Qui és Camila Vallejo?

Al llarg dels últims mesos Xile ha viscut dures protestes protagonitzades per estudiants universitaris. Les protestes, que van començar pel malestar a l’àmbit universitari, ha acabat eixamplant-se i recollint el malestar general del jovent xilè davant l’atac a l’estat del benestar promogut pel govern conservador del president Sebastián Piñera. 

A diferència del què ha passat a altres països on també s’ha donat aquest malestar derivat de l’aplicació de mesures neoliberals per part dels seus governs, com és el cas de l’Estat espanyol, a Xile el moviment sí ha tingut una cara visible:  Camila Vallejo. Amb ella neix una jove líder política. Però qui és Camila Vallejo?

Camila Vallejo és militant de les Joventuts Comunistes del seu país i actual presidenta de la Federació d’Estudiants de la Universitat de Xile. Filla de pares comunistes, Camila neix en un entorn on la política és la principal protagonista. S’organitza a la universitat, on és capaç de coordinar diferents moviments universitaris d’esquerres. 

Al llarg de les protestes del mes de maig Camila es transforma en la cara més visible del moviment convertint-se en un dels símbols de la protesta. Actualment, Camila Vallejo és una de les principals protagonistes del diàleg entre el govern xilè i el moviment estudiantil. Compta amb el recolzament de més del 70% dels estudiants universitaris, segons algunes enquestes.

Camila, amb només 23 anys, és un clar exemple d’indignació, compromís i organització; i un referent per a tots aquells i aquelles que ens organitzem per canviar una realitat i un present que no ens agrada.

Article relacionat:

- Indignació, compromís, organització.

Sophie Scholl

Sophie Scholl és un nom molt freqüent a carrers i places d'Alemanya. I no m'estranya. Sophie Scholl és tota una heroïna del seu temps. Va ser dirigent i activista anti-nazi de la Rosa Blanca, grup de resistència organitzat a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial que va provocar més d'un maldecap als nazis. 

La Rosa Blanca jugava amb foc enviant massivament fulletons amb informació contrària al règim nazi, fulletons amb els principis del moviment: llibertat, tolerància, justícia. El nucli del moviment estava format per cinc estudiants de l'Universitat de Munich, i entre ells els germans Scholl.

Hans i Sophie Scholl se la van jugar encara més repartint fulletons a la universitat on van ser vistos per un conserge del partit nazi. Els germans Scholl van ser arrestats per la Gestapo, i el 22 de febrer de 1943 eren acusats de traïció pel Jutge Suprem del Tribunal del Poble d'Alemanya i executats a la guillotina aquell mateix dia.

Avui la plaça on es troba el hall central de la Universitat de Munich ha estat anomenada "Geschwister-Scholl-Platz" (Plaça dels germans Scholl). Jo, que també sóc de repartir fulletons als mercats, a l'estació, a les manifestacions, a les botigues, als carrers... volia fer el meu petit homenatge a aquesta dona lluitadora. Et dec lluita, et dec molts fulletons. 

Aquesta llibertat no és regalada, no.

Les dones fa només 50 anys. I la lluita continua.

Reprodueixo el model de dona española de verdad, objectiu de les falangistes de Lleida expressat al I Congrés de Falange a Lleida celebrat al 1953:

“... la meta de la Sección Femenina es alcanzar ese tipo de mujer española que tanta gloria ha dado a nuestra Patria en el curso de la Historia. Mujer profundamente religiosa, profundamente patriota y profundamente hogareña, que lejos de inmiscuirse en las tareas políticas del hombre, sepa comprenderle y secundarle con su calor y asistencia”

L'any 1966 tot continuava igual. Pilar Primo de Rivera en el discurs pronunciat al XXIII Consell Nacional de S.F. (Sección Femenina) celebrat a Girona al 1966 deia el següent:

“... Hoy una de las teorías modernas, es que la mujer, para completarse, debe trabajar. Esto, referido a las solteras o casadas y viudas sin hijos o con hijos mayores, está bien. Pero referido a la casada con hijos menores, como tantas cosas fuera del eje de la verdad y la autenticidad, es una aberración. La mujer, casada o no, lo que debe es cultivarse; pero una mujer culta, casada con hijos pequeños, tiene en su casa un mundo completo de educación, sanidad, problemas psicológicos, domésticos, etc., donde desarrollar sus facultades sin necesidad de ocuparse además durante por lo menos cuatro horas al día, como profesora, como dependienta o como taquillera del “Metro”.

Tot plegat per acabar amb allò que s'havia guanyat durant la II República. Mireu el vídeo:

El meu homenatge a una gironina: Antònia Adroher.

Avui dedico la meva mirada al passat a una gironina. Tot sigui per sortir de l'àmbit metropolità i homenatjar, a dia d'avui, la que considero ja la meva segona ciutat.

Ella és Antònia Adroher i Pascual, mestra i activista política nascuda a Girona el 22 de juny de l'any 1913 a una petita família burgesa. L'exclusió social i la pobresa que caracteritzava la Girona d'aquells anys va conduir al seu activisme sindical i polític formant part de la Federació Espanyola de Treballadors d'Ensenyament i essent una de les fundadores del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). El seu compromís històric la portà a ser la primera regidora de Cultura i Propaganda a l'Ajuntament de Girona un cop ja començada la guerra civil espanyola. Dedicà tot el seu esforç a la lluita contra l'analfabetisme i per millorar la qualitat de l'ensenyament. Tal i com diu Puri Molina, autora del llibre Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència i veïna de Santa Eugènia de Ter, Antònia Adroher era “professionalment compromesa i enamorada de la seva feina de mestra, va ser una persona clau en l'aplicació de les mesures educatives de la República, defensant amb fermesa des de l'escolarització gratuïta per a tothom fins a l'escola coeducadora, nens i nenes junts, aplicant pràctiques pedagògiques renovadores i progressistes.”

El 29 de gener de 1939 creuà la frontera camí de l’exili a França. Allà trobà camps de concentració, la Segona Guerra Mundial, i la lluita contra el franquisme des de l'exili.

L'Antònia morí el 15 de setembre de l'any 2007 als 94 anys. En el seu moment se li dedicà un carrer esquifit del barri de Sant Narcís. Avui, gràcies a una campanya recolzada per professionals del món educatiu, una biblioteca municipal de la ciutat porta el seu nom.

Ideals, revolució i coherència. Doncs això.

Tu, dona, saps qui és Victoria Kent?

Victoria Kent va ser una de les primeres dones amb responsabilitat política rellevant a l'Estat espanyol. Ella, juntament amb altres personalitats com Clara Campoamor, van representar l'avenç i l'esperança de canvi quant al paper de la dona a la societat durant la II República espanyola.

Victoria Kent fou designada pel mateix President Alcalá-Zamora Directora General de Presons amb la finalitat de profunditzar en una idea bastant innovadora en aquella època: la rehabilitació dels presos.

De fet, una de les primeres decisions que va prendre va ser retirar totes les cadenes de les presons, i amb el metall obtingut fer una estàtua a la seva predecessora, Concepción Arenal, que va ser també una de les precursores del feminisme a l'Estat. No oblidem que, a dia d'avui, encara hi ha països com Estats Units que no han fet aquest canvi.

Va tancar més de 100 presons pel seu pèssim estat, va millorar l'alimentació dels presos, va establir els permisos familiars; és a dir, va incloure millores en el camp penitenciari a principis de segle que avui en dia no estan encara establertes a molts països del món, inclòs d'Occident.

Així doncs, us recomano que veieu el següent vídeo, concretament al minut 1:40, moment de la presa de possessió del seu càrrec, i recordar moments de canvi i progrés que van finalitzar amb la instauració de la maleïda dictadura franquista.