AVATAR en 3D

Acabo d'arribar del cine. Avui, de pura casualitat, hem vist Avatar en 3D i, haig de reconèixer, que m'ha emocionat.

Jo, com sempre, navegava en el meu món paral·lel, i no he pogut evitar relacionar el patiment dels nadius de Pandora davant els colonitzadors desgraciats amb el d'altres pobles nadius del nostre planeta que han patit situacions similars al llarg de la història de la humanitat.

M'imagino aquells pobles que vivien en total harmonia amb el seu entorn, que respectaven la natura i la feien seva, que agraïen tot allò que els hi oferia la natura. Tots aquells pobles, que tenien la seva manera de viure, d'organitzar-se, foren esborrats del mapa per aquells que buscaven or, terres, dones, esclaus, o qualsevol prova de lo nefast, avariciós, i fastigós que pot arribar a ser un ésser humà. I és que no som més que un producte del patiment, no hem fet res mes que banyar la nostra història en sang i dolor. Hem anat, i continuem, destrossant sense descans el planeta del qual ens creiem propietaris. Talem boscos; esclavitzem i torturem animals per pur divertiment, per vestir o per menjar-nos-els; contaminem el sòl, l'aire; provoquem l'extinció d'espècies...

I el que trobo escandalós és que precisament tot allò que hem generat i que ens ha portat a aquesta situació patètica és precisament el que hem definit com a progrés. Em pregunto quin tipus de progrés és el que hem anat acumulant al llarg de segles d'existència de l'ésser humà, un progrés que ens ha allunyat cada cop més d'allò més desitjable que pot tenir una societat: viure en pau i harmonia amb sí mateixa i amb el seu entorn. Abans ho teníem. Quina merda de progrés. Els animals ho han conservat i perfeccionat amb el temps, per això són superiors i més evolucionats que nosaltres. L'evolució de les espècies la podem mesurar de diferents maneres, jo us ofereixo aquesta.

Avui, potser, estem començant el camí del canvi. Avui, potser, ens toca ser protagonistes d'un punt d'inflexió entre el desastre i la dignitat. Avui, potser, se m'ha anat el cap.

Però avui, segur, continuaré anant per on vaig, perquè sé que no només vaig pel camí correcte, sinó que vaig per l'únic camí que ens queda. N'estic segur.

I ara, me'n vaig al llit. Tot i que no m'agradaria adormir-me i... deixar de ser un Na'vi.