Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges

08 de maig 2011

La vida en un bloque de Marianao


Rubió i Ors 18 Bajos 1ª. Entre una pescadería y una frutería. Con un bar y una churrería enfrente. En pleno epicentro del barrio, entre Antonio Gaudí y Roselló. Recuerdo los gritos del butanero; el sonido del organillo de “la cabra”; el sonido de las monedas que los vecinos lanzaban desde las ventanas; la harmónica del afilador de cuchillos; el “para hoy, para mañana y para toda la semana” del David, el vendedor de lotería de una de las esquinas; recuerdo los gritos de la gitana vendiendo ajos en la otra; el “barato, barato” del marroquí vendiendo carteras... Todo frente a mi habitación, que daba a la calle.
Recuerdo las migas que hacía la sra. Trini, la señora del Bajos 2ª que tanto me quería, que devórabamos en casa, y ella lo sabía. Recuerdo la caja de galletas que me traían siempre en su casa el día de Reyes. Recuerdo ir al Bajos 3ª, a casa de doña Benita, a hablar con la Mari para que nos hiciera el favor de comprar las bombonas de butano cuando no íbamos a estar en casa. Recuerdo también la Lola, del 3º 1ª, gran amiga de mi madre y una gran dispensadora de regalos para que me detuviera en su casa cuando iba a “hacer recados”.
Recuerdo subir cuatro pisos con la palangana llena de ropa para tender en el terrado, recuerdo ver todo Marianao desde arriba. Desde ahí mi madre años atrás me veía durante la hora de recreo en la guardería Los Pitusos, con la entrada en la calle Providencia. Patio dónde jugaba con el Adri, el Jonathan, el Marcos... Recuerdo a la Lola, la Ana, el sr. Juan, la sra. Josefa, la sra. Mercedes, la sra. Isabel...
Recuerdo tener una rata en el patio, ver a mi padre matarla, y el disgusto de tener que llevarla al contenedor. Recuerdo con exactitud el ruido de las ratas. Recuerdo que, según decían, proliferaban porque en el patio trasero de la frutería de al lado dejaban la fruta pudrirse en el patio por las noches. Recuerdo las colas de muchas personas que venían a llevarse la fruta sobrante los lunes. Recuerdo el incendio de un camión frente a mi casa. Recuerdo romper la ventana de mi habitación con una pelota de tenis. Recuerdo a mi madre enfadarse porque nos robaban las plantas que ella colocaba en las ventanas.
Recuerdo tantas cosas de mi bloque, de Marianao...

22 de març 2011

Tu i jo teníem fotolog

No teníem facebook, ni twitter, ni myspace... teníem el millor d'aquells temps: el fotolog. Una web on només podíem penjar una foto al dia, sempre que no fossis Gold Camera, i comentar les fotos dels altres, sempre que no s'haguessin esgotat els 10 comentaris possibles sota la foto. Després en van ser 20. Fins que alguns pioners van descobrir que podíem retallar diversos posts i enganxar-los en un de sol. Així aconseguíem desenes de posts sota les nostres fotos.
Hi havia qui penjava fotos amb certa dosi d'erotisme, o de viatges, de concerts, de disseny, de festa, de... del que fos. Les motivacions per penjar una foto eren molt diverses. 
Hi havia qui tenia el fotolog totalment de color negre o blanc i per veure el text havies de puntejar el text. Hi havia qui s'esforçava més en el text que acompanyava la foto que en la pròpia foto. Hi havia qui eliminava la foto i la tornava a penjar perquè sortís de nou a dalt de tot dels nostres blocs favorits situats a la columna de la dreta.
Hi havia qui actualitzava a diari, hi havia qui no. Hi havia qui jugava a canviar de fotolog sovint i n'hi havia que jugaven a sorprendre. Hi havia qui jugava a fer-se l'anònim amb bones intencions, i també n'hi havia amb mala fe.
Hi havia qui feia servir el fotolog per caricaturitzar les seves amistats i hi havia qui el feia servir per fer-ne de noves. Hi va haver fotologs que van construir parelles, i n'hi va haver que en van destruir.
El fotolog va ser durant un temps el nostre punt de trobada, allà on coincidíem tots comentant les mateixes fotos i citant-nos als mateixos llocs. Llocs com el Black Coffee, que van gaudir de certa fama en el món del fotolog, convertint-se en un lloc de trobada entre membres de la comunitat, que fins i tot, mai s'havien vist en persona.
El fotolog va representar moltes coses per molts de nosaltres. Va marcar una època. Val la pena no oblidar-ho.

21 de març 2011

Una rebuda que mai oblidaré

Sortia d'una classe qualsevol de Ciències Polítiques quan en la vitrina del hall que compartíem amb els estudiants de Sociologia a la Facultat d'Econòmiques, vaig trobar un cartell anunciant que s'obria un procés per optar a una beca finançada per la Comissió Europea que tenia com a objectiu l'intercanvi d'estudiants d'Irlanda, Espanya, Xile, Guatemala i Colòmbia. Tot plegat organitzat per l'Universitat de Belfast.
Sense pensar-m'ho dues vegades a l'arribar a casa m'hi poso a corre-cuita, redactant una memòria sobre quines eren les meves motivacions per optar-hi: elaborar un projecte sobre l'estat dels drets humans a Guatemala després del conflicte armat de 36 anys. L'envio i me n'oblido, era un mes de maig de 2004. 
Uns mesos després, mentre treballava a l'agost cobrint una avorrida suplència d'administratiu, em truquen confirmant que m'ha estat concedida i que necessiten rebre resposta en 24 hores sobre la meva disponibilitat a viatjar a Guatemala.  Dubtava. Així que ho consulto amb el Txarli, el Cesc, el Riki... i em diuen bàsicament: “no siguis imbècil, ves-te'n”.
I així va ser. Van ser sis mesos elaborant un projecte sobre els drets humans dels indígenes mayas, amb hores de biblioteca els primers mesos i de treball de camp als últims, on vaig passar moments difícils, moments en els que la millor opció era tornar. Va acabar sent però, una experiència inoblidable que em va acabar transformant en allò que sóc avui en dia. I és que si no fos per aquella beca, si no fos pel Txarli, el Cesc, i el Riki, avui no seria com sóc. D'això n'estic ben segur.
Allò que segur mai oblidaré serà la rebuda dels meus companys a l'aeroport. Una rebuda que es resumeix amb una foto, i amb el so de la gaita del Txarli, és clar. Un Guàrdia Civil em va preguntar el meu nom perquè es pensava que era un esportista d'elit. 
Doncs no. Senzillament tenia uns grans companys als quals continuo estimant moltíssim. Moltes gràcies, de nou. Era un 20 de març de 2005.

06 de juny 2010

Dels Salesians a l'agnosticisme

Eren tot just les 9 del matí quan arribàvem als Salesians i ens col·locàvem tots els alumnes en filera segons la classe i el curs. Resàvem un Pare Nostre, un Ave Maria, o el que fes falta per tal de començar la classe sabent on érem.
Van ser 8 anys, 8 anys d'EGB, 8 anys on vaig viure un cert adoctrinament light, on gaudíem de la visita de missioners com el Pare Peciña i ens explicaven les seves aventures a l'Àfrica, on ens aixecàvem d'hora per anar a missa abans d'entrar a classe, on dedicàvem el nostre esforç físic a Don Bosco, on ens obligaven a confessar-nos (...) Però no tot acabava a l'escola.

Recordo també moure amb força la palma durant la Setmana Santa al Monestir de Sant Cugat. Recordo senyar-me abans dels partits de futbol o abans dels exàmens. Recordo anar a la missa del Gall a la Catedral de Barcelona amb la meva mare la nit de Nadal. Recordo passar fred passejant pel pessebre vivent de Corbera i emocionar-me al veure l'àngel. Recordo resar cada nit abans d'anar a dormir. Recordo anar en bici fins la Creu del Querol i demanar-li a Déu desitjos innocents del moment: alguna noia, algun examen...
Després de tants anys i tant d'esforç he acabat navegant en un mar d'agnosticisme on em sento còmode i, sobretot, coherent.
Ja fa anys que vaig deixar a Déu de banda i les coses em van força bé. Només hi trobo tres explicacions: 1. Déu no existeix. 2. Vaig resar tant que encara visc de rendes 3. A Déu tant se li fot si creiem en ell, només valora les nostres bones accions.
Als que sou creients només us recomanaria una cosa: mai doneu gràcies a Déu per lo bé que us va la vida. Ja sabeu com està el món, no sigueu egoistes.

09 de febrer 2010

Repartint el Barcelona y m@s

 
Amb fred, pluja, neu, vent... a les 7 del matí, allà hi érem. Amb la nostra jaqueta i gorra vermella, repetint bon dia 3000 vegades seguides, l'equivalent al nombre d'exemplars que entregàvem a les mans de tot aquell que circulava davant de l'estació de tren.

Eren amb prou feines unes miserables 35000 de les antigues pessetes per dues hores diàries, que servien per posar benzina de tant en quan al cotxe del pare, o per pagar-me les cerveses de divendres i dissabtes al CIE. Poca cosa més. La meva funció era lliurar els diaris a les mans que sortien de les finestres dels cotxes que paraven, o no, al semàfor de davant de l'estació, tot plegat sense perdre l'equilibri i petant la xerrada amb el repartidor de la competència i, sobretot, amb els espontanis de cada matí. Perquè de psicòlegs també en fèiem, sense cobrar un duro però.

Recordo compartir carrer amb gent mitiquíssima com un tal Barau, amb el Borja, amb el Jaume Sala, el Txarli, el Nene, la Lorena, l'altre Txarli, el Pussi... Tots allà, fent de les nostres. Recordo al nostre gran còmplice, el Doctor, emportant-se un bon gruix de diaris per tal de que poguéssim plegar abans. Gracias bro.

Érem repartidors de diaris, érem quatre joves darrera quatre duros. Una línia més del meu currículum, i orgullós. Més faltaria!! Bon dia!

06 de febrer 2008

Estats Units

A Georgia.
Virginia Beach
A la antiga casa de Maryland
4 de juliol, dia de la Independència, Washington. Virginia Beach
Records d’un passat potser ja una mica llunyà… un pis de tres habitacions on dormíem més de deu persones, un Chevrolet antic on ens ficàvem comprimits per anar al Mall a comprar qualsevol cosa, els Popeye, els Taco Bell, els Subways...
Era la casa del meu tío Roger i la meva tía Anita. I els meus cosins Giovanny, Larry, Carolina, Toni, i el meu tío Javier, el tío Norlan, el “Wicho”... Quan vivien a Richmond, a Savannah, a Miami, a Connecticut, a Arlington... Tots emigrats de Nicaragua en èpoques complicades. Començaven des de zero, compartint tots un pis minúscul a un barri de hispanos, amb un sol cotxe que feia de taxi per portar a tothom a la feina. I és que arribaven amb ganes de treballar, de treballar pel progrés, per la dignitat i per aprofitar el temps que havien perdut fins aquell moment. Tots començaren treballant tallant la gespa, de cambrers, cuiners, a l’exèrcit (el meu tio Javier va marxar a l’Iraq fa 3 dies), de perruquers, netejant, repartint pizzes... de qualsevol cosa. Tots s’ajudaren entre ells, per pagar els seus estudis, per evitar demanar préstecs als bancs... tot mentre no oblidaven enviar diners a la família que encara no havia pogut marxar de Nicaragua. Ara, a l’any 2008, tots ja han fet la seva vida, la gran part d’ells són adinerats, han format les seves famílies i inverteixen en el seu país natal comprant segones residencies i obrint negocis.
He tingut la sort de viure aquest llarg recorregut. Des de petit els meus pares m’enviaven tots els estius a Estats Units durant les meves vacances. Acompanyava la Carolina a veure apartaments quan treballava a la immobiliària, acompanyava al meu tío Roger a tallar gespa a les zones riques del barri, acompanyava al Gio a la Universitat de Maryland. Fins i tot me’n recordo que amb només 13 anys agafava el metro jo solet i me n’anava fins la parada Smithsonian a passejar pel centre de Washington, i caminava veient museus fins arribar al zoo... m’encantava, tot era gratuït.De fet, en aquella època no era conscient del que estava aprenent durant aquells dies. Avui en dia encara reflexiono sobre totes les coses que veia en aquell moment i sobre els defectes de la societat americana, reflexiono sobre totes les seves mancances però també sobre les seves coses positives... donaria per escriure pàgines i pàgines... potser algun dia m’animo. De moment totes aquestes línies només són culpa de la Maria Dolors... que se’n va cap allà. Ja t’agradarà ja... Jo ja tinc ganes de tornar per veure la família :(

02 de febrer 2008

Fa quasi 4 anys

Joseph Puigdengolas Torres, from the University of Barcelona, Spain to the University of San Carlos, Guatemala.
Modules: Each participating country/university will hold series of lectures on the topic of law, bringing over professors/lecturers from abroad (Europeans to Latin America , and Latin Americans to Europe , respectively), in order to foster a high-level academic exchange of ideas and knowledge.
Mobility: Post-graduate students attending these lectures will submit research proposals. Best proposals will be awarded a research grant. Each grantee will spend 6 months in the other continent and conduct research. (3 students from Europe –1 per country—and 9 from LA –3 per country—will participate in the exchange).
The MOBILITY OF THE STUDENTS concerned 18 students in total and represents the most successful element of the project. The participation of a large number of LA and EU students, contributed to the establishment of a mutual understanding of European and American supra-national mechanisms for the protection of individual rights. The students took part in various courses regarding the interplay between international law and local law regarding the judicial strublica un missatgeucture.
Va ser genial.

15 de gener 2008

Dijous farà un any


"L’Albert, la Sandra, ell és el Cristian, la Cristina, la Maria Dolors, ella és la Mònica...”. La Mercè, un a un, anava cantant els noms dels que havien de ser els meus companys durant els següents tres mesos. “Tal vez se alargue un poco más en función del volumen de trabajo” – m’havien comentat a Randstad-. Acompanyat d’un tal Ruben, un tal Edu i una tal Cristina fèiem el tradicional recorregut circular seguint el passadís al més pur estil IKEA – algun dia hi aniràs Mercè-. Molta educació i molt bones cares, no era conscient de que estava entrant a l’empresa on més cops per segon es podia escoltar “bon dia”. Més endavant tindria constància de que els treballadors de Fiances no només podien presumir d’aquest rècord, sinó, també, per exemple, de la grandària dels entrepans. Tot i que en aquell moment la Maria no coneixia encara el que seria el seu futur competidor: el Juanma, un pratenc que enfortiria encara més el lobby baixllobregatí a la planta quarta. Semblava que la cosa anava de fiances de lloguer i de “gravació de dades” com també m’havien vaticinat a Randstad. Desprès de quatre mesos treballant amb estadístiques filtrades amb l’SPSS em trobava de nou davant d’un ordinador a la saleta del señor Serrano, senyor que en aquell moment encara no coneixia i que encara no bromejava preguntant-me articles de la LAU. Eren moments de canvis importants que jo lògicament no percebia, canvis protagonitzats per uns sobres blancs i grans que s’havien d’ordenar per un tal número de registre. I escoltava Infovia, SLI, NC, RFI... terminologia estranya que no sabia que acabaria formant part del meu dia a dia. Tot acompanyat sempre, això sí, d’un ambient distès que afavoria el transcórrer de les hores. I el Pinadero acabava la carrera i brindàvem amb cava, i era l’aniversari d’algú i fèiem un esmorzar, o un aperitiu, o enceníem espelmes i sonava la alarma... Però també arribaren els maldecaps per culpa dels increments, les compensacions i els ingressos complementaris, però no passava res perquè tenia a la Sandra al costat, i a ella li podia preguntar tot perquè sempre em contestava bé i amb bona cara. I segur que al final de tanta pregunta li passava el mal de cap a ella pobreta. I si no estava ella estava l’Albert - que encara no em deia Yuseppe -, o el Cristian - el meu futur company de billars -, o la Maria Dolors – que encara no em devia un suc de taronja - (mai deixes de somriure, com t’ho fas?), o la meva tieta Aymerich, o la meva compatriota Carme, o la Mònica-entre-nen-i-nen, o la donacalendari Maria i la gran Mercè Saltor, la única persona que he conegut que pot tenir deu post-it’s a la taula, rebre deu preguntes nostres i estar sonant-li el telèfon... i no atabalar-se!. Per no parlar de... “si, ja me’n recordo, era el 2000351027”. Un altre rècord. A tots vosaltres, sempre us estaré agraït. I poc a poc em vaig anar integrant a aquesta quarta planta, em vaig acostumar a parlar amb l’Elisabeth quan necessitava alguna cosa o tenia algun neguit, em vaig acostumar a molestar al Isra (Sant Boi Molt) cada cop que anava a buscar un fax, a bromejar amb la Roser (jo sé que t’agrada més dinar al japonès que Jaume I), em vaig acostumar a dir el sagrat “bon profit” a la Costa, a passar les trucades complicades al David (que consti que és culpa del Cristian, que un dia em va dir: “tu aquestes passa-se-les al David que a ell li agraden”), em vaig acostumar a molestar la Pon amb els boletines, i al Cariteu (actualitza el fotolog!), en fi... a tots vosaltres.
Moltíssimes gràcies a tots per aquest any. Sentir-se còmode és molt important. Un plaer.
I ara me'n vaig a dormir que demà a les 06.40...

14 de gener 2008

Mare immigrant

Una vida d'esforç i sacrifici

A l’any 1979 Nicaragua vivia una època de canvis provocats per la caiguda del dictador Anastasio Somoza i l’entrada triomfal dels FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) a la capital, Managua. En aquells moments, un petit país ignorat per la història es convertia en el centre d’atenció de mig món. 
Enmig d’aquests canvis, una noia de només 21 anys, de l’escassa classe mitja nicaragüenca, deixava la seva família i la seva adolescència enrere i creuava l’Atlàntic amb només una adreça i un telèfon anotats en un paper. Era mes de desembre i arribava a l’aeroport del Prat en faldilla. La meva tieta Bertha fou la següent. La Guàrdia Civil preguntà i ella respongué que venia de vacances, però no era veritat, venia a ocupar el que fins aquell moment era l’habitació dels trastos de casa meva, la més petita, la que donava al pati, on sempre hi havia malos olores. Pels altres tres germans la sort fou diferent. El tio Norlan desprès de combatre els mercenaris a sou dels Estats Units que conformaven “la contra” a la frontera nord amb Hondures, cansat de manipular radars soviètics i cansat de passar llargues temporades a la selva, decidí emigrar i provar sort als Estats Units on ja vivia el tio Luís, i li anava força bé. Per últim, el tio Javier, el més jove dels cinc, no va tenir la sort de que li lliuressin un visat per entrar als Estats Units així que no quedava un altre remei que creuar Hondures, El Salvador, Guatemala, Mèxic i el que era més complicat encara: la frontera i els terrenys desèrtics de Texas. A dia d’avui ja porta més de deu anys de servei a l’exèrcit dels Estats Units. 
La meva família doncs, ha estat una família d’emigrants, on fruit de l’esforç i de la superació personal han anat configurant la història de la seva vida. Una història exitosa. En dono fe. No és difícil doncs, que jo, després d’interioritzar la història de la meva família, i sobretot de la meva mare, em solidaritzi amb totes aquelles persones que viuen o pateixen històries semblants. Tot allò que forma part del contingut dels reportatges a la televisió i de pàgines i pàgines als diaris, no és més que el que jo he viscut en primera persona. Ara ho valoro, i molt. 
A casa meva era freqüent veure a la meva mare plorar quan se li moria un familiar a milers de kms de casa o quan trobava a faltar a la seva gent, les depressions passatgeres, o el sentiment de soledat que tants cops expressava a casa. Recordo acompanyar a ma mare a un dels pocs locutoris que hi havia a Barcelona, recordo com guardava totes les caixes de sabates per fer paquets que desprès enviava a la seva família via vaixell perquè era més econòmic, recordo com es llegia i rellegia els diaris nicaragüencs bruts de menjar amb el que s’embolicaven els paquets que rebia de Nicaragua, recordo com ficava dòlars dins dels sobres que enviava a Nicaragua, (...) 
I és que s’ha d’entendre que darrera d’un immigrant hi ha molt més que un número o una xifra, hi ha una història; i el que hi ha és sobretot un cúmul de raons per emigrar. Ella, que ara parla un català perfecte i li agrada fer puntes de coixí, no va venir a Catalunya perquè admirés la nostra cultura, el nostre menjar o les nostres llibertats democràtiques; va venir perquè ho necessitava i perquè era una sortida a una situació complicada. 
Per tant, a mi, l’àmplia gama de prejudicis que circulen al meu voltant sobre els immigrants no em provoca res més que un sentiment d’indiferència, i de subjectivitat. Tots som més sensibles quant a certes coses. Tot plegat és una debilitat, ho sé, però és una debilitat que haig d’afrontar amb naturalitat, no passa res... hi ha debilitats que ens fan tornar persones. Orgullós de tu, mare.

@JPuigdengolas Copyright © 2011 | Template created by O Pregador | Powered by Blogger