com des dels municipis afectats. La resta de partits porten dies navegant.

El secretari d'Acció Política del PSC, Antoni Balmón va dir dimarts que "qualsevol projecte que ajudi a estimular l'economia del país s'ha de considerar", opinió semblant a la dels diferents alcaldes del PSC dels municipis afectats pel projecte.

ERC exactament el mateix. Mentre que a municipis com El Prat, Gavà o Sant Boi, on no tenen representació, s'han mostrat en contra (fins i tot ho han expressat enganxant cartells) allà on sí en tenen, com a Barcelona, el grup municipal que comparteixen Jordi Portabella i Joan Laporta, no ha volgut posicionar-se.

Interessant és el tema Laporta. Recordem que tal i com escriu Xavier Sala i Martín al seu propi bloc, “la idea de Laporta i la seva junta era destinar aquells terrenys a fer una "ciutat del soci", un gran centre lúdic per a socis del Barça, que podrien accedir a unes instal.lacions per a gaudir de la platja (és un terreny enorme que està al costat de l'aeroport i té platja pròpia), restaurants i activitats lúdico-esportives (futbol, futbol sala, tennis, etc).” Casualitats de la vida. Us recomano llegir tot l'article.

Haurem d'esperar més temps per veure com es desenvolupa aquest tema. Això sí, tots plegats s'ho haurien de fer mirar. Perquè al final el que queda és la coherència.

Sant Boi Municipi per la Independència? Explicació de vot

La moció presentada pel Grup Municipal de CiU ha estat rebutjada amb el vot en contra de PSC, PP i PxC. ICV-EUiA ens hem abstingut i jo mateix he fet l'explicació de vot. Aquí la teniu:  

En primer lloc agrair l’oportunitat de tractar avui aquest debat tan interessant, que em consta que ja s’ha produït altres vegades en aquest plenari. El nostre posicionament al respecte és ja prou conegut.

M’imagino que la percepció que tenen del nostre partit o de la nostra coalició els membres de l’associació que promou avui la moció, és que no som un partit o coalició independentista, i ho dic perquè m’imagino que aquest és el motiu pel qual, per exemple, no vam ser convidats al debat sobre la independència del passat 15 de desembre a Cal Ninyo, i m’imagino també que sí consideren Convergència Democràtica de Catalunya un partit independentista, ja que aquest sí va ser convidat al debat. En aquest cas no vam tenir l’oportunitat de defensar el nostre posicionament com a formació política, cosa que avui sí tindrem l’oportunitat de fer. Per tant, vagi per endavant el nostre agraïment.

Oportunitat que sí vam tenir, i en aquest cas jo mateix, dies abans de la consulta popular del 20 de juny de 2010, també a Cal Ninyo, on vaig plantejar el mateix que els hi plantejaré ara.

Nosaltres, el PSUC primer i ICV després, hem mantingut sempre la reivindicació del dret a l’autodeterminació en els nostres programes i en el nostre ideari polític. De fet, fa temps que venim definint ICV com a punt de trobada de federals, confederals i independentistes. Les persones adherides, amigues, simpatitzants i votants d’Iniciativa vivim el nostre sentiment de reivindicació nacional, en els seus diferents graus d’ambició, d’una manera tranquil·la i assenyada, cosa que no passa, tot sigui dit, ni entre els diferents partits de caire independentista ni el sí d’aquests mateixos partits.

I ho vivim amb tranquil·litat, com deia, perquè canalitzem les nostres aspiracions nacionals reivindicant la defensa del dret a l’autodeterminació i a decidir com volem articular la nostra societat. Entenem però, que la moció avui presentada va molt més enllà. No em negaran vostès que no resultaria un pèl artificial declarar la nostra ciutat “Municipi per la independència” sense saber l’opinió dels nostres ciutadans i ciutadanes al respecte, o tenint com a referència el resultat de la consulta popular realitzada el 20 de juny de 2010, en la qual alguns membres del nostre partit, com jo mateix, vam tenir el plaer i l'orgull de participar.

El què no deixa de sorprendre’ns és aquest independentisme de CiU, que viu còmodament entre la gavina i l’estelada. O l’apropament d’alguns partits independentistes que viatgen en el sentit contrari a les seves sigles, com l'ERC d'Oriol Junqueras i Alfred Bosch, flirtejant i oferint-se a CiU en un front nacional que oblida el contingut profundament conservador de les polítiques del govern d’Artur Mas que estem patint al nostre país, i encara amb més intensitat i duresa a la nostra comarca.

La nostra proposta nacional és molt clara, volem ser el punt de trobada i confluència de la gent catalanista i d’esquerres. Volem defensar un catalanisme popular, d’esquerres, alternatiu al catalanisme conservador de CiU, i la reivindicació ferma i decidida del dret de Catalunya a l’autodeterminació.

Deixeu-me recordar, abans d'acabar, les paraules de Joan Comorera, secretari general del PSUC, l’any 1942, a Mèxic: “En la qüestió nacional, el nostre principi essencial és el dret inalienable dels pobles a exercir lliurement l’autodeterminació, a constituir-se en estats separats, independents. Aquest principi l’hem mantingut abans, el sostenim avui, el sostindrem demà. Carles Pi i Sunyer ho sap, malgrat vulgui fer creure als babaus que nosaltres en lluitar pel restabliment de la legalitat estatutària ens oposem que Catalunya vagi més lluny. Mai hem dit semblant cosa. Mai la direm”

Entenem que aquest plantejament polític, que com poden veure conservem des de fa tants anys, no coincideix amb el contingut de la moció avui presentada, i d'aquí neix el sentit del nostre vot. Moltes gràcies.

El llarg camí cap a l'abolició

Era l'any 2008 quan es creava la plataforma PROU amb la finalitat d'abolir les corrides de toros. La intenció era tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular. Una ILP és una eina legal que consisteix en recollir 50,000 signatures en 120 dies només a una comunitat autònoma, i un cop finalitzat aquest termini, presentar-les al Parlament per a la seva validació (en aquest cas, el Parlament de Catalunya). L'objectiu era modificar la Llei de protecció animal, concretament el seu article 6.

Recordo el dia que, en solitari, anava a la Sala Auditori del Parlament per fer-me constar com a fedatari, i per tant ser autoritzat a recollir signatures. Era el moment d'organitzar-se. Vaig demanar ajuda a tots els meus coneguts amb certa sensibilitat per tal de fer xarxa. Em vaig posar en contacte amb la Gina, el Miki, el Toni, el Black Coffee, el Tot Natural, el Namasté, els companys d'Incasòl, ma mare, el meu pare, la gent d'ICV, el Carlitos, la Laura, l'Eriong... Anava als bars on hi havia gent jove, a les llars d'avis, a les tendes,.. i els hi demanava una signatura que sempre arribava. Amb l'ajuda de tothom en vaig aconseguir un miler, que vaig entregar amb molta satisfacció a la seu de SOS Racisme. Aquella era la meva aportació i la de la meva ciutat per intentar acabar amb aquest espectacle espantós. 

 

I va arribar el debat d'admissió a tràmit, i el vam superar. Molts nervis, molta pressió, molta feina a l'esquena. El lobby taurí feia la seva feina i pressionava per aconseguir que la ILP no tirés endavant. No ho van aconseguir i vam guanyar la votació. Aquell dia, laborable, estava amb el cul a l'oficina, però el meu cap i el meu cor estaven al Parlament, i es respiraven nervis, molts nervis. Finalment vam guanyar la votació i el nostre país donava un pas més en el llarg camí cap a la fi del patiment d'animals innocents.

Érem feliços. Ho havíem aconseguit.

Avui, 25 de setembre de 2011, la Monumental ha estat una vegada més tortura i patiment. Però ha estat l'últim. I ara, després d'anys d'indignació, compromís i organització, toca celebrar-ho. I tant que ho celebrarem!

El Govern dels millors... augments de sou.

Diuen que estan aplicant criteris d'austeritat, que ara toca filar prim i estalviar, que tots hem de ser conscients de la situació i comprendre que les retallades en els serveis socials són necessàries per poder recuperar-nos uns anys després, mentre la gent espera a la cua de l'atur.

Per convèncer-nos fan gestos simbòlics d'austeritat com a la Diada de Sant Jordi (que tot sigui dit: em semblen molt bé) publicitats per mitjans públics i privats que els hi riuen les gràcies, però mentrestant van fent la seva com sempre. Són els amos del país, i ells ho saben. I us posaré un parell d'exemples.

EXEMPLE 1. Tal i com publica e-Notícies:

El Govern ha apujat la categoria d'un treballador eventual, fet que suposa l'augment del complement específic de retribució en més de 13.000 euros anuals. Segons es publica al DOGC, amb data 27 d'abril, es dona "publicitat a la modificació d'un lloc de treball de personal eventual", corresponent a Joan Raventós Pujadó, responsable de Seguiment de Relacions amb el Territori.

Gràcies a aquest canvi,  el responsable de Seguiment de Relacions amb el Territori obtindrà ara les "retribucions d'aquest lloc de treball, corresponents a un lloc de funcionari/ària del grup A, nivell de complement de destinació 30 i complement específic de 38.916,72 euros anuals".

El passat mes de març, al DOGC es publicava el nomenament de Raventós, amb data del dia 16, i s'especificava que "les retribucions d'aquest lloc de treball són les corresponents a un lloc de funcionari/ària, del grup A, nivell de destinació 24, i complement específic de 25.813,80 euros anuals".

Per tant, en menys de dos mesos se li ha canviat la categoria -de nivell de destinació 24 a nivell 30-, i se li ha apujat el complement específic en més de 13.000 euros. L'augment, però, en total serà més de la quantitat esmentada, ja que se li haurien de sumar diferents complements més.

Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos al DOGC clicant aquí.

EXEMPLE 2: Tal i com publica El Triangle:

Font del personal de l'Agència d'Habitatge de Catalunya (AHC) expliquen, amb sorpresa, que el conseller Lluís Recoder no solament ha conservat la configuració heretada del seu antecessor, l'ecosocialista Francesc Baltasar, sinó que ha ampliat l'organigrama amb una cascada de nomenaments. Els funcionaris de l'agència mostren la seva perplexitat perquè ara tenen tants o més càrrecs que amb el temps de l'anterior Govern tripartit.

Un d'aquests nous càrrecs és Luis Castaño, exfuncionari de presons, que formava part del “club dels madrilenys”, un nombrós grup de funcionaris de presons d'alt rang que van arribar a Catalunya procedents de l'Adrministració central a la dècada dels vuitanta, arran del traspàs de les competències de serveis penitenciaris. Lucas Castaño impartia en l'actualitat classes de dret a la Universitat Internacional de Catalunya (Opus Dei). Altre nomenaments són Jaume Fornt i Paradell, Albert Toledo i Pascual, Jordi Sanuy i Aguilar, i Joan Batlle i Bastardas.

AMB IL·LUSIÓ

Artur Mas: pocs dies, molts errors.

Trobo que Artur Mas i els seus han comés masses errors en pocs dies. Deu ser que David Madí ja no hi és...

Anem al gra:

Error 1. Nomenament de Boi Ruiz com a Conseller de Sanitat

Aquest nomenament ha indignat el Sindicat de Metges, que troben un atac frontal posar davant de la conselleria el què ha estat fins ara el president de l'Unió Catalana d'Hospitals (patronal catalana d'hospitals privats). Boi Ruiz ha plantejat mesures com que el malalt pagui pels àpats dels hospitals, pel transport sanitari o que faci front a taxes pels medicaments que es pren quan s'està ingressat.

Error 2. Nomenament de Pilar Fernández Bozal com a Consellera de Justícia

No hi ha cap mena de dubte en què a les passades eleccions CiU va captar el vot de bona part de l'independentisme català. CiU va guanyar credibilitat participant, tot i que tímidament, a les consultes per la independència celebrades els últims mesos i fent pinya amb la proposta sobre el concert econòmic. Per aquest motiu ha resultat sorprenent que nomeni a l'actual Advocada de l'Estat en cap a Catalunya, aquella que l'any 2009 va demanar la prohibició de la consulta popular independentista d'Arenys de Munt. I si em permeteu un petit afegit: durant les consultes alguns militants de CiU ens van voler donar lliçons de sobiranisme a aquells militants d'ICV que vam donar suport públicament a la consulta. Coses de la vida: l'advocat que va defensar la legitimitat de la consulta a Arenys de Munt es deia Salvador Milà, ex-conseller de Medi Ambient, advocat i diputat d'ICV.

Error 3. Nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura

CiU des el primer moment ha volgut oferir una imatge de moderació. Per aconseguir-la s'ha valgut del suport del PSC, partit que després de signar un acord per escrit es va abstenir durant el segon debat d'investidura. CiU, d'aquesta manera podia prescindir tant del PP com d'ERC. Amb el fitxatge de Ferran Mascarell han indignat als del carrer Nicaragua, que l'han considerat com un “gest hostil”. No ha estat un moviment gaire intel·ligent tenint en compte que CiU no té majoria absoluta, i per tant, no té garantida la governabilitat al llarg dels propers quatre anys.

La histèrica Pilar Rahola també fou antisistema. Què fort oi?

Al número 986 d'El Triangle es publicava un article sobre la tertuliana cridanera i columnista de 'La Vanguardia', Pilar Rahola, amb una informació curiosa que desconeixia però que no deixa de ser graciosa.

Curiosament, aquesta senyora que es dedica contínuament a castigar des del seu pedestal mediàtic a ICV i als moviments socials alternatius, va ser en el seu moment una jove antisistema. Rahola es movia aleshores en els cercles anarquistes, al costat de les Joventuts Llibertàries i dels intents de reconstruir la llegendària CNT. Les joventuts llibertàries eren la branca jove de l'anarcosindicalisme, fundada el 1934. En molts aspectes, els seus membres se sentien més a prop de l'extremista FAI que no pas dels dirigents més possibilistes de la CNT. 

Déu ni do doncs, el viatge ideològic que ha fet la senyora Rahola, quan ara es dedica a escriure llibres biogràfics de polítics dretans com Artur Mas o escrivint articles com “¡Hasta las narices!” atacant a aquellos que hace dos días aún gritaban aquello de “yo también soy antisistema!”. Y los que aún lo piensan, ¡algunos con carnet de diputado”, fent clara al·lusió als diputats d'ICV. Diputats com Joan Boada, diputat gironí d'ICV que durant la jornada de vaga general estava on havia d'estar, al costat dels treballadors i treballadores manifestant-se als carrers de Girona. 

La histèrica Pilar Rahola, una política frustrada i fracassada, odiada per molts per les seves males formes, va ser castigada per la ciutadania quan es va erigir com a candidata pel PI (Partit per la Independència) per Barcelona a les eleccions municipals del 1999, aconseguint un meravellós 0.96 per cent dels vots.

I és que tal com diuen a El Triangle els ciutadans hem pagat car el fracàs absolut de Pilar Rahola com a dirigent política.

Jo quan veig la histèrica canvio de canal.

Jordi Pujol visita Sant Boi. Sant Boi?

El passat divendres 17 de setembre Sant Boi va rebre la visita del President Jordi Pujol. Les parets del casc antic de la nostra ciutat estaven guarnides amb cartells que anunciaven la seva presència a un acte de Convergència i Unió.

Sense deixar de banda el respecte que em mereix qualsevol president del meu país, respecte que, per cert, no tenen ells per l'actual, m'agradaria explicar quelcom.

Durant els 23 anys de governs conservadors i dretans convergents, Sant Boi i la nostra comarca va patir una molt greu discriminació respecte a altres zones de Catalunya. El Baix Llobregat, comarca que ostenta el 10 per cent del pes demogràfic de Catalunya i el 12 per cent del PIB català, només rebia el 6 per cent de les inversions. Aquest percentatge és doblement greu tenint en compte la difícil situació econòmica de la nostra comarca respecte a la resta del país. 
Tots els santboians i santboianes coneixem les dificultats amb les que han viscut els veïns i veïnes d'alguns dels nostres barris al llarg de les últimes dècades. Mentre la dreta rància convergent governava a Catalunya, la nostra ciutat, els nostres barris, lluitaven per no podrir-se per la falta d'inversió de l'administració catalana. Durant anys varem patir el dèficit en escoles, escoles bressol, llars d'avis, ambulatoris, hospitals, aigua, seguretat...

Va ser el govern diabòlic del tripartit, a partir de l'any 2003, qui ens va portar les inversions que la nostra ciutat mereixia. Parlo de reivindicacions històriques com el parc de bombers, el nou hospital, els nous jutjats, la comissaria dels Mossos, la biblioteca, la dessalinitzadora del Prat, les noves escoles bressol i de primària, nou museu, cinemes, la transformació de barris com Casablanca, i un llarguíssim etc.

Tot això mentre la burgesia política catalana s'emplenava la boca de “país” i omplia de paraules buides els nostres carrers, amagats sempre rere la senyera.

No crec que un senyor com Jordi Pujol pugui venir a presumir de gaire cosa a la nostra ciutat.

Debatent amb el Pau, amb aigua.

Ara farà uns 24 anys que el Pau i jo compartíem classe de preescolar al Rafael Casanovas, fins fa no gaire vam compartir barri, Marianao, i fa res, la passada setmana, vam compartir taula en un debat a Cal Ninyo.

Es fa estrany substituir la taula d'un bar per una taula amb micròfons i un públic silenciós amagat sota la foscor. És molt més divertit xerrar mentre bevem una garrafa de vi durant la carxofada que xerrar bevent aigua amb un moderador. O no?

Més enllà de les bromes s'ha de dir que el debat va ser prou interessant. El tema donava de sí i la meva posició potser era la que donava una mica més de joc. Tenint en compte l'absència de Ciutadans, PP i PSC sense la nostra presència de debat n'hi hagués hagut poc. La paraula “federalisme” sempre crea polèmica en cercles independentistes, entre els quals, tot sigui dit, sempre m'he sentit còmode.

L'anècdota divertida es va produir després de comentar al de Reagrupament que la independència no tenia perquè ser la solució a res, i que el meu model distava molt del d'aquells que defensen un exèrcit o uns serveis secrets propis pel nostre país. Al acabar el debat, en el moment que em vaig apropar per donar-li la mà, em diu: “que sàpigues que a Cuba també hi ha exèrcit i tenen serveis secrets”. “Jo també sóc crític amb Cuba, eh? Què et penses?”, li vaig dir. Sense comentaris. 

Al final del debat però, tot va tornar al seu lloc, i després d'acomiadar-nos de la taula, el moderador, els micros, i el públic, vam acabar al bar i al restaurant, fent birres i sopant mentre xerràvem de política i de les nostres coses amb la també grata companyia del Txarli, un altre clàssic. Això no ho canviarà mai ningú.

20:29, sona Set Nou d'Acid Folk i sona la pluja.

Convergència i Unió i els Nous Catalans

Dissabte passat vaig tenir l'oportunitat de passejar-me per la Fira Vive Latinoamérica, fira que es celebra anualment a la Farga de l'Hospitalet dirigida especialment a la població immigrada de Llatinoamèrica. Vive Latinoamérica ve a ser una fira bàsicament comercial, sense més. El que més em sobtà però, va ser veure com el PP i CiU havien tingut l'atreviment de muntar el seu propi xiringuito.

La paradeta de CiU estava ben assortida, amb desenes de globus de tots colors, repartint material a dojo, amb molta música i un Àngel Colom pletòric, un pajaru que ja fa temps que es dedica a netejar la cara del seu partit des de l'àmbit d'immigració, intentant fer-lo atractiu als nouvinguts. Els Nous Catalans, diuen. Estaria bé que dediqués el seu esforç no només a netejar la imatge del seu partit sinó també la seva, després de fer els seus pinitos amb el senyor Millet. Però això ja és un altre tema.

Però si això no fos encara suficient, llegint el diari després a l'arribar a casa, veig que el senyor Duran i Lleida també havia passat per la Fira. Evidentment no va anar acompanyat per l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, pioner en negar el dret dels immigrants a uns serveis bàsics vinculats a l'empadronament. Tampoc anava acompanyat de Marta Ferrusola, coneguda per les seves declaracions xenòfobes incendiàries habituals. No oblidem tampoc la campanya electoral a les eleccions generals elaborada per l'equip de campanya de Duran i Lleida on es va fer servir propaganda xenòfoba amb la finalitat de guanyar un grapat de vots. No sé a qui volen enganyar. La burgesia catalana, que domina les capes altes de la formació, és majoritàriament xenòfoba i excloent. Una bona part del seu electorat també.

Després de veure aquell espectacle tan lamentable no podia fer una altra cosa que menjar unes arepas colombianes, compartir una estona amb els companys d'Iniciativa d'Hospitalet i fugir entre nens amb globus amb la cara de l'Alicia Sánchez Camacho. Quin patiment!

Recordeu aquest vídeo?

La meva opinió sobre les consultes

Unes 700000 persones estaven convocades ahir per participar a una consulta sobre la independència, consulta promoguda i organitzada únicament per aquells que eren partidaris del SÍ. Finalment van donar el seu vot al voltant de 200000 persones, donant una victòria al SÍ amb més del 95% dels vots escrutats. Destacaria tres punts:

• Un 30% de participació a la consulta és un resultat negatiu tenint en compte que la consulta es portava a terme a localitats on el sobiranisme és majoritari. Aquest percentatge està lluny d'aquell 40% que s'havia fixat com a objectiu.
• Un 30% de participació a la consulta, però, és un resultat positiu tenint en compte que la consulta, no vinculant, no ha tingut el recolzament de les institucions, amb tot el que això suposa. Amb un 60% de participació el SÍ també hagués guanyat.
• La participació a la consulta d'aquells que no han tingut fins ara dret a vot és un fet negatiu quant al percentatge de participació, i positiu quant a deixar palès, un cop més, el caràcter integrador de l'independentisme català. Integrar és l'opció justa, intel·ligent, i una bona estratègia cara al futur.

24 hores després de les consultes, després de recollir diverses opinions al facebook, diaris, emissores de ràdio cal felicitar-se perquè les consultes no han suposat res més que la satisfacció d'uns i altres, ja que tots tenen arguments per criticar-la o per defensar-la, segons convingui. M'agradaria, però, afegir el següent:

• La cobertura de la consulta pels mitjans de comunicació públics ha estat insuficient pels partidaris de la consulta i exagerada pels seus detractors. Això confirma que els mitjans han jugat un paper correcte.
• El primer que caldrà analitzar davant futures consultes a segons quines localitats és la seva viabilitat.
• La crisi econòmica no és motiu suficient per deixar de banda altres inquietuds.
• Autodeterminació i independència no són el mateix, evidentment. Però curiosament aquells i aquelles que insisteixen en la reivindicació d'aquesta obvietat no són defensors directes de l'autodeterminació del poble català.
• L'independentisme, avui, és un moviment transversal. No és propietat de l'esquerra ni de la dreta, ni de nacionalistes ni no nacionalistes, ni de catalans de naixement ni de nouvinguts. D'aquí que qualsevol partit o personatge polític que vulgui recollir la causa independentista va en detriment de sí mateix i de la mateixa causa.
• Una República Federal respectuosa amb la Nació Catalana, seria una gran opció, però no oblidem que per reformar l'Estat espanyol cal no només de la voluntat dels catalans i catalanes sinó també la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Avui aquesta voluntat no existeix, i crec que mai existirà.
• Dependre de la voluntat de la resta de ciutadans i ciutadanes d'Espanya per reformar l'Estat que avui compartim no és autodeterminació.

Per últim, m'agradaria comentar que el fet que alguns i algunes hagin aconseguit col·locar l'independentisme al centre de l'agenda política catalana té molt de mèrit, especialment per aquells i aquelles que lluitem dia dia a per fer exactament el mateix amb temes de caire social, i no sempre ho aconseguim.

Finalment, una advertència: hi ha qui milita a partits d'esquerres que està dedicant tot el seu esforç a causes sobiranistes, oblidant-se d'altres com la no supressió de l'impost de successions, per vetllar per una fiscalitat justa, la lluita contra l'atur, la lluita radical i coherent contra el canvi climàtic, etc. En aquest espai moltes vegades ens hi trobem sols.

Dret a l'autodeterminació?

Curiosament la paraula autodeterminació provoca un cert temor en alguns moviments polítics i, sincerament, no entenc el perquè.

El dret a l'autodeterminació hauria de ser el punt de consens polític, el punt de confluència ideològica entre els diferents partits catalans. El respecte a aquest dret com a poble és sinònim de democràcia.

A partir d'aquí cada partit pot tenir la seva opció, el seu punt de vista. Uns partits poden optar per un estat centralitzat; altres poden optar per l'actual sistema autonòmic; per un estat federal, simètric o asimètric; per una confederació d'estats o fins i tot per la independència de Catalunya o dels Països Catalans. Els partits podrien inclinar-se per qualsevol d'aquestes opcions, sens perjudici, de que l'opció final hauria de ser escollida per la població, de manera totalment democràtica. Recordem que són els sistemes, les institucions, les que han d'estar al servei de les persones i no a l'inrevés.

I que consti, que no m'estic posicionant a favor de cap de les opcions. El poble català és prou intel·ligent per escollir de manera democràtica, quina relació vol tenir amb l'estat espanyol o amb Europa, i mai s'ha de tenir por a donar veu a la població per escollir l'opció que cregui convenient.

A vegades, dóna la sensació que només sigui just defensar el dret d'autodeterminació exclusivament dels pobles oprimits. El dret a l'autodeterminació dels pobles ha de ser defensable, objectivament, per a tots els pobles, independentment del nivell d'opressió al que estan sotmesos.

En definitiva, la gent és prou intel·ligent, que esculli la seva opció. I els partits polítics a fer la seva feina: convèncer; no pas imposar. El que no val és la no-opinió.