L'endeutament dels ajuntaments

Segons dades del Banco de España i l'INE publicades aquest diumenge al diari El País, l'ajuntament més endeutat de l'Estat, i amb molta diferència, és el de la ciutat de Madrid (PP). Madrid té un deute de 6.762 milions d'euros, una cinquena part del deute municipal de tot l'Estat, equivalent a una despesa de 2.076,8 euros per habitant. La segona ciutat més endeutada és València (PP), amb 835 milions d'euros que equivalen a 1.025,5 euros per habitant. En tercer lloc trobem Barcelona (PSC+ICV) amb 753 milions, és a dir, 464,3 euros per habitant. Quant a deute per habitant però, Barcelona es troba per sota de la majoria de les capitals de província. Per cada euro que deu Barcelona, Madrid en deu nou.

L'endeutament però, és molt més greu a les petites localitats que a les grans ciutats. A Catalunya, si ens basem en deute per habitant, tenim 10 ajuntaments situats entre els 80 més endeutats de l'Estat. Alguns d'aquests són Tiurana, poble que no arriba als 100 habitants i governat pel PSC, deu 4.294 euros per habitant; Llavorsí (CiU) 3.137; Santa Susanna (CiU) 3.046; La Baronia de Rialb (CiU) 3.025; Roda de Barà (PSC) 2.379; Perafort (CiU) 2.218; Setcases (CiU) 2.163; i Corbins (CiU) 1.929.

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Jo també retallaria despesa: la militar.

La dreta cavernícola i la socialdemocràcia hipòcrita estan pressionant intensament per aprofitar l'ocasió que els hi ofereix la crisi actual per retallar drets i inversió social. Jo també m'animo a aportar idees per retallar la despesa.

M'apunto doncs, a oferir una possibilitat: la despesa militar. Tenint en compte les dificultats per trobar recursos econòmics per ser destinats a finalitats socials hauria de ser una obligació reduir l'exagerada i desproporcionada despesa militar.

Aquest any 2010 Defensa té assignats 9.154 milions d'euros. Però tal i com informa Alfons Banda, de la Fundació per la Pau, “això no és més que la meitat del total, ja que, seguint criteris de l'OTAN i dels especialistes, cal sumar-hi partides que com a classes passives militars, Guàrdia Civil, I+D militar o participació en organismes militars internacionals, no estan assignades al Ministeri de Defensa sinó a altres departaments. Tot plegat fa un total de 18.161 milions.” Això equival al cost mitjà per càpita d'1,07 euros diaris. Feu vosaltres mateixos els càlculs sobre què suposaria per a vosaltres o per al conjunt de la vostra família.

Tal i com diu Alfons Banda en el seu article: “Amb la força homicida de míssils i canons no podem afrontar cap dels grans reptes d'avui: la fam, el subdesenvolupament, la cohesió social, el canvi climàtic, la seguretat alimentària, els problemes sanitaris,... “

Si sotmeten a debat la retallada de drets per què no podem debatre també sobre la reducció de la despesa militar?

I aquest només és un exemple.

No em fio de les fusions

Abans de tot, m'agradaria sincerar-me, i confessar que aquest no és un tema que domini ni molt menys, però per motius que són estrictament personals estic contemplant amb un cert desencant la fusió de caixes d'estalvi que s'està produint els darrers dies.

Sé que les caixes no són l'aliat del ciutadà humil, que no regalen res, que ens discriminen com ens discriminaria qualsevol altre empresa privada, que paguen malament als nous empleats, que viuen dels nostres diners, etc. Però tot això no implica que vegi amb bons ulls el procés actual de fusions d'entitats que no comportarà cap benefici ni per les mateixes entitats, ni pels seus treballadors, ni pels seus usuaris.

Segons dades facilitades pels mateixos protagonistes de la fusió de Caixa Manlleu, Girona, Sabadell i Terrassa, encara sense materialitzar-se definitivament, aquesta provocaria més de 500 acomiadaments (un “excedent” d'un 12 per cent com diuen ells) i el tancament de 200 oficines a tot el territori. Evidentment, aquestes dades no són realistes, i el nombre d'acomiadaments (ells parlen de prejubilacions i reubicacions) acabarà sent molt més elevat.

A part d'aquest punt dramàtic sense cap tipus d'explicació possible en plena crisi, cal tenir en compte el valor sentimental que tenen aquestes caixes en el seu territori, arrelades no només per la seva denominació sinó també per la seva obra social; obra social que amb el pas del temps també es veurà reduïda.

En fi, tal i com comentava a l'encapçalament de l'escrit, aquest no és un tema sobre el que m'atreveixi a profunditzar, però sí és cert que tot plegat em provoca un cert sentiment de desconfiança. No m'agrada.

Defunción de las recetas ultraliberales.

"Las declaraciones de la FED y del FMI han certificado la defunción y fracaso de las recetas ultraliberales de Bush y sus epígonos, tan admirados por los mentores de la FAES, como lo han sido en la guerra de Irak. La falta de regulación (menos Estado) en la economía y en las hipotecas sub prime está provocando la caída estrepitosa del dólar, la crisis crediticia y bursátil, no sólo en Estados Unidos, sino en el mundo globalizado. Una legislación permisiva, de tintes neocon, como la de 1998, en materia del suelo, en nuestro país, ha llevado a la actual crisis inmobiliaria. La ley de 2006 y las medidas de protección de areas protegidas (expropiación por el Estado) han amortiguado en cierta medida lo que era previsible desde hace años, en que en España se construía muy por encima del resto de Europa. Un exceso de desregulación en la economía termina por romper las reglas del mercado. Es entonces cuando aparece con toda su crudeza la voracidad letal del capital, rompiendo los equilibrios. Y ahora no tienen empacho en recabar las ayudas al papá Estado para salir de la crisis de la que se han aprovechado, eso sí, con los bolsillos bien repletas de jugosas ganancias. Siempre a costa del ciudadano de a pie".

Eduardo Quijano Bernal. Málaga. Publicat a la Secció Opinión de El Páis del passat 24 de març.