L'Eriong i la Joe: exemples de tolerància i integració

Ara farà un any l'Eriong em començava a parlar del Projecte Rossinyol i d'una futura trobada amb una nena nascuda al Senegal, la Joe. 

El Projecte Rossinyol consisteix en que els mentors (estudiants universitaris que porten a terme aquest projecte) acompanyen periòdicament un nen o nena per tal que conegui diferents espais de la ciutat, llocs d’oci i de diversió, àmbits de producció cultural, etc. Tot plegat es fa amb la pretensió d’accelerar el seu procés d’integració. En aquest cas la mentora era l'Eriong, estudiant de biologia a la UdG, i la nena la Joe, una nena senegalesa resident al barri de Sant Narcís. Barri gironí amb un alt percentatge de població immigrada.

Durant un any van portar a terme tot tipus d'activitats: excursions a la muntanya, passejos per Girona, per Barcelona, van anar al cinema, van dinar menjar coreà, van practicar taekwondo, van fer els deures escolars, inclús van fer una visita estel·lar a Sant Boi participant en un acte reivindicatiu organitzat per la Fundació Marianao.

Després d'un any ple d'experiències el projecte va finalitzar amb l'entrega d'un petit reconeixement per part de les autoritats a un centre cívic de la ciutat. Però ara tot plegat ja no és un projecte, és una amistat. I l'Eriong i la Joe continuen compartint estones setmanals i demostrant que el futur passa per saber traçar camins que ens portin a un mateix indret, a una ciutat tolerant i integradora, on tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats independentment del seu lloc de procedència.

Els posicionaments excloents no ens porten enlloc, en canvi, la tolerància i la integració creen espais de convivència necessaris per ser feliços tots plegats. Jo ho tinc clar: em quedo amb l'exemple de l'Eriong i la Joe.

Xerrant sobre prostitució

Avui farà una setmana ens vam trobar als Jardins de l'Ateneu Santboià per parlar sobre un tema sempre interessant i sempre polèmic: la prostitució.

He de reconèixer que venia preparat amb material per provocar polèmica i generar debat i discussió en cas d'estancament. No calia. Vam xerrar dues hores. Dues hores després de les quals vam sortir tots i totes sabent una mica més sobre el tema.

Entrant una mica més en detall, val a dir que un dels punts que van provocar més debat, tal i com era previsible, va ser l'etern dilema entre regulació i abolició de la prostitució. Quant a la viabilitat d'aquesta última via vam estar donant voltes al cas suec, on anys després de portar a la pràctica l'abolició de la prostitució començà a donar bons resultats. El model suec consisteix bàsicament en dues coses: penalitzar la compra de serveis sexuals i despenalitzar-ne la venda. A Suècia la prostitució s'entén com un aspecte més de la violència vers les dones i es considera que la igualtat de gènere continuarà sent inassolible mentre els homes comprin, venguin o explotin a les dones. Per últim hi ha un tercer factor, i per mi el més important: l'abolició a Suècia va acompanyada d'un fort esforç econòmic en polítiques socials dirigides a afavorir alternatives a la prostitució i a educar la ciutadania. És aquest el motiu pel qual alguns i algunes de nosaltres, que veiem amb bons ulls l'abolició, érem una mica escèptics quant a la possibilitat de traslladar el model suec a l'estat espanyol.

També vam parlar de la regulació com a via per garantir dignitat a aquelles persones que es dediquen a la prostitució. Tot i així, aquesta regulació també ha d'anar acompanyada d'ajudes socials per tal que no passi com a Holanda, on les màfies s'han apoderat del sector, i s'està produint l'efecte contrari al desitjat prèviament a la regulació.

A on sí vam coincidir és en la necessitat d'actuar i acabar amb l'alegalitat en la que es situa la prostitució actualment a l'Estat espanyol.

En fi, una xerrada molt interessant. No serà l'última, aquest divendres xerrarem sobre el burka, el niqab... ;)

Per cert, i si se'm permet, us recomano que llegiu un article que vaig escriure el 13 de setembre de 2009, dies després de la publicació d'aquelles famoses fotografies al Mercat de la Boqueria. Aquí teniu l'enllaç. Ho tenia més clar llavors que ara... hi continuo pensant...

Què collons fan a Vic?

L'Ajuntament de Vic, on governa CiU, PSC i ERC en coalició, no empadronarà a tots aquells i aquelles que estiguin en situació d'irregularitat. Si estan en aquesta condició seran denunciats a la policia nacional que procedirà a obrir un expedient informatiu d'expulsió. 

No oblidem que això impedirà l'empadronament de moltes persones que, a la vegada, veuran com no poden accedir a alguns dels seus drets bàsics. Els serveis de sanitat i educació han de ser oferts a tots els residents, independentment que tinguin els seus papers en regla o no. 

De fet, ja hi ha veus que manifesten que aquesta mesura és de dubtosa legalitat, vulnerant la llei de règim local i la llei d'estrangeria. 

Tal i com diu Xavier Tornafoch, regidor d'ICV, “aquesta és una mesura impròpia d'un ajuntament democràtic” i “empadronar-se és un dret i una obligació per a tothom, sigui quina en sigui la nacionalitat i situació administrativa, tal i com marca la Llei de Bases de Règim Local, i impedir-ho és una greu vulneració a I'accés a drets universals fonamentals, com la salut i l'educació, i exposa a molts ciutadans a situacions d’alta vulnerabilitat”. 

Qui sí està content és Josep Anglada, membre de la Plataforma per Catalunya, partit xenòfob d'extrema dreta. Mireu: “Ho veiem bé. PxC porta anys denunciant la situació. Sempre hem dit que les persones il·legals no tenen dret a cap tipus d’assistència mèdica, social o escolar. Un immigrant il·legal s’ha de perseguir i expulsar”. 

Patètic.

Guatemala y "La teta asustada"

El pasado sábado asistí a la tertulia sobre la “La teta asustada”, película y tertulia que tuvimos el gusto de compartir con la directora Claudia Llosa. No seré yo quién repita los elogios, más que justificados, que ha recibido de todo aquél que haya tenido la oportunidad de ver semejante obra maestra. Me sumo a cualquier elogio.

Durante la tertulia hubo una intervención de una espectadora que me hizo recordar ciertas experiencias, y me hizo alejarme por un momento del hilo conductor de la tertulia. La intervención recordaba una escena de la película en la que una burguesa peruana menospreciaba de manera cruel a la protagonista, una muchacha de las clases populares peruanas, indígena; y la comparaba con su experiencia en Guatemala, país dónde escenas semejantes se producían continuamente. La comparación me pareció acertada, y me provocó la evasión hacia un pasado no muy lejano, en la que tuve la suerte o la desgracia de compartir momentos parecidos.

La oligarquía guatemalteca, a día de hoy, continúa menospreciando y maltratando la comunidad indígena, apartándola del protagonismo que debería merecer ésta, teniendo en cuenta que conforma más de la mitad de la población guatemalteca.

Recuerdo escenas en restaurantes, bibliotecas, calles, autobuses, mercados, bares... en las que ladinos menospreciaban y maltrataban indígenas de la manera más cruel y cobarde posible. No fueron pocas las veces que entablé discusión con varias de estas personas recriminándoles tal comportamiento, y recordándoles cuales eran los orígenes de su país y cuál era el origen de su posición injustamente ventajosa en relación a la población indígena.

Tras recordar esos lamentables momentos, que se escapan de cualquier lógica y que se escapan de cualquier planteamiento basado en la igualdad de todos los seres humanos, volví a “La teta asustada”. Qué grande eres Claudia... me hiciste sentir simple ante la complejidad de tu película. Me queda mucho camino por recorrer en el arte de saber leer e interpretar una película, películas como la tuya.

Se me fue la cabeza pensando en Guatemala. De nuevo.

Guatemala...

Esta última semana ha aparecido de nuevo Guatemala en los medios de comunicación. Y como suele ser habitual, las noticias son negativas.

Rodrigo Rosenberg Manzano, prestigioso abogado guatemalteco, que tuve el gusto de conocer durante mis seis meses en Guatemala, fue asesinado mientras hacia deporte. Hasta aquí, no sería un suceso fuera de lo normal, teniendo en cuenta el alto índice de homicidios en el país. Lo que ha llamado la atención ha sido el anuncio mediante grabación de vídeo de la advertencia en cuanto a que él mismo era consciente de ser objetivo del mismísimo Presidente y de su secretario personal, Gustavo Alejos. 

Incansable luchador contra el crimen organizado y la corrupción, Rodrigo decidió investigar un asesinato más, un asesinato que iba encaminado a formar parte de ese 98% de asesinatos impunes que se producen en Guatemala. Eso le llevó a su fín. Sin más.

Más allá de este hecho puntual, me duele que vayan pasando los años y la situación sea la misma. Pronto habrán transcurrido 5 años desde que llegué a este país con ganas de aprender de él. Y así fue. A él le debo gran parte de lo que soy ahora. Por eso mismo siento contínuamente estar en deuda con este país. 

Cada noticia negativa que llega de Guatemala me hace daño y me hace recordar esos 6 meses, meses que compartí con guatemaltecos y guatemaltecas lo bueno y lo malo de este bello país, que se merece paz y seguridad.

Paz y seguridad para empezar a ser libre.

Mou-te per la igualtat

Les diferències socials no van desaparèixer amb la democràcia; les diferències socials continuen existint i conviuen perfectament amb un capitalisme ben assentat que sembla inqüestionable.

M'ha tocat viure a una societat on el dret a gaudir d'un habitatge digne no existeix, on hi ha qui pot desforestar una hectàrea de bosc per fer-se una casa i hi ha qui no pot arribar a donar ni tan sols l'entrada d'un pis o pagar un lloguer. Visc a una societat on un immigrant forçat per les circumstàncies arriba, treballa, paga els seus impostos, però no pot votar, convertint-se en un ciutadà de segona. Una societat on hi ha nens que van a escoles bressol i hi ha que no. On hi ha avis que poden anar a una residència, i hi ha que no.

Les diferències socials existeixen i existiran mentre et limitis a observar i opinar en privat. Mou-te, hi ha moltes causes per les que lluitar. Busca la teva.

Només volia l'ampolla

Estàvem a la frontera entre Burkina Faso i Malí. Després d'una bona estona de papeleo amb els passaports amunt i avall ens disposàvem a tornar a l'autocar. El vent bufava de valent aixecant la sorra i complicant la ja de per si difícil tasca de la venda ambulant. Dones i nens corrien amunt i avall venent fruita, galetes, begudes... altres tapaven els aliments fescos amb draps per evitar que la sorra els fes malbé. Quan ja mig posàvem els peus a l'escala de l'autocar una nena em va tocar el braç insistentment, em senyalava la meva ampolla d'aigua. N'hi quedaven només dos dits. Seguint les pautes apreses fins aquell moment durant els meus anteriors viatges no li vaig donar i vaig pujar a l'autocar. Certes dosis d'insensibilitat forçada m'havien ajudat molts i molts cops fins aquell moment. Un cop assegut al seient, vaig acabar-me d'un glop l'aigua de l'ampolla. Al mirar per la finestra vaig veure la nena un altre cop. Em seguia demanant l'ampolla. No volia l'aigua, volia l'ampolla per tornar-la a omplir d'aigua i poder oferir-la als viatgers. Només era la seva manera de guanyar-se la vida. De cop, el Carlitos i jo automàticament vam començar a buscar sota el seient ampolles que havíem anat consumint al llarg del viatge. Quan vam fer l'intent de baixar a donar-li l'autocar es va començar a moure. Vam tornar la vista a la finestra i la nena ens continuava mirant amb una cara que no oblidaré mai. Aquell moment el reviuré per sempre. Al Carlitos li ploraven els ulls. Dur.

Sempre pringuen els mateixos

Si el preu de lo poc que tenen per menjar augmenta serà el final.

Gitanos

Gitanos a Saintes Marie de la Mer

Avui, 8 d’abril, és el Dia Internacional del Poble Gitano. Per pura casualitat, i després de dues setmanes de lectura al bus i el metro, he llegit la última pàgina de “Los Gitanos” de Angus Fraser. Haig de reconèixer que fins fa poc era un total desconeixedor de tot el que envoltava aquest poble. Ara ja tinc una lleugera idea.

El que em sorprèn més és precisament aquest desconeixement, i més quan des de petit he conviscut (sempre de manera distant) amb població gitana. Era freqüent veure gitanes al meu carrer venent flors, alls, roba... o veure’ls tocant el “organillo” davant de la finestra de la meva habitació. Recordo perfectament el soroll de les monedes llançades des de les finestres dels veïns del meu carrer al tocar el terra de la vorera i la rapidesa dels nens a l'hora de recollir-les. Però ni tan sols em va picar la curiositat per saber gaire més. Resulta, que ni tan sols coneixia el seu origen (crec que també algú erròniament m’havia explicat que venien d’Egipte...), ni les grans disparitats entre els diferents grups d’aquesta ètnia.

Llegint a Angus Fraser m’he assabentat de la terrible història d’aquest poble, una història marcada per la marginalitat i la persecució des del moment que emigraren de la Índia buscant el nomadisme que els ha caracteritzat fins ara. Ja a l’any 1424 a Alemanya hi havia escrits que demostraven la presència del poble gitano a aquelles terres: “Estaban cerca de Ratisbon, y se sucedían unos a otros, algunas veces hasta un número de 30, hombres, mujeres y niños, algunas veces menos. Montaban sus tiendas en los campos, porque no se les permitía permanecer en ciudades, pues astutamente cogían lo que no les pertenecía”.

Durant aquells anys el poble gitano a terres alemanyes era acusat d’espionatge i sovint eren condemnats a l’expulsió. L’any 1439 s’escrivien coses com aquesta: “En esa época, esa ladrona raza de hombres, escoria y basura de varios pueblos, que viven en las fronteras del imperio turco y de Hungría, empezaron a vagar por nuestras provincias con su rey Zindelo, y a fuerza de robar, asaltar y adivinar se ganan la vida con impunidad. Dicen falsamente que son de Egipto y que está obligados por los dioses...” Els seus hàbits i les seves peculiars costums, difícilment assimilables a aquella època foren l’excusa per aplicar sobre el poble gitano una repressió brutal i fora de qualsevol justificació. Segons Mihail Kogalniceanu, un reformador romanès que defensava l’emancipació gitana esmentava: “los seres humanos llevaban cadenas en brazos y piernas, otros cepos de hierro en torno a la frente, y aún otros collares de metal en el cuello. Crueles azotes y otros castigos, tales como la inanición, ser colgado sobre un fuego humeante, la incomunicación, y ser arrojado desnudo a la nieve o a un río helado, tal era el tratamiento que se imponía al desdichado gitano”. Altres solucions durant el nazisme foren també prou originals: “Posteriores resultados de nuestras investigaciones nos han permitido caracterizar a los gitanos como un pueblo de origen etnológico completamente primitivo, cuyo retraso mental lo hace incapaz de una verdadera adaptación social... La cuestión gitana sólo podrá resolverse cuando se reúna junto al grupo principal de individuos gitanos asociales e inútiles de sangre mestiza en grandes campos de trabajos forzados y se los mantenga allí trabajando, y cuando se detenga de una vez por todas la reproducción de dicha población de sangre mestiza”.

Sense paraules.

Drets Humans

Els drets dels nens són dels més oblidats

A finals d’aquest 2008 es produirà el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans que sorgí de l’Assamblea General de les Nacions Unides. El resultat d’aquesta fou el final i el principi d’una lluita que es venia prolongant des de segles enrere. Ja a l’antiga Babilònia es van redactar petits escrits convertits en autèntiques declaracions d’intencions en aquest camp en consonància amb la voluntat del rei, que de manera compassiva, reconeixia els drets dels seus súbdits. A Europa també s’han succeït escrits recollint certs drets com la Carta Magna anglesa de 1215 o la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà a França. Però de fet, entenent que aquests drets són inherents a l’ésser humà és lògic que la defensa d’aquests s’hagi produït indistintament en qualsevol indret del planeta. Hi ha constància –gràcies a la tradició oral que ha mantingut històricament la població de l’Àfrica Occidental - , de l’existència de codis que partien del reconeixement d’un sorprenent ampli ventall de drets, sorprenent tenint en compte que parlem de l’any 1235, i a milers de quilòmetres de l’occident sempre considerat erròniament avantguarda en el camp del reconeixement de drets. Al Kouroukan Fouga, document que servia com a carta de constitució de l’Imperi de Malí, es reconeixia el principi del respecte a la vida humana, la llibertat individual i la solidaritat. És a dir, la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans sí és cert que es produí en mig d’un context occidental, on la lluita històrica portada a terme pel poble europeu i l’alarmisme provocat pels desagradables successos produïts durant la Segona Guerra Mundial derivà en el redactat de la Declaració, però no és menys cert que aquesta es produí com a resultat d’una lluita global protagonitzada pel feble, que davant el fort, el ric, o el poderós només es podia aferrar a la seva condició d’ésser humà. Tal i com està establert al Preàmbul de la DUDH “el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món”. S’ha de tenir en compte que el menyspreu als drets humans ha derivat en “actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat”, per tant, la solució a la majoria dels conflictes que romanen avui en dia al planeta ve lligat a la capacitat que demostrem a l’hora d’aplicar-los i a l’hora d’exigir el seu compliment. Les tesis iusnaturalistes afirmen que els drets humans són inherents a l’ésser humà, és a dir, són un dret natural. La defensa d’aquests drets naturals inspiraren la Revolució Francesa i ens han d’inspirar en el nostre dia a dia. Sumem grans de sorra.

Ara o mai

Foto d'uns nens recollin almoina a la frontera entre Burkina Faso i Mali.

Segons el IPH-1 (Índex de Pobresa Humana pels països en vies de desenvolupament) Burkina Faso i Mali són respectivament, el segon i el tercer país més empobrits del planeta. Guatemala i Nicaragua són, a la vegada, el segon i el tercer país més pobres de Llatinoamèrica.

El nivell i la qualitat de vida d’un ciutadà de qualsevol d’aquests països no és la suficient per garantir les necessitats mínimes que desitjaríem –almenys- les persones de bona fe que compartim un mateix espai; més enllà de les fronteres, ja siguin físiques o polítiques. I remarco exclusivament de bona fe perquè és molt probable que el resultat de les desigualtats que existeixen avui en dia no sigui més que el resultat de la ignorància i de l’egoisme de l’ésser humà insensible; l’ésser humà insensible que desgraciadament ha anat guanyant la batalla ideològica al llarg de la història de la humanitat. La confiança en l’ésser humà, però, no hauria de decaure. Tot i que encara vivim en un món on sovintegen les desgràcies - ja siguin econòmiques, socials, ecològiques o inclús culturals-, no és menys cert que els valors que ja de per sí honoren i dignifiquen la humanitat s’extenen més enllà del que la societat pessimista – i en molts casos inoperant - és capaç de visualitzar. A dia d’avui, per exemple, seria impensable un nou holocaust a territori europeu; tampoc seria creïble el recolzament dels Estats Units a un cop d’estat a un president elegit democràticament com Salvador Allende; i encara més inimaginable seria l’ús d’esclaus com a mà d’obra a qualsevol dels nostres països amb el vist-i-plau del govern. Les desigualtats però, encara romanen, és veritat, però també és cert que hi ha hagut un cert progrés. Un progrés que ha d’accelerar-se ja que el patiment, la crueltat i la gana que forma part de la vida de la gran majoria de la població del nostre planeta no haurien de permetre la relaxació de la minoria benestant, ja que és precisament aquesta qui té a les seves mans el poder del canvi. Un canvi basat en la humilitat, la solidaritat, la cooperació, els drets humans, el respecte a la natura... és a dir, basat en tots aquells valors que poden fer que ens convertim en els protagonistes d’aquelles pàgines glorioses dels futurs llibres d’història.

Per aquelles persones que pateixen el que nosaltres no patim, ara o mai.

"El Darfur de hoy es un lugar de violencia e inseguridad, donde resulta fácil conseguir armas, y cuya población se encuentra atrapada en un laberinto de ataques armados cada vez más complicado. Las fuerzas paramilitares, armadas por el gobierno sudanés, son cada vez más fuertes, mientras que siguen surgiendo nuevos grupos armados de oposición. A menudo se producen combates entre grupos (e incluso etnias) que antes formaban parte del mismo bando. Sin embargo, hay algo que no ha cambiado: es la población civil la que sigue pagando las consecuencias.

Según los cálculos de las Naciones Unidas, 4,2 millones de personas dependen en Darfur de la ayuda humanitaria. De ellas, 2,2 millones se concentran en campos para desplazados. La población sigue huyendo. Entre enero y agosto de 2007, según cifras de la ONU, huyeron casi 250.000 personas, algunas de ellas por tercera o cuarta vez.

Durante años, las personas desplazadas han pedido la protección de una fuerza de la ONU. Por fin, tres años después de la aprobación de una resolución por parte del Consejo de Seguridad de la ONU, éste ha establecido una fuerza híbrida de la Unión Africana y la ONU para mantener la paz, integrada por más de 26.000 personas, y el gobierno sudanés ha autorizado su entrada en el país.

Esta fuerza deberá desplegarse antes del 31 de diciembre de 2007 y debe estar plenamente operativa lo antes posible para ejercer su mandato. Se trata de una tarea ingente. El gobierno de Sudán, bajo presión, ha aceptado en numerosas ocasiones la realización de intervenciones, para terminar rompiendo sus promesas en cuanto la comunidad internacional baja la guardia. El trabajo de la ONU y de la Unión Africana ha sido obstaculizado sistemáticamente por retrasos a la hora de obtener visados, autorizaciones para viajar o permisos de importación."

PD: Fotos "El País", texto "Amnistía Internacional".

Siempre sobre el más débil.

"El huracán 'Félix' causa la muerte de una niña en Nicaragua Una niña recién nacida de Nicaragua es la primera víctima mortal del huracán Félix, que también ha provocado graves daños materiales en la localidad de Puerto Cabezas, en el país centroamericano.Según ha explicado el teniente coronel Álvaro Rivas de la Defensa Civil del Ejército nicaragüense, la niña ha muerto de frío en un albergue de Puerto Cabezas. "La madre de la niña no la abrigó muy bien, se descuidó y la niña pereció", ha agregado.El huracán ha descargado hoy toda su furia en Nicaragua con vientos de 260 kilómetros por hora. Ahora, según el Centro Nacional de Huracanes (CNH) de EEUU, Félix puede provocar lluvias, inundaciones y aludes también en Honduras y Guatemala." Desde luego la desgracia siempre se ceba con el más débil. No importa si es un maremoto, un huracán, un terremoto, la erupción de un volcán o cualquier otra catástrofe. Desde pequeño me he acostumbrado a ver a mi madre llamando por teléfono y pendiente de las noticias para intentar saber qué es de nuestros familiares.

Y es q sobre estos países no solamente cae la desidia e incompetencia de sus gobernantes o la injusticia del maltrato del primer mundo sino q además tienen q aguantar las impertinencias de la madre tierra.

En fín, soy de los q confían en el ser humano pero tb en la madre tierra. En cualquier momento corregirá todos los errores q hemos cometido sobre ella: "Homogeddon" Quiero a Nicaragua y la siento dentro... PD: foto de mi bisabuelita Bertha de Nicaragua. Una de las personas más importantes para mí, todo un ejemplo.