No en el meu nom. Maleïts.

Aquests dies els mitjans de comunicació es fan ressó de la polèmica provocada per la publicació per part de Wikileaks de 400.000 documents secrets del Pentàgon, on es recullen centenars de violacions dels drets humans comeses pels exèrcits invasors dels Estats Units i la coalició a l'Iraq.

Això ja ho sabíem tots, no era pas un secret, però ja va bé que s'hagi publicat  aquesta informació per si encara quedava algun enganyat que creia que la guerra d'Iraq s'havia dut a terme per alliberar als iraquians de la dictadura i per acabar amb el suport del govern de Sadam a Al-Qaida. I és que la seva democràcia, segons les dades publicades per Wikileaks, s'ha portat per davant la vida de 109.032 persones, dels quals un 60 per cent eren civils iraquians. Irakbodycount.org i icasualties.org van publicar xifres molt semblants a aquesta.

Les històries aparegudes a aquests documents són esfereïdores. Pallisses amb antenes de televisió, filferros i cadenes; descàrregues elèctriques; cremades amb àcid; abusos sexuals; amputacions...

Les violacions de les lleis de guerra han estat constants des del moment que s'inicià la invasió a territori iraquià. La vulneració dels drets humans és un insult a la democràcia.

Aquells milions i milions de persones d'arreu del món que vam ocupar el carrer manifestant-nos en contra d'aquella futura barbàrie sabíem que això passaria. Teníem la raó i hem d'estar orgullosos d'haver sortit al carrer. 

Aquells milions i milions de persones que vam lluitar per evitar aquesta greu injustícia teníem clar que la vida d'un iraquià valia exactament igual que la nostra.

Maleïts. “No en el meu nom”. Ho recordeu?

Comunicat urgent de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Reprodueixo íntegrament el comunicat de l'IDHC:

Comunicat Urgent
DAVANT L’ÚS DEL PADRÓ MUNICIPAL PER A DENUNCIAR ALS IMMIGRANTS EN SITUACIÓ IRREGULAR EN ALGUNS AJUNTAMENTS

Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, Sant Andreu de Llavaneres és el primer municipi català on ha prosperat la proposta del PP , amb el suport de CiU , d'utilitzar el padró per denunciar els immigrants en situació irregular. Es dóna un pas més en la criminalització de la immigració, regular o no, que estem patint a casa nostra en els darrers temps.

1. La iniciativa de l'ajuntament de Vic , feliçment retirada, de negar-se a empadronar estrangers en situació irregular; però substituïda per la proposta de denunciar aquells immigrants que es trobin en aquesta situació.
2. La campanya xenòfoba del Partit Popular de Badalona, que vincula delinqüència i inseguretat amb certs col·lectius amb connotacions racials i estrangeres.
3. Les declaracions de dirigents del PP i CiU en el sentit que “aquí no hi cabem tots” o que cal un “carnet per punts” per a integrar els immigrants.
4. Les declaracions de fa uns mesos del president Montilla o més recents del Sr. Puigcercós en el sentit que no es pot caure en el “bonisme” en tractar les qüestions migratòries.

Declaracions i iniciatives que s'han de posar en el context d'una reforma de la llei d'estrangeria regressiva, tot i que no prou per alguns (PP), i d'una crisi econòmica i social galopant de la què es vol fer en part responsable el col·lectiu immigrant.

Davant aquesta greu tendència, l'Institut de Drets Humans de Catalunya manifesta que:

1. Els immigrants no són els causants de la crisi econòmica , sinó que, pel contrari, en són les principals víctimes: l'atur és proporcionalment més alt en el seu cas, són víctimes de les retallades en els pressupostos destinats a integració i no tenen les xarxes de protecció familiar de què gaudim els nacionals.
2. Totes les persones tenen dret a fruir de tots els drets humans reconeguts a la Constitució, les lleis i els tractats internacionals signats per Espanya. Això no és “bonisme”, és respecte a la legalitat.
3. De la mateixa manera, totes les persones han de respectar la llei i ser sancionat si la infringeix; però sense discriminació. No hi pot haver exigències legals específiques per estrangers un cop es troben en territori espanyol (carnet per punts) ni sancions agreujades només pel fet de ser estranger.
4. Les restriccions de drets són inversament proporcionals a una veritable integració de totes i tots en una societat democràtica avançada com vol ser la nostra.

Barcelona, 30 d'abril de 2010

Drets Humans a Cuba

No voldria deixar passar l'oportunitat de criticar durament un règim autoritari, dictatorial i cruel com el cubà després dels fets lamentables ocorreguts aquests últims dies. Espero que ningú posi en dubte la meva posició basant-se en arguments infantils i residuals d'una Guerra Freda que ja no és ni tornarà a ser.

I és que no sóc un individu influenciat per la màfia cubana de Miami, ni tampoc sóc qui fa el joc als mitjans de comunicació imperialistes nord-americans i europeus. Sóc un jove que se sent profundament d'esquerres i rotundament exigent amb el respecte als drets humans. No em val el bloqueig, no em val el romanticisme de la revolució cubana (que sento i comparteixo), no em val res per justificar la vulneració dels drets de cap ésser humà.

Orlando Zapata era un dels més de 200 reclusos cubans presos per opinar, presos després de judicis sense cap garantia judicial. Condemnat per desacatament, desordre públic, resistència, desobediència... 36 anys de presó.

Recordo alguns detalls per si algú encara té dubtes. Els presos cubans, és a dir, els presos comuns i els mercenaris de l'imperi, viuen de tres en tres en cel·les d'1,5 metres d'ample i 2,5 de llarg; veuen aigua sense potabilitzar; i poden gaudir de la visita dels seus familiars durant un màxim de dues hores cada 6-8 setmanes. Aquesta informació ens arriba per vies alternatives, ja que des dels informes negatius d'Amnistia Internacional, Human Rights Watch i la Creu Roja durant les visites a les presons l'any 1988 aquestes no s'han tornat a produir.

No nego les desgràcies provocades pel bloqueig, però tampoc nego la crueltat i l'egoisme d'un règim de buròcrates benestants que estan molt lluny d'aquells valors que van fer possible la revolució cubana, revolució que encara celebro i admiro.

I si se'm permet, m'agradaria acabar l'article animant a tots els mitjans de comunicació que dediquin el mateix esforç que han dedicat aquests dies a condemnar la vulneració dels drets humans a Cuba a condemnar aquelles que es produeixen a Aràbia Saudita, Marroc, Estats Units, Colòmbia, Afganistan, Espanya, Mèxic, Xina, Sudan...

I ja fa molt d'aquell viatge, i Cuba no millora, segueix igual... o pitjor.

Jo també retallaria despesa: la militar.

La dreta cavernícola i la socialdemocràcia hipòcrita estan pressionant intensament per aprofitar l'ocasió que els hi ofereix la crisi actual per retallar drets i inversió social. Jo també m'animo a aportar idees per retallar la despesa.

M'apunto doncs, a oferir una possibilitat: la despesa militar. Tenint en compte les dificultats per trobar recursos econòmics per ser destinats a finalitats socials hauria de ser una obligació reduir l'exagerada i desproporcionada despesa militar.

Aquest any 2010 Defensa té assignats 9.154 milions d'euros. Però tal i com informa Alfons Banda, de la Fundació per la Pau, “això no és més que la meitat del total, ja que, seguint criteris de l'OTAN i dels especialistes, cal sumar-hi partides que com a classes passives militars, Guàrdia Civil, I+D militar o participació en organismes militars internacionals, no estan assignades al Ministeri de Defensa sinó a altres departaments. Tot plegat fa un total de 18.161 milions.” Això equival al cost mitjà per càpita d'1,07 euros diaris. Feu vosaltres mateixos els càlculs sobre què suposaria per a vosaltres o per al conjunt de la vostra família.

Tal i com diu Alfons Banda en el seu article: “Amb la força homicida de míssils i canons no podem afrontar cap dels grans reptes d'avui: la fam, el subdesenvolupament, la cohesió social, el canvi climàtic, la seguretat alimentària, els problemes sanitaris,... “

Si sotmeten a debat la retallada de drets per què no podem debatre també sobre la reducció de la despesa militar?

I aquest només és un exemple.

TERREMOTO. Dedicat als nostres germans haitians

El passat dissabte, a les 7es Jornadas Darianas organitzades per l'Associació d'Amistat amb San Miguelito, la meva mare va llegir la següent poesia de Rubén Darío en homenatge als nostres germans haitians:

Madrugada. En silencio reposa la gran villa

donde de niño supe de cuentos y consejas,

o asistí a serenatas de amor junto a las rejas

de alguna novia bella, timorata y sencilla.

El cielo lleno de constelaciones brilla,

y su oriente disputan suaves luces bermejas;

de pronto, un terremoto mueve las casas viejas

y la gente en los patios y calles se arrodilla,

medio desnuda, y clama: “¡Santo Dios! ¡Santo fuerte!

¡Santo inmortal!” La tierra tiembla a cada momento

¡Algo apocalíptico mano invisible vierte!...

La atmósfera es pesada como el plomo. No hay viento.

Y se diría que ha pasado la muerte

ante la impasividad del firmamento.

Rubén Darío. París, 1912.

Què collons fan a Vic?

L'Ajuntament de Vic, on governa CiU, PSC i ERC en coalició, no empadronarà a tots aquells i aquelles que estiguin en situació d'irregularitat. Si estan en aquesta condició seran denunciats a la policia nacional que procedirà a obrir un expedient informatiu d'expulsió. 

No oblidem que això impedirà l'empadronament de moltes persones que, a la vegada, veuran com no poden accedir a alguns dels seus drets bàsics. Els serveis de sanitat i educació han de ser oferts a tots els residents, independentment que tinguin els seus papers en regla o no. 

De fet, ja hi ha veus que manifesten que aquesta mesura és de dubtosa legalitat, vulnerant la llei de règim local i la llei d'estrangeria. 

Tal i com diu Xavier Tornafoch, regidor d'ICV, “aquesta és una mesura impròpia d'un ajuntament democràtic” i “empadronar-se és un dret i una obligació per a tothom, sigui quina en sigui la nacionalitat i situació administrativa, tal i com marca la Llei de Bases de Règim Local, i impedir-ho és una greu vulneració a I'accés a drets universals fonamentals, com la salut i l'educació, i exposa a molts ciutadans a situacions d’alta vulnerabilitat”. 

Qui sí està content és Josep Anglada, membre de la Plataforma per Catalunya, partit xenòfob d'extrema dreta. Mireu: “Ho veiem bé. PxC porta anys denunciant la situació. Sempre hem dit que les persones il·legals no tenen dret a cap tipus d’assistència mèdica, social o escolar. Un immigrant il·legal s’ha de perseguir i expulsar”. 

Patètic.

Diplomàcia digne

L'actual situació d'Aminetu Haidar a l'aeroport de Lanzarote no deixa de ser un capítol més en la molt lamentable gestió de la política exterior espanyola. Em pregunto si a dia d'avui l'Estat espanyol encara no té la suficient autonomia com per poder actuar sense por i sense pressions a l'àmbit internacional.

Com pot ser que no tinguem la valentia de rebre l'enviat del Tibet per por a les pressions de la Xina comunista? Com pot ser que li fem el joc a un país com el Marroc, estat opressor de la causa saharaui? Com pot ser que ens abracem amb Obiang per recolzar contractes amb Repsol? Com pot ser que ens baixem els pantalons davant la Xina i Israel i ens carreguem la justícia universal?

Em pregunto si no tenim la suficient autonomia econòmica i política com per actuar amb coherència i plantar cara a les pressions que provenen de tercers països no exemplars en el respecte als drets humans.

Ens importen més els contractes de Repsol, que no comportaran cap millora a la població de l'Estat espanyol, que els ciutadans i ciutadanes que hauran de viure sota el règim dictatorial d'Obiang? Ens importa més un contracte petrolífer que la tortura d'un sol ciutadà de Guinea Equatorial?

Sembla ser que sí. El problema prové de la mala concepció de la diplomàcia des dels seus propis fonaments. La política internacional actual es concep sota un punt de vista estrictament econòmic. Aquest és el principal error. Ha d'existir una alternativa a la política internacional actual que prioritzi les persones i no pas els interessos econòmics a curt termini. I dic a curt termini perquè una política internacional dirigida al desenvolupament de països com Guinea comportaria un benefici molt més estable i molt més rendible econòmicament a llarg termini.

La doble moral amb la que actuen els nostres governants en funció de si actuen a l'interior o a l'exterior de les nostres fronteres és deplorable. Repsol no m'importa, els guineans sí.

Guatemala y "La teta asustada"

El pasado sábado asistí a la tertulia sobre la “La teta asustada”, película y tertulia que tuvimos el gusto de compartir con la directora Claudia Llosa. No seré yo quién repita los elogios, más que justificados, que ha recibido de todo aquél que haya tenido la oportunidad de ver semejante obra maestra. Me sumo a cualquier elogio.

Durante la tertulia hubo una intervención de una espectadora que me hizo recordar ciertas experiencias, y me hizo alejarme por un momento del hilo conductor de la tertulia. La intervención recordaba una escena de la película en la que una burguesa peruana menospreciaba de manera cruel a la protagonista, una muchacha de las clases populares peruanas, indígena; y la comparaba con su experiencia en Guatemala, país dónde escenas semejantes se producían continuamente. La comparación me pareció acertada, y me provocó la evasión hacia un pasado no muy lejano, en la que tuve la suerte o la desgracia de compartir momentos parecidos.

La oligarquía guatemalteca, a día de hoy, continúa menospreciando y maltratando la comunidad indígena, apartándola del protagonismo que debería merecer ésta, teniendo en cuenta que conforma más de la mitad de la población guatemalteca.

Recuerdo escenas en restaurantes, bibliotecas, calles, autobuses, mercados, bares... en las que ladinos menospreciaban y maltrataban indígenas de la manera más cruel y cobarde posible. No fueron pocas las veces que entablé discusión con varias de estas personas recriminándoles tal comportamiento, y recordándoles cuales eran los orígenes de su país y cuál era el origen de su posición injustamente ventajosa en relación a la población indígena.

Tras recordar esos lamentables momentos, que se escapan de cualquier lógica y que se escapan de cualquier planteamiento basado en la igualdad de todos los seres humanos, volví a “La teta asustada”. Qué grande eres Claudia... me hiciste sentir simple ante la complejidad de tu película. Me queda mucho camino por recorrer en el arte de saber leer e interpretar una película, películas como la tuya.

Se me fue la cabeza pensando en Guatemala. De nuevo.

Guatemala...

Esta última semana ha aparecido de nuevo Guatemala en los medios de comunicación. Y como suele ser habitual, las noticias son negativas.

Rodrigo Rosenberg Manzano, prestigioso abogado guatemalteco, que tuve el gusto de conocer durante mis seis meses en Guatemala, fue asesinado mientras hacia deporte. Hasta aquí, no sería un suceso fuera de lo normal, teniendo en cuenta el alto índice de homicidios en el país. Lo que ha llamado la atención ha sido el anuncio mediante grabación de vídeo de la advertencia en cuanto a que él mismo era consciente de ser objetivo del mismísimo Presidente y de su secretario personal, Gustavo Alejos. 

Incansable luchador contra el crimen organizado y la corrupción, Rodrigo decidió investigar un asesinato más, un asesinato que iba encaminado a formar parte de ese 98% de asesinatos impunes que se producen en Guatemala. Eso le llevó a su fín. Sin más.

Más allá de este hecho puntual, me duele que vayan pasando los años y la situación sea la misma. Pronto habrán transcurrido 5 años desde que llegué a este país con ganas de aprender de él. Y así fue. A él le debo gran parte de lo que soy ahora. Por eso mismo siento contínuamente estar en deuda con este país. 

Cada noticia negativa que llega de Guatemala me hace daño y me hace recordar esos 6 meses, meses que compartí con guatemaltecos y guatemaltecas lo bueno y lo malo de este bello país, que se merece paz y seguridad.

Paz y seguridad para empezar a ser libre.

Nicas & Ticos

"La policía pudo haber detenido el ataque de dos feroces perros que acabaron con la vida de un indigente nicaragüense en Costa Rica, según una investigación del Organismo de Investigación Judicial (OIJ), que trascendió este jueves.

Expertos de la Policía Judicial concluyeron tras una investigación que los dos oficiales de la fuerza pública que se apersonaron al sitio del ataque tuvieron opción en dos ocasiones de abrir fuego contra los animales, cuando estos se apartaron momentáneamente de la víctima. El informe concluye que los dos agentes que presenciaron el ataque, desaprovecharon al menos dos oportunidades en que pudieron disparar a los perros cuando éstos se hallaban a suficiente distancia de la víctima.

El ataque ocurrió en un taller privado de mecánica de una comunidad de la ciudad de Cartago, 20 kilómetros al este de la capital, luego de que Canda, un indigente, presuntamente se introdujera al sitio con el fin de realizar un "hurto". El ataque de las dos fieras fue filmado y algunas de las dantescas escenas fueron transmitidas luego por un noticiero de la televisión local.

Mientras tanto, el ministro de Seguridad Pública, Rogelio Ramos, dijo que el caso del ataque de los perros guardianes, que acabaron con la vida del nicaragüense Natividad Canda en un taller mecánico privado durante la madrugada del 10 de noviembre, fue "inusual" y sin antecedentes similares.

Añadió que los oficiales que atendieron el caso informaron que en un principio, el propietario del lugar impidió el ingreso al lugar del incidente. Luego, no dispararon por temor a herir al extranjero, quien fue atacado por las fieras durante casi una hora. El dueño de los animales también se opuso a que fueran sacrificados, según trascendió luego. Ramos dijo que está a la espera de si la fiscalía decide abrir o no un proceso judicial contra los uniformados.

Los hechos se remontan a la madrugada del 10 de noviembre de 2005, cuando el nicaragüense Natividad Canda Mairena, de 25 años, ingresó al local de un taller mecánico con la aparente intención de robar, pero fue sorprendido por dos perros "rottweiller".

El ataque se inició hacia la 12:20 de la madrugada, pero los oficiales de la Fuerza Pública y los cuerpos de socorro no pudieron ingresar al local hasta la 1:30 porque el guarda del taller les impedía el ingreso. Según informaciones de prensa, dos policías que presenciaron los hechos no dispararon contra los animales porque el propietario del establecimiento se opuso a ello.

El informe detalla que los perros atacaron a Canda por 54 minutos dentro de un terreno privado perteneciente a un taller. Las autoridades entraron al sitio media hora después de iniciado el ataque y estuvieron presentes en los últimos 24 minutos del suceso hasta que lograron alejar a los perros y rescatar al extranjero, quien murió en el hospital Max Peralta de Cartago horas después.

Canda murió en La Lima de Cartago, 23 kilómetros al este de San José, a causa de las mordeduras de los perros Rottweiler que custodiaban una propiedad privada a la que presuntamente el nicaragüense ingresó sin permiso. Canda tenía nueve años de vivir en Costa Rica como inmigrante indocumentado y tenía un amplio historial delictivo, según las autoridades de este país.

El abogado Luis Fernando Sáenz, que representa a la familia de Canda, presentó el lunes una denuncia contra los policías, el guarda y el propietario del taller, por considerar que los cuatro incurrieron en el delito de homicidio culposo. Sin embargo, es el Ministerio Público, con base en el informe del OIJ, el que tendría que plantear la acusación contra los presuntos responsables.

El caso de Canda contribuyó a agudizar los sentimientos nacionalistas en ambos países e, incluso, en Costa Rica se desató una ola de chistes grotescos que invadieron los sistemas de telefonía celular, mientras en la vecina nación se consideró el hecho de Canda como una muestra de la "xenofobia" existente hacia los inmigrantes nicaragüenses.

También generó una intensa polémica en el país en torno a los límites de la protección de la propiedad privada frente al principio de defensa de la vida humana. En Nicaragua, el hecho se consideró un reflejo de la xenofobia que existe en Costa Rica, país al que han emigrado al menos 500.000 nicaragüenses en busca de oportunidades de empleo.

El ministro de Seguridad, Rogelio Ramos, dijo que todavía está en proceso una investigación interna para determinar la eventual culpabilidad de los oficiales, pero adelantó que ellos han explicado que no dispararon por temor a herir a la víctima.

El Poder Judicial informó en un comunicado que los resultados de la autopsia efectuada al nicaragüense fueron entregados el pasado 22 de diciembre a la fiscalía de Cartago, 20 kilómetros al este de San José, donde se lleva a cabo la investigación del caso. La autopsia de Canda "determinó que la causa de muerte del ofendido es por laceración de órganos y hemorragias y la manera de muerte accidental por mordedura de perro", señala el comunicado del Poder Judicial.

Pese a esto, el informe de la OIJ, citado por las diarios "La Nación" y "Al Día", indica que los policías que acudieron al ataque de los perros, desaprovecharon dos oportunidades para dispararle a los animales. La oficina de prensa del OIJ explicó que no se pueden referir al fondo del informe y aclaró que se trata de una "ampliación" de un reporte inicial, la cual contiene "análisis y conclusiones" de acuerdo con las pruebas recabadas.

En declaraciones publicadas por "Al Día", Francisco Segura, subdirector del OIJ, aseguró que "se determinó que los oficiales tuvieron la oportunidad de disparar en dos ocasiones y no lo hicieron". Por su parte, el ministro se Seguridad, Rogelio Ramos, afirmó hoy a Radio Monumental que "los oficiales se vieron en una circunstancia de la que no tenemos antecedentes" y que será la fiscalía de Cartago la que tome la decisión de abrir o no una causa contra los policías.

Después del suceso la Cancillería nicaragüense exigió a su homóloga de Costa Rica una exhaustiva investigación, mientras la familia de Canda amenazó con demandar al estado costarricense".

Los españoles...

"Los españoles decían haber descubierto un nuevo mundo. Pero nuestro mundo no era nuevo para nosotros. Muchas generaciones habían florecido en estas tierras desde que nuestros antepasados, adoradores de Tamagastad y Cippatoval, se asentaron. Eramos nahuatls, pero hablábamos también chorotega y la lengua niquiriana; sabíamos medir el movimiento de los astros, escribir sobre tiras de cuero de venado; cultivábamos la tierra, vivíamos en grandes asentamientos a la orilla de los lagos; cazábamos, hilábamos, teníamos escuelas y fiestas sagradas.

Quién podrá saber cómo sería ahora todo este territorio si no se hubiera dado muerte a chorotegas, caribes, dirianes, niquirianos...?

Los españoles decían que debían civilizarnos, hacernos abandonar la barbarie. Pero ellos, con barbarie nos dominaron, nos despoblaron.

En pocos años hicieron más sacrificios humanos de los que jamás hiciéramos nosotros en la historia de nuestras festividades.

Este país era el más poblado. Y, sin embargo, en los veinticinco años que viví, se fue quedando sin hombres; los mandaron en grandes barcos a construir una lejana ciudad que llamaban Lima; los mataron, los perros los despedazaron, los colgaron de los árboles, les cortaron la cabeza, los fusilaron, los bautizaron, prostituyeron a nuestras mujeres.

Nos trajeron un dios extraño que no conocía nuestra historia, nuestros orígenes y querías que lo adoráramos como nosotros no sabíamos hacerlo" (...).

Extraído de "La Mujer Habitada", novela de Gioconda Belli, escritora nicaragüense.

Només volia l'ampolla

Estàvem a la frontera entre Burkina Faso i Malí. Després d'una bona estona de papeleo amb els passaports amunt i avall ens disposàvem a tornar a l'autocar. El vent bufava de valent aixecant la sorra i complicant la ja de per si difícil tasca de la venda ambulant. Dones i nens corrien amunt i avall venent fruita, galetes, begudes... altres tapaven els aliments fescos amb draps per evitar que la sorra els fes malbé. Quan ja mig posàvem els peus a l'escala de l'autocar una nena em va tocar el braç insistentment, em senyalava la meva ampolla d'aigua. N'hi quedaven només dos dits. Seguint les pautes apreses fins aquell moment durant els meus anteriors viatges no li vaig donar i vaig pujar a l'autocar. Certes dosis d'insensibilitat forçada m'havien ajudat molts i molts cops fins aquell moment. Un cop assegut al seient, vaig acabar-me d'un glop l'aigua de l'ampolla. Al mirar per la finestra vaig veure la nena un altre cop. Em seguia demanant l'ampolla. No volia l'aigua, volia l'ampolla per tornar-la a omplir d'aigua i poder oferir-la als viatgers. Només era la seva manera de guanyar-se la vida. De cop, el Carlitos i jo automàticament vam començar a buscar sota el seient ampolles que havíem anat consumint al llarg del viatge. Quan vam fer l'intent de baixar a donar-li l'autocar es va començar a moure. Vam tornar la vista a la finestra i la nena ens continuava mirant amb una cara que no oblidaré mai. Aquell moment el reviuré per sempre. Al Carlitos li ploraven els ulls. Dur.

Drets Humans

Els drets dels nens són dels més oblidats

A finals d’aquest 2008 es produirà el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans que sorgí de l’Assamblea General de les Nacions Unides. El resultat d’aquesta fou el final i el principi d’una lluita que es venia prolongant des de segles enrere. Ja a l’antiga Babilònia es van redactar petits escrits convertits en autèntiques declaracions d’intencions en aquest camp en consonància amb la voluntat del rei, que de manera compassiva, reconeixia els drets dels seus súbdits. A Europa també s’han succeït escrits recollint certs drets com la Carta Magna anglesa de 1215 o la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà a França. Però de fet, entenent que aquests drets són inherents a l’ésser humà és lògic que la defensa d’aquests s’hagi produït indistintament en qualsevol indret del planeta. Hi ha constància –gràcies a la tradició oral que ha mantingut històricament la població de l’Àfrica Occidental - , de l’existència de codis que partien del reconeixement d’un sorprenent ampli ventall de drets, sorprenent tenint en compte que parlem de l’any 1235, i a milers de quilòmetres de l’occident sempre considerat erròniament avantguarda en el camp del reconeixement de drets. Al Kouroukan Fouga, document que servia com a carta de constitució de l’Imperi de Malí, es reconeixia el principi del respecte a la vida humana, la llibertat individual i la solidaritat. És a dir, la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans sí és cert que es produí en mig d’un context occidental, on la lluita històrica portada a terme pel poble europeu i l’alarmisme provocat pels desagradables successos produïts durant la Segona Guerra Mundial derivà en el redactat de la Declaració, però no és menys cert que aquesta es produí com a resultat d’una lluita global protagonitzada pel feble, que davant el fort, el ric, o el poderós només es podia aferrar a la seva condició d’ésser humà. Tal i com està establert al Preàmbul de la DUDH “el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món”. S’ha de tenir en compte que el menyspreu als drets humans ha derivat en “actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat”, per tant, la solució a la majoria dels conflictes que romanen avui en dia al planeta ve lligat a la capacitat que demostrem a l’hora d’aplicar-los i a l’hora d’exigir el seu compliment. Les tesis iusnaturalistes afirmen que els drets humans són inherents a l’ésser humà, és a dir, són un dret natural. La defensa d’aquests drets naturals inspiraren la Revolució Francesa i ens han d’inspirar en el nostre dia a dia. Sumem grans de sorra.