Catalunya no és només la teva opció.

CATALUNYA...

no és només el milió de manifestants de dissabte,

no és només els que vibren amb la Roja,

no és només els que ahir volien que guanyés Holanda,

no és només els que volien colpejar Montilla,

no és només els que van destrossar mobiliari urbà a Sant Boi,

no és només els que van cremar la bandera espanyola,

no és només els que van cridar “Catalanes hijos de puta”, “Viva Franco”, “Catalufos de mierda, os vamos a matar”, “Que vuelva la Guardia Civil”, “TV3 dónde estás”

no és només aquells com Josep Sort de Reagrupament parlant d'”ecspanyols”,

no és només Puyol i Xavi, no és només Oleguer,

no és només l'independentista, el federalista, l'autonomista, el centralista,

no és només el Baix Llobregat, ni tampoc només la Garrotxa,

no és només l'estelada, la senyera, la rojigualda, o la de l'àguila imperial,

Catalunya no és només això, Catalunya és molt més complexe.

Cal anar amb compte amb les visions parcials de la nostra realitat. Catalunya som tots i totes, i el nostre punt de trobada ha de ser el respecte mutu, el respecte a la democràcia i el respecte al joc de majories.

Convenceu als del vostre costat i jugueu a guanyar el vostre Mundial.

I partint d'aquesta tolerància us dic que personalment:

em sento català, nicaragüenc, i ciutadà del món,

que no m'importaria viure en un estat independent,

que tampoc m'importaria viure a una Espanya respectuosa,

que no sento els colors de la selecció espanyola,

que la meva selecció és la catalana.

Que us tinc enveja per allò que heu sentit aquests dies però...

...que us felicito, perquè ha guanyat el millor.

Atocha i Detroit

Aquests dies hem pogut veure als mitjans de comunicació tot tipus d'informació al voltant de l'atemptat frustrat a l'avió provinent d'Amsterdam en direcció a Detroit.

No cal dir que estic a favor de qualsevol mesura de seguretat que pugui evitar una desgràcia com la que va estar a punt de produir-se. Treure't les sabates, respondre preguntes, posar un dit i un altre, mirar la càmera, obrir la maleta, fer llargues cues... sí, és pesat, però si cal es fa. 

Tot i així hem de tenir present que per una persona sense escrúpols no deu ser gaire complicat provocar un desastre d'aquesta mena. No oblidem que l'atemptat terrorista més sagnant que s'ha produït a Europa es va produir als trens de rodalies de Madrid, on van morir desenes de treballadors i treballadores que no tenien res a veure amb el xoc de civilitzacions que tan agradava a Samuel Huntington. 

No voldria ser catastrofista, només comentar que si algú ens vol mal difícilment podrem aturar-ho. Esperem que sigui un 2010 tranquil en aquest sentit, i que podem gaudir del nostre dia a dia en pau. Aquí i arreu. 

Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags:

En primer lloc volia demanar-vos disculpes pel meu atreviment a l'hora de redactar aquesta carta. Sé que sóc republicà, agnòstic i incrèdul per naturalesa, però haig de reconèixer que, sent ésser humà com sóc, necessito que se'm valori d'alguna manera el meu esforç i les meves bones accions al llarg del 2009. Sé, a més, segons he llegit, que els reis no teniu problemes pressupostaris, i ni tan sols heu de ser transparents quant a les vostres despeses.

Així doncs, us demano ajuda per acabar amb la crisi que arrosseguem des de fa segles i que tant de patiment està portant a la humanitat. Però ajudeu-me a superar-la a la meva manera, si us plau. Us desglosso els meus desitjos:

- Vull que canvieu la mentalitat de tots els governs del món fent que tots ells tinguin com a únic objectiu millorar el nivell de vida dels seus ciutadans i ciutadanes, destinant gran part dels seus recursos a inversió social.

- Vull que la globalització s'escampi d'una vegada per totes, escampant exclusivament els valors positius de totes les cultures del món.

- Vull que el respecte pel medi ambient i pels animals no humans sigui un valor tant de l'esquerra com de la dreta.

- Vull que la gent entengui d'una vegada que si ells no decideixen hi haurà altres que decidiran per ells. Vull que participin.

- Vull respecte entre cultures, vull que desaparegui la por al diferent, vull flexibilitat en les creences religioses, vull igualtat, vull pau, cooperació, solidaritat...

- Vull uns pantalons negres per jugar a futbol, uns mitjons per anar a la feina, operar-me de la vista, una bata per estar per casa, que m'acabeu de pagar el cotxe...

Sé que podreu. No em falleu, m'he portat bé.

AVATAR en 3D

Acabo d'arribar del cine. Avui, de pura casualitat, hem vist Avatar en 3D i, haig de reconèixer, que m'ha emocionat.

Jo, com sempre, navegava en el meu món paral·lel, i no he pogut evitar relacionar el patiment dels nadius de Pandora davant els colonitzadors desgraciats amb el d'altres pobles nadius del nostre planeta que han patit situacions similars al llarg de la història de la humanitat.

M'imagino aquells pobles que vivien en total harmonia amb el seu entorn, que respectaven la natura i la feien seva, que agraïen tot allò que els hi oferia la natura. Tots aquells pobles, que tenien la seva manera de viure, d'organitzar-se, foren esborrats del mapa per aquells que buscaven or, terres, dones, esclaus, o qualsevol prova de lo nefast, avariciós, i fastigós que pot arribar a ser un ésser humà. I és que no som més que un producte del patiment, no hem fet res mes que banyar la nostra història en sang i dolor. Hem anat, i continuem, destrossant sense descans el planeta del qual ens creiem propietaris. Talem boscos; esclavitzem i torturem animals per pur divertiment, per vestir o per menjar-nos-els; contaminem el sòl, l'aire; provoquem l'extinció d'espècies...

I el que trobo escandalós és que precisament tot allò que hem generat i que ens ha portat a aquesta situació patètica és precisament el que hem definit com a progrés. Em pregunto quin tipus de progrés és el que hem anat acumulant al llarg de segles d'existència de l'ésser humà, un progrés que ens ha allunyat cada cop més d'allò més desitjable que pot tenir una societat: viure en pau i harmonia amb sí mateixa i amb el seu entorn. Abans ho teníem. Quina merda de progrés. Els animals ho han conservat i perfeccionat amb el temps, per això són superiors i més evolucionats que nosaltres. L'evolució de les espècies la podem mesurar de diferents maneres, jo us ofereixo aquesta.

Avui, potser, estem començant el camí del canvi. Avui, potser, ens toca ser protagonistes d'un punt d'inflexió entre el desastre i la dignitat. Avui, potser, se m'ha anat el cap.

Però avui, segur, continuaré anant per on vaig, perquè sé que no només vaig pel camí correcte, sinó que vaig per l'únic camí que ens queda. N'estic segur.

I ara, me'n vaig al llit. Tot i que no m'agradaria adormir-me i... deixar de ser un Na'vi.

Bon any 2010. La liarem segur.

S'acaba l'any, i s'acaba impregnant-me d'un sentiment molt profund de felicitat i satisfacció.

L'any 2009 ha estat un any positiu. El món però, continua funcionant com sempre, les desgracies van tacant el calendari de sang i vergonya, i, nosaltres, els benestants, anem caminant mirant el terra. Bé, tots no.

Aquest any ha estat, potser, el primer any en que he trobat l'equilibri entre l'estabilitat laboral i la bogeria reivindicativa que he tingut sempre. I estic cansat, però bé. He acabat bona part dels dies de l'any a mitja nit acabant de fer una cosa o altra, però aquest any, a diferència d'altres, n'hi ha hagut resultats. Materialitzar l'esforç, no ens enganyem, és important.

Aquest any he acabat d'interioritzar allò de “pensa globalment i actua localment”. Ja no estic a Guatemala, estic a Sant Boi, però des d'aquí també es pot fer feina, molta feina.

I és que tot el que gira al nostre voltant depèn de nosaltres, tot ens és vinculant, tot el que tenim avui és gràcies a persones que van dedicar el seu esforç en el passat. Participar i decidir no és una opció, és la nostra obligació.

I és que “a veces sentimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota”.

Bon any 2010. La liarem segur.

PD: I tu, reina, continues sent-t'ho tot. Sense tu res. T'estimo. Bon any per tu i la teva/meva família :)

Sóc futbolísticament irracional

Tots i totes tenim alguna manera de canalitzar la nostra irracionalitat. Una possibilitat és el futbol.

Resulta que un determinat dia em cito en un bar ple de fum, sense espai, lluny de la tele, sense visió, i ple de gent que ha decidit veure un conjunt de jugadors que cobren en un any molt més del que nosaltres cobrarem al llarg de tota la nostra vida. Jugadors que ostenten, que arriben a l'estadi conduint alguns dels seus luxosos cotxes mentre els aficionats s'amunteguen al seu vidre per tal de poder obtenir un autògraf del seu líder. Jugadors que, en molts casos, no són exemplars a la seva vida privada.

I no importa si són espanyols o persones immigrades, no importa si venen a treure els llocs de treball als nacionals, només importa que venen al nostre país a buscar-se la vida, a fer-nos feliços suant la samarreta amb els nostres colors. I ens envoltem de publicitat, d'anuncis a la tele, a les tanques, diaris, ràdios, i alguns paguen expressament per veure el partit a casa, a l'estadi... contribuint a fer més gran el negoci.

Negoci que a nosaltres no ens genera cap benefici més enllà de fer-nos gaudir durant una hora i mitja. Però no importa, perquè aquella hora i mitja serveix per evadir-nos dels disgustos i els problemes que comporta el nostre dia a dia, i compartim gols i cerveses, xuts i braves, expulsions i olives.

I a mi el futbol m'és igual, no segueixo la premsa esportiva, ja fa anys que visc al marge d'aquest cercle, però arriba el Barça-Madrid i estic allà, al bar, ple de fum, rient, feliç, nerviós i insultant si cal. ¡Kaka, vete a rezar!!

Irracional, com tothom.

Civisme a Corea

Corea és un país admirable per la seva cultura, la història de la seva llengua, la seva escriptura, pel seu vertiginós progrés econòmic, pel conflicte amb el veí del nord, per la seva riquesa gastronòmica, pel seu potencial tecnològic... Corea és un país admirable per una infinitat de raons però m'agradaria afegir i destacar-ne una. El civisme.

Els coreans tenen molt clar el concepte de la propietat col·lectiva. El respecte per allò que és de tots i totes, per allò que és públic, és un valor sagrat. No és estrany trobar-se amb màquines de gimnàs enmig d'un bosc a l'aire lliure a disposició dels ciutadans i ciutadanes que les vulguin fer servir. També és freqüent trobar-se plataformes de fusta en estat impecable, plataformes que fa servir la gent gran per gaudir durant el seu temps lliure.

El civisme dels coreans pot resultar insultant si el comparem amb la situació al nostre país, on el valor de les coses va a la baixa quan més ens allunyem de la porta de casa nostra.

Ens queda molt.

¡Nicaragua sandinista jueputa!

El pasado día 19 de julio se celebraba en mi Nicaragua el trigésimo aniversario de la Revolución Sandinista que acababa con la dictadura aberrante y vergonzosa de Somoza; hijo de puta dónde los haya. Ni más ni menos.

Treinta años pues, desde el momento en que el pueblo se levantó para acabar con el maltrato constante, perpetuo, que protagonizaba la inquebrantable desigualdad que reinaba en el jardín trasero de Somoza; jueputa dónde los haya.

La protagonista de la revolución fue la clase burguesa solidaria, el campesinado hambriento, los obreros hastiados. Ellos fueron los protagonistas, los que murieron por el camino en pro de una causa futura que importaba más que su propia vida. Los mártires fueron ellos, los protagonistas del cambio.

Hoy, después de treinta años, ya no lo son. Hoy el protagonista es un tal Daniel Ortega, jueputa dónde los haya. Un señor que olvidó, ya hace años, los valores del sandinismo. Los valores de la austeridad, solidaridad, compañerismo; los valores únicos que sostienen un movimiento austero, solidario, compañero del pobre y marginado.

Treinta años después Daniel Ortega acumula propiedades que no le pertenecen ni le dignifican, decapita la necesaria renovación en el seno del FSLN, pacta con el empresariado más derechista, criminaliza el aborto terapéutico, se alía con la Iglesia; renunciando a la izquierda coherente, apostando por una izquierda incomprensible, una izquierda que no existe ¡jueputa!

Si Sandino levantase la cabeza pensaría en los niños que venden la prensa en los semáforos, en los trabajadores abarrotando los buses, en proteger los bosques primarios de nuestra tierra, en dar ejemplo revolucionario a nuestros jóvenes (...)

Si Sandino, General de Hombres Libres, levantara la cabeza tú dejarías de ser sandinista ¡jueputa!

Estás invitado a soñar

Vivo en un mundo...

- donde se mata con fines pacíficos,

- donde un deportista se valora en 90 millones de euros,

- donde importa la diversión de un humano, y no el sufrimiento de un animal,

- donde aún mueren indígenas por defender SU tierra,

- donde se vulneran los derechos de niños y niñas,

- donde el color gris cubrió al verde,

- donde la religión y la moral se volvieron argumentos,

- donde un misil sí se puede, y un hospital no,

- donde una mujer es menos,

- donde un hombre es más,

- donde periodistas mueren por informar,

- donde nos quieren engañar.

Vivimos en un mundo que TÚ y YO vamos a cambiar.

Su pragmatismo les hace débiles.

La ilusión es el alma de la izquierda. Estás invitado a soñar.

El teatre no és car.

Albert Anglada al punt àlgid de la seva interpretació. Foto: Laura Sánchez Martos.

Farà un parell de setmanes, mirant un programa de debat a la televisió, vaig poder escoltar la frase que acabarà, desgraciadament, convertint-se en tòpic: "el problema del teatre és que és excessivament car".

Sincerament, el teatre no és el meu fort, i me'l miro i admiro des de la distància. Una distància prou gran com per, fins i tot, poder arribar a qualificar-la de desconeixement.

Sense deixar de banda aquest gran i reconegut desconeixement, crec que es tracta d'una frase totalment injusta i fonamentada en una visió bastant simplista d'aquest món.

Cal tenir en compte les hores i hores d'assaig, hores no pagades; el muntatge de l'escenari; roba; maquillatge; lloguer de la sala; etc. A més a més, el valor de la interpretació en directe és incalculable, i no trobo just fer ús de la sempre freqüent comparació amb el cinema, ja que aquest no és més que una reproducció d'una cinta grabada, que es pot oferir a moltes sales simultàniment i de manera il·limitada.

Aprofito l'ocasió doncs, per mostrar tot el meu reconeixement i recolzament a tots els professionals del sector i especialment a l'Albert i el David, junt amb els seus companys, per la seva excel·lent interpretació a Tres Sombreros de Copa. Moltes felicitats!

Kenneth Hale va dir...

"Cuando se pierde una lengua, se pierde una cultura, una riqueza intelectual, una obra de arte. Es como dejar caer una bomba en un museo, en el Louvre"

Una suma de circumstàncies.

Segurament ningú ha nascut violador, ni assassí, ni lladre, ni corrupte, ni violent. Tampoc hem nascut benèvols, solidaris, responsables o savis. Tots som un cúmul de circumstàncies.

Som responsables dels nostres mals actes, seguríssim. Però mai s'ha d'oblidar que no som gaire més que un producte d'aquesta societat, del nostre entorn. Pensem en la nostra vida, la nostra trajectòria, el nostre entorn i comprovarem com aquestes ens han anat moldejant com figures de fang. Algunes més defectuoses que altres.

La responsabilitat d'un mal acte o un mal comportament recau en primer lloc en la mateixa persona, però el matís és important. La societat actual desgraciadament encara no és capaç de lliurar a tothom les mateixes oportunitats - si més no semblants -. Per tant, cal ser curosos a l'hora de prendre mesures o de definir certes conductes. No és el mateix créixer en un bon ambient, amb bona família, amb estudis, en un barri no problemàtic, amb assegurança mèdica privada; que néixer en un barri conflictiu, amb una família desestructurada, sense recursos econòmics... no és el mateix.

La societat doncs, com a responsable, o fins i tot en alguns casos com a instigadora de certes conductes dels individus que hi formen part, ha d'assumir la seva responsabilitat. Un individu que ha patit les desigualtats que la societat injustament li ha ofert hauria de ser recompensada per aquesta. L'Estat ha d'invertir i donar una segona oportunitat a aquesta persona. Sinó estaríem parlant d'una injustícia... una injustícia més.

No hi ha una

Diuen que només hi ha una veritat, que només hi ha una realitat, que només hi ha una història. Hi ha qui diu que la veritat, la realitat o la història són interpretables, que depèn de com es vegi, de com s’expliqui...

És difícil saber si això realment és veritat perquè nosaltres també creiem que és la nostre versió la més correcta, la vàlida i per tant la que ens apliquem a la nostra vida diària. Aquesta auto-confusió ens l’apliquem en tots els àmbits de la nostra vida.

Per exemple... en l’àmbit polític. La persona d’esquerres creu que la seva ideologia és la correcte i que aquells que pregonen idees diferents estan equivocats. I s’ho miren amb uns certs aires d’incomprensió... de repulsa... o un cert sentiment de “no hi ha res a fer”. Al de dretes li passa exactament el mateix, veu al seu contrincant ideològic com un ignorant, una persona equivocada que provocarà el desastre per votar a aquells polítics irresponsables que ell tan odia.

Està el cristià que no troba una altra explicació a les coses més enllà del paper protagonista de Déu en tots els àmbits de la vida. I davant d’aquest està aquell que no és capaç d’entendre què els hi fa creure en l’existència d’aquest.

I així en molts àmbits de la vida... i segurament hi ha un dels bàndols que tingui la raó, o potser no. No seré pas jo qui ho digui.

Mare immigrant

Una vida d'esforç i sacrifici

A l’any 1979 Nicaragua vivia una època de canvis provocats per la caiguda del dictador Anastasio Somoza i l’entrada triomfal dels FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) a la capital, Managua. En aquells moments, un petit país ignorat per la història es convertia en el centre d’atenció de mig món. 
Enmig d’aquests canvis, una noia de només 21 anys, de l’escassa classe mitja nicaragüenca, deixava la seva família i la seva adolescència enrere i creuava l’Atlàntic amb només una adreça i un telèfon anotats en un paper. Era mes de desembre i arribava a l’aeroport del Prat en faldilla. La meva tieta Bertha fou la següent. La Guàrdia Civil preguntà i ella respongué que venia de vacances, però no era veritat, venia a ocupar el que fins aquell moment era l’habitació dels trastos de casa meva, la més petita, la que donava al pati, on sempre hi havia malos olores. Pels altres tres germans la sort fou diferent. El tio Norlan desprès de combatre els mercenaris a sou dels Estats Units que conformaven “la contra” a la frontera nord amb Hondures, cansat de manipular radars soviètics i cansat de passar llargues temporades a la selva, decidí emigrar i provar sort als Estats Units on ja vivia el tio Luís, i li anava força bé. Per últim, el tio Javier, el més jove dels cinc, no va tenir la sort de que li lliuressin un visat per entrar als Estats Units així que no quedava un altre remei que creuar Hondures, El Salvador, Guatemala, Mèxic i el que era més complicat encara: la frontera i els terrenys desèrtics de Texas. A dia d’avui ja porta més de deu anys de servei a l’exèrcit dels Estats Units. 
La meva família doncs, ha estat una família d’emigrants, on fruit de l’esforç i de la superació personal han anat configurant la història de la seva vida. Una història exitosa. En dono fe. No és difícil doncs, que jo, després d’interioritzar la història de la meva família, i sobretot de la meva mare, em solidaritzi amb totes aquelles persones que viuen o pateixen històries semblants. Tot allò que forma part del contingut dels reportatges a la televisió i de pàgines i pàgines als diaris, no és més que el que jo he viscut en primera persona. Ara ho valoro, i molt. 
A casa meva era freqüent veure a la meva mare plorar quan se li moria un familiar a milers de kms de casa o quan trobava a faltar a la seva gent, les depressions passatgeres, o el sentiment de soledat que tants cops expressava a casa. Recordo acompanyar a ma mare a un dels pocs locutoris que hi havia a Barcelona, recordo com guardava totes les caixes de sabates per fer paquets que desprès enviava a la seva família via vaixell perquè era més econòmic, recordo com es llegia i rellegia els diaris nicaragüencs bruts de menjar amb el que s’embolicaven els paquets que rebia de Nicaragua, recordo com ficava dòlars dins dels sobres que enviava a Nicaragua, (...) 
I és que s’ha d’entendre que darrera d’un immigrant hi ha molt més que un número o una xifra, hi ha una història; i el que hi ha és sobretot un cúmul de raons per emigrar. Ella, que ara parla un català perfecte i li agrada fer puntes de coixí, no va venir a Catalunya perquè admirés la nostra cultura, el nostre menjar o les nostres llibertats democràtiques; va venir perquè ho necessitava i perquè era una sortida a una situació complicada. 
Per tant, a mi, l’àmplia gama de prejudicis que circulen al meu voltant sobre els immigrants no em provoca res més que un sentiment d’indiferència, i de subjectivitat. Tots som més sensibles quant a certes coses. Tot plegat és una debilitat, ho sé, però és una debilitat que haig d’afrontar amb naturalitat, no passa res... hi ha debilitats que ens fan tornar persones. Orgullós de tu, mare.

Pensar

Un lloc per fer-ho

Segons el pensament de Confuci l’individu es desenvolupa dins d’una estructura basada en la jerarquia; aquesta és a la vegada qui permet que visquem harmònicament en societat. El progrés de l’individu va lligat a la capacitat d’aquest per integrar-se dins d’aquesta estructura. A la doctrina taoista, en canvi, el progrés parteix del progrés individual, és a dir, de la capacitat personal de desenvolupar-se a si mateix. El pensament taoista ja va ser rebutjat segles enrera a la Xina perquè es considerava un atac directe a l’ordre feudal i classista de la societat xinesa d’aquells moments, moltes vegades inspirat pel confucianisme. En ple segle XXI sembla que algú s’hi està esforçant de valent per posar traves a l’elaboració, al pensament i a l’activitat intel·lectual; és a dir, al desenvolupament personal. Es tracta d’homogeneïtzar la societat, convertir-nos en productes més fàcils de manipular i impedir que nosaltres estiguem capacitats per fer exactament el que a ells tant els hi agrada: decidir. Però segurament s’equivoquen, perquè si haguessin optat per exercitar-nos mentalment, és molt probable que a dia d’avui no fossin necessàries gran part de les seves lleis, ordenances i altres parafernalies imperatives. No caldria legislar per tal de convèncer-nos de que no s’ha de beure si s’ha de conduir, de que no està bé estomacar l’esposa, o de que cal tancar l’aixeta mentre ens raspallem les dents. Laozi ja ho deia: “Com més prohibicions hi ha, més pobre és el poble”. Ells creuen que guanyen, però estan perdent el temps, el que guanyen per un costat ho perden per l’altre. Pensant es poden aprendre moltes coses, coses que no ens venen de l’exterior, coses que fabriquem i consumim nosaltres mateixos. Ells tractaran d’impedir-ho, ens voldran mantenir distrets – com han fet fins ara - des de que ens llevem fins que anem a dormir. Ens hi hem d’esforçar de valent doncs, per tal d’elaborar, en som ben capaços. Segons el confucianisme l’harmonia de l’home amb el seu entorn ve donat per l’autoperfeccionament facilitat per l’estudi. L’estudi i la introspecció porta a l’home a ésser un home superior, un ésser fabricat gràcies al desenvolupament del seu talent i de les seves virtuts individuals. Oi que val la pena?

Bon Nadal

Diuen que Jesucrist va ésser concebut un 25 de març, altres afirmen que va néixer un 6 de gener; i fins i tot hi ha qui afirma que va néixer un mes de setembre. Diuen que els romans aprofitaven aquestes dates per tancar els negocis, posposar les guerres i fins i tot alliberar els esclaus. És a dir, deixar de ser romans per uns dies. Diuen que els evangelitzadors que acompanyaren als genocides espanyols al continent americà substituïren celebracions com l’adveniment a Huitzilopochtli (déu del sol i de la guerra) per tal d’acabar amb qualsevol celebració pagana. Diuen que els escandinaus aprofitaven el 26 de desembre per celebrar el naixement de Frey (déu del sol, la pluja i la fertilitat) i engalanar l’Yggdrasil (arbre de la vida). Aquesta costum també fou absorbida pel Nadal cristià. Però si tot això no és “celebrable” per vosaltres, no passa res. Per aquestes dates també podrem celebrar el naixement d’Isaac Newton, de Humpfrey Bogart, o de Mao Zedong; la proclamació de la quarta República Francesa, la creació del Ku Klux Klan, o la mort de Vasco da Gama. Tot és qüestió de gustos. I és que arriba el Nadal i arriba el nostre gran moment, però sobretot de l’infant; el moment d’optar a aquells regals als que no pot aspirar la resta de l’any, potser serà el Tió, el Papà Noel (per què no mare?), els Reis Mags (per què no reines?) o fins i tot l’Olentzero (un obrer també ens pot portar regals!). 
Ha arribat el moment; ha arribat el premi a saber esperar i sobretot el premi a la bondat anual; però si no ha estat així no passa res: la bondat s’exceptua; i és que la infància eximeix de tota responsabilitat. I arriben els pessebres, les nadales, els avets, la Missa del Gall, els carrers il·luminats, el Cant de la Sibil·la, les targes de Nadal (ara ja no s’omplen les nostres bústies com abans oi?), els àpats abundants, els diumenges comercials o les tardes de “Quo Vadis”, “Qué bello es vivir” o “La túnica Sagrada”. I venen tots els familiars a casa a gaudir dels torrons, els massapans, el cava, les neules, el tortell de Nadal, las “torrijas”, l’escudella, la carn d’olla... però potser aquest any falta algú... i tot i no ser-hi és capaç d’entristir la diada. Encara que fins i tot la més profunda tristesa podria estar compensada per a aquells més insensibles per un cop de sort a cop de crit d’uns nens de Vallecas. 
Però més enllà de tot això, i aprofitant l’arribada de l’any nou, el Nadal es torna quelcom diferent. És època de reflexions, de mirades enrere i d’avaluació. També és moment d’establir nous horitzons i fins i tot som capaços de prometre que eliminarem tots els excessos que aprofitem per cometre al llarg d’aquestes festes. I és que tal i com va dir Lao-Tzú Tao Te King: “Imposar la voluntat als demés és força, però imposar-nos-la a nosaltres mateixos és força superior”. El Nadal i l’arribada d’un nou any doncs, són bons moments per plantejar-nos coses. Plantejar-nos què més necessitem, què no necessitem, escollir el que ens manca, o desfer-nos d’allò de que podem prescindir. I sobretot pensar en els altres més que en nosaltres mateixos, potser així guanyarem més que no pas ara, per molt paradoxal que això sembli. I si el nostre cervell encara és capaç de donar més de sí mateix fins i tot serem capaços de pensar en el benestar del nostre planeta. Raonar sobre com el nostre consum pot afectar als altres, raonar si és just que hi hagi rics a una mateixa societat on encara hi ha pobres, pensar si pel fet de néixer a un determinat lloc som propietaris de la terra que trepitgem, preguntar-nos perquè un miserable pot morir però no pot estar malalt o per què no... podem jugar a posar-nos en el lloc dels altres? Juguem... Podem jugar a ser una nena a l’Afganistan, un txetxè a Txetxènia, un nen nicaragüenc de 6 anys venent diaris a un semàfor, un avi de 35 anys al Níger, un kurd a Turquia, una dona violada al Congo, un immigrant amb o sense papers que treballa 16 hores al dia per recollir la fruita del nostre postre... per exemple. I és que tots som persones, i la mirada plorosa d’un home que pateix podria haver estat la teva. Sempre recordaré la frase que repetien els mayas un cop rere l’altre quan t’oferien qualsevol cosa amablement: “In Lak’ ech a lak’”, és a dir: “Tu ets jo i jo sóc tu”. Potser només ens caldria ser conscients de la premissa més importat: el fet de néixer és vinculant. I per tant tots nosaltres caiem en responsabilitat només pel fet de néixer. 
No oblidem doncs el que diu l’art. 27.1 de la nostra estimada Llei d’Arrendaments Urbans: “L’incompliment per qualsevol de les parts de les obligacions resultants del contracte dóna dret a la part que ha complert les seves a exigir el compliment de la obligació (...)”. Que els vostres fills no us hagin d’exigir res. 
Salut i bones festes ;)

Descansa en pau

Demà serà un día diferent. Demà no et veuré esperant a que jo marxi per treballar, ni tan sols et veuré caminant pel passadís, ni et veuré asseguda al balcó, ni fent puntes de coixí, ni t'acomiadaré quan vagis a missa com tan t'agradava a resar per tothom menys per tu. Ja mai veure els ciris que posaves perquè anessin bé els meus viatges, i els meus examens, ni et veuré venir a donar-me aquells 5 euros setmanals que em donaves amb tanta il.lusió i que mai van faltar. Ara la teva habitació queda buida i em fa por mirar dins, perquè ja no hi ets. Els objectes ja no tenen sentit i l'espai queda buit.

T'he vist malament durant aquests últims dies, has patit i potser no t'ho mereixies però si et mereixes que existeixi tot allò en el que tu creies. Si tu no vas al cel no hi anirà ningú, perquè conec poques persones com tu que no saben fer el mal. Bondat iaia, això era el que tu has tingut tota la teva vida i és suficient per saber que tinc molt per aprendre. Que l'objectiu és ser com tu... bona persona. Allà on estiguis estaràs bé perquè tu sempre havies somniat tornar a veure el meu avi... sé que això és el que més desitjaves. Si això és així segur que ets ara mateix la persona més felíç del món. I jo només puc fer que eixugar-me les llàgrimes i somriure. T'estimo iaia... m'agradaria tornar-te a veure. Descansa en pau.

Parémonos a pensar

Curiosamente la palabra "sí" no tiene traducción al chino mandarín. Y más curioso es aún q los chinos viven sin ningún problema. En Occidente vivimos en una sociedad que nos reclama constantemente un "sí" o un "no", vivir conlleva respuestas rápidas y tajantes. Y lo que es mucho peor: no tenemos tiempo para pensar en la respuesta.

Aquí gana el que responde rápido y bien, el más avispado, el que habla mientras piensa, el que reacciona sin más. No importa el contenido, importa la rapidez. Es el fín de la intelectualidad, de la elaboración, del proceso... del pensamiento. Se aparta del mundo al tímido, al lento, al débil... El paradigma de la definición es la dualidad "sí/no". La afirmación es la culminación de nuestros deseos, la confirmación de nuestras expectativas. Aún así nunca oiremos a un chino decir "sí". Y es que el mundo no se divide en blanco o negro, en bueno o malo sinó q hay muchos matices. Los chinos no clasifican el mundo de la misma manera q nosotros. Óscar Wilde dijo en su momento: "La realidad es que el éxito se lo llevan los fuertes y el fracaso los débiles, y eso es todo". Espero q fuera tan solo una pregunta que requería una respuesta precipitada. Parémonos a pensar por Dios...

Apreciar lo q no tiene precio

Sacarnos la carrera, irnos de casa, comprarnos un coche, una moto, una bici, pagarnos las vacaciones... Después de las vacaciones todos nos marcamos objetivos y nos prometemos cosas a nosotros mismos.

Pero curiosamente todo lo q nos proponemos son cosas materiales. Curioso. Vivimos en una sociedad en la q a duras penas nos paramos a reflexionar; nos levantamos e intentamos hacer el máximo de cosas sin dejar un pequeño espacio de nuestro "preciado" tiempo para dedicarnos a pensar. Tal vez deberíamos proponernos metas q vayan más allá de lo material. Pensar en como mejorar nosotros mismos, en como ayudar a terceras personas, en luchar por mejorar nuestro entorno, en hacer algo por los demás... Si me paro a pensar me llena mucho más una sonrisa de mi novia, poner mi grano de arena para q mis padres no discutan, o bromear con mis compañeros de trabajo q cualquier tontería q me pueda comprar. No hay q olvidar q lo material tb es importante e incluso llena pero creo q tampoco hay q dejar de lado lo espiritual. Por decir algo. Foto: Su sonrisa no tiene precio.