Sophie Scholl

Sophie Scholl és un nom molt freqüent a carrers i places d'Alemanya. I no m'estranya. Sophie Scholl és tota una heroïna del seu temps. Va ser dirigent i activista anti-nazi de la Rosa Blanca, grup de resistència organitzat a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial que va provocar més d'un maldecap als nazis. 

La Rosa Blanca jugava amb foc enviant massivament fulletons amb informació contrària al règim nazi, fulletons amb els principis del moviment: llibertat, tolerància, justícia. El nucli del moviment estava format per cinc estudiants de l'Universitat de Munich, i entre ells els germans Scholl.

Hans i Sophie Scholl se la van jugar encara més repartint fulletons a la universitat on van ser vistos per un conserge del partit nazi. Els germans Scholl van ser arrestats per la Gestapo, i el 22 de febrer de 1943 eren acusats de traïció pel Jutge Suprem del Tribunal del Poble d'Alemanya i executats a la guillotina aquell mateix dia.

Avui la plaça on es troba el hall central de la Universitat de Munich ha estat anomenada "Geschwister-Scholl-Platz" (Plaça dels germans Scholl). Jo, que també sóc de repartir fulletons als mercats, a l'estació, a les manifestacions, a les botigues, als carrers... volia fer el meu petit homenatge a aquesta dona lluitadora. Et dec lluita, et dec molts fulletons. 

Aquesta llibertat no és regalada, no.

Les dones fa només 50 anys. I la lluita continua.

Reprodueixo el model de dona española de verdad, objectiu de les falangistes de Lleida expressat al I Congrés de Falange a Lleida celebrat al 1953:

“... la meta de la Sección Femenina es alcanzar ese tipo de mujer española que tanta gloria ha dado a nuestra Patria en el curso de la Historia. Mujer profundamente religiosa, profundamente patriota y profundamente hogareña, que lejos de inmiscuirse en las tareas políticas del hombre, sepa comprenderle y secundarle con su calor y asistencia”

L'any 1966 tot continuava igual. Pilar Primo de Rivera en el discurs pronunciat al XXIII Consell Nacional de S.F. (Sección Femenina) celebrat a Girona al 1966 deia el següent:

“... Hoy una de las teorías modernas, es que la mujer, para completarse, debe trabajar. Esto, referido a las solteras o casadas y viudas sin hijos o con hijos mayores, está bien. Pero referido a la casada con hijos menores, como tantas cosas fuera del eje de la verdad y la autenticidad, es una aberración. La mujer, casada o no, lo que debe es cultivarse; pero una mujer culta, casada con hijos pequeños, tiene en su casa un mundo completo de educación, sanidad, problemas psicológicos, domésticos, etc., donde desarrollar sus facultades sin necesidad de ocuparse además durante por lo menos cuatro horas al día, como profesora, como dependienta o como taquillera del “Metro”.

Tot plegat per acabar amb allò que s'havia guanyat durant la II República. Mireu el vídeo:

El primer dia de classe... fa 71 anys.

Text de 16 de maig de 1939, sobre com ha de ser l'escola sorgida del nou règim:

INSPECCIÓN

DE PRIMERA ENSEÑANZA

DE LA PROVINCIA DE BARCELONA

Circular a todos los maestros sobre el nuevo ideal de la Escuela española

El nuevo curso escolar, que se inició tan felizmente con la reposición del Santo Crucifijo en la Escuela, exige de modo imperioso un cambio en la actuación del Magisterio Primario de Barcelona.

El oprobio de una escuela laica ha terminado, para formar españoles hondos, creyentes y patriotas austeros.

(...)

 A continuació estableix les següents obligacions:

Primera. La reposición del Santo Crucifijo marca la apertura del curso, que será rápida e inmediata.

Segunda. Además del retrato del Caudillo, habrá en el salón de clase una imagen de la Virgen, con preferencia de la Inmaculada, y en sitio preferente.

Tercera. El mes de María se celebrará ante su imagen y según ha indicado el excelentísimo y reverendísimo Administrador Apostólico de esta Diócesis recientemente.

Cuarta.- A la entrada en la escuela los niños saludaran con el tradicional "Ave María Purísima", siendo contestados por el maestro: "Sin pecado concebida"...

Quinta. El Crucifijo sería conveniente tuviese como fondo la Bandera de la Patria.

Sexta.- La ceremonia de colocar la Bandera antes de empezar las clases y arriarla al terminar, mientras se entona el Himno Nacional, es obligatoria para todas las Escuelas...

Séptima. Con el fin de cumplir el precepto de oír misa los domingos, asistiendo los niños con sus maestros al frente, acudirán a la iglesia en que la celebren las Organizaciones Juveniles...

(...)

Ley de Responsabilidades Políticas, instrument de venjança.

La Ley de Reponsabilidades Políticas va ser publicada el 9 de febrer de 1939 en els moments finals de la Guerra Civil. 

El text del seu article primer era el següent: 

Artículo 1º. Se declara la responsabilidad política de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde primero de octubre de mil novecientos treinta y cuatro y antes de dieciocho de julio de mil novecientos treinta y seis, contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España y de aquellas otras que, a partir de la segunda de dichas fechas, se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave. 

La por a legislació d'aquest tipus provocà un exili massiu, un autèntic drama viscut per molts espanyols.

Ildefonso Puigdengolas Ponce de León

Puigdengolas n'hi ha de tot tipus. No només hi ha Puigdengolas normalets com jo, també n'hi ha de pintors com el meu padrí, mossèns missioners, o fins i tot militars!!

Ildefonso Puigdengolas Ponce de León fou un destacat coronel de l'Exèrcit Popular Republicà, afiliat a l'UMRA (Unión Militar Republicana Antifascista), i nascut a Figueres, que participà no només a la Guerra Civil sinó també a les guerres de Cuba i del Marroc. Les seves idees eren republicanes i d'esquerres, properes a la Izquierda Republicana (partit de personatges com Miguel Azaña, Victoria Kent, Luís Bello o José Giral) del moment.

Durant la Guerra Civil sufocà les revoltes d'Alcalà d'Henares, la de Guadalajara; defensà la ciutat de Badajoz de les tropes africanistes de Franco; i morí lluitant a l'atac de Seseña quan tenia ja 60 anys.

He trobat alguns articles d'alguns historiadors d'extrema dreta que ridiculitzen a Ildelfonso i la seva retirada a Portugal des de Badajoz quan la situació s'estava tornant complicada, abandonant els seus soldats al camp de batalla i posant com a excusa: “había huido porque se acordó de su mujer e hijos”. També el fan responsable de que “las milicias marxistas se hicieran dueños de las poblaciones donde realizaron asesinatos y torturas que no pueden describirse por su brutalidad y sangre fría.”

No sé quina és la veritat Ildefonso. Tu sabràs.

PD: Gracias por informarme Diego. Ha sido interesante.

El meu homenatge a una gironina: Antònia Adroher.

Avui dedico la meva mirada al passat a una gironina. Tot sigui per sortir de l'àmbit metropolità i homenatjar, a dia d'avui, la que considero ja la meva segona ciutat.

Ella és Antònia Adroher i Pascual, mestra i activista política nascuda a Girona el 22 de juny de l'any 1913 a una petita família burgesa. L'exclusió social i la pobresa que caracteritzava la Girona d'aquells anys va conduir al seu activisme sindical i polític formant part de la Federació Espanyola de Treballadors d'Ensenyament i essent una de les fundadores del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). El seu compromís històric la portà a ser la primera regidora de Cultura i Propaganda a l'Ajuntament de Girona un cop ja començada la guerra civil espanyola. Dedicà tot el seu esforç a la lluita contra l'analfabetisme i per millorar la qualitat de l'ensenyament. Tal i com diu Puri Molina, autora del llibre Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència i veïna de Santa Eugènia de Ter, Antònia Adroher era “professionalment compromesa i enamorada de la seva feina de mestra, va ser una persona clau en l'aplicació de les mesures educatives de la República, defensant amb fermesa des de l'escolarització gratuïta per a tothom fins a l'escola coeducadora, nens i nenes junts, aplicant pràctiques pedagògiques renovadores i progressistes.”

El 29 de gener de 1939 creuà la frontera camí de l’exili a França. Allà trobà camps de concentració, la Segona Guerra Mundial, i la lluita contra el franquisme des de l'exili.

L'Antònia morí el 15 de setembre de l'any 2007 als 94 anys. En el seu moment se li dedicà un carrer esquifit del barri de Sant Narcís. Avui, gràcies a una campanya recolzada per professionals del món educatiu, una biblioteca municipal de la ciutat porta el seu nom.

Ideals, revolució i coherència. Doncs això.

Ley de vagos y maleantes

El 4 d'agost de 1933, durant la II República, s'aprovava la Ley de vagos y maleantes, també anomenada La Gandula. El seu contingut no deixa de ser graciós. Tot i que segurament, en aquella època, no devia fer gaire gràcia ja que aquesta es feia servir com a excusa per qualsevol tipus d'actuació policial. A més, aquesta serví per reprimir durament alguns col·lectius concrets, com per exemple, el col·lectiu gitano, o posteriorment també, el col·lectiu homosexual. Aquí teniu part del contingut d'aquesta llei que formava part del codi penal espanyol:

CAPÍTULO I: Categorías de estado peligroso.

Artículo 2

Podrán ser declarados en estado peligroso y sometidos a las medidas de seguridad de la presente Ley:

Primero. Los vagos habituales.

Segundo. Los rufianes y proxenetas.

(...)

Cuarto. Los mendigos profesionales y los que vivan de la mendicidad ajena o exploten a menores de edad, a enfermos mentales o a lisiados.

Quinto. Los que exploten juegos prohibidos o cooperen con los explotadores a sabiendas de esta actividad ilícita, en cualquier forma.

Sexto. Los ebrios y toxicómanos habituales.

Séptimo. Los que para su consumo inmediato suministren vinos o bebidas espirituosas a menores de catorce años en lugares y establecimientos públicos o en instituciones de educación e instrucción y los que de cualquier manera promuevan o favorezcan la embriaguez habitual.

El 15 de juliol de 1954, en plena dictadura franquista, els articles 2 i 6 foren modificats per tal de reprimir fortament el col·lectiu homosexual, quedant aquests de la següent manera:

 

Segundo: Los homosexuales, rufianes y proxenetas.

Sexto: a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.

Finalment, el 5 d'agost de 1970, l'esmentada llei és substituïda per la nova Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social on s'establien mesures de control no només pels homosexuals, sinó per aquells que practiquin la mendicitat, la venda de pornografia, pels immigrants il·legals, i per a tots aquells que poguessin suposar un perill moral o social per al règim feixista.

Avui, té gracia. En el seu moment no ho crec. Què ridículs que eren.

Tu, dona, saps qui és Victoria Kent?

Victoria Kent va ser una de les primeres dones amb responsabilitat política rellevant a l'Estat espanyol. Ella, juntament amb altres personalitats com Clara Campoamor, van representar l'avenç i l'esperança de canvi quant al paper de la dona a la societat durant la II República espanyola.

Victoria Kent fou designada pel mateix President Alcalá-Zamora Directora General de Presons amb la finalitat de profunditzar en una idea bastant innovadora en aquella època: la rehabilitació dels presos.

De fet, una de les primeres decisions que va prendre va ser retirar totes les cadenes de les presons, i amb el metall obtingut fer una estàtua a la seva predecessora, Concepción Arenal, que va ser també una de les precursores del feminisme a l'Estat. No oblidem que, a dia d'avui, encara hi ha països com Estats Units que no han fet aquest canvi.

Va tancar més de 100 presons pel seu pèssim estat, va millorar l'alimentació dels presos, va establir els permisos familiars; és a dir, va incloure millores en el camp penitenciari a principis de segle que avui en dia no estan encara establertes a molts països del món, inclòs d'Occident.

Així doncs, us recomano que veieu el següent vídeo, concretament al minut 1:40, moment de la presa de possessió del seu càrrec, i recordar moments de canvi i progrés que van finalitzar amb la instauració de la maleïda dictadura franquista.