28 d’abril 2008

Només volia l'ampolla


Estàvem a la frontera entre Burkina Faso i Malí. Després d'una bona estona de papeleo amb els passaports amunt i avall ens disposàvem a tornar a l'autocar. El vent bufava de valent aixecant la sorra i complicant la ja de per si difícil tasca de la venda ambulant. Dones i nens corrien amunt i avall venent fruita, galetes, begudes... altres tapaven els aliments fescos amb draps per evitar que la sorra els fes malbé. Quan ja mig posàvem els peus a l'escala de l'autocar una nena em va tocar el braç insistentment, em senyalava la meva ampolla d'aigua. N'hi quedaven només dos dits. Seguint les pautes apreses fins aquell moment durant els meus anteriors viatges no li vaig donar i vaig pujar a l'autocar. Certes dosis d'insensibilitat forçada m'havien ajudat molts i molts cops fins aquell moment. Un cop assegut al seient, vaig acabar-me d'un glop l'aigua de l'ampolla. Al mirar per la finestra vaig veure la nena un altre cop. Em seguia demanant l'ampolla. No volia l'aigua, volia l'ampolla per tornar-la a omplir d'aigua i poder oferir-la als viatgers. Només era la seva manera de guanyar-se la vida. De cop, el Carlitos i jo automàticament vam començar a buscar sota el seient ampolles que havíem anat consumint al llarg del viatge. Quan vam fer l'intent de baixar a donar-li l'autocar es va començar a moure. Vam tornar la vista a la finestra i la nena ens continuava mirant amb una cara que no oblidaré mai. Aquell moment el reviuré per sempre. Al Carlitos li ploraven els ulls. Dur.

4 comentaris:

Lluna ha dit...

Si.., aquestes situacions són dures, i és quan el cor se't encongeix, i tens raó; no s'obliden mai certes mirades, certs gestos i certes situacions. Allà baix és tot tan diferent.. A mi em sembla com si em quedés sense aire quan penso en una de les illes que vam dinar, després d'haver deixat una piragua a una altra que no en tenien. Aquella parada era trepitjar terra de nanos amb còlera que no arribarien ni als 10 anys. Juguen amb tu, però tene la mirada massa trista i apagada. Riuen per sota el nas, els hi fas alguna foto, els hi ensenyes.. i saps que d'aquí uns mesos o pocs anys, moriràn. I res.., no m'agrada escriure més sobre això. Són coses que es queden dins, i amb això ja n'hi ha prou..

Fa una estona el ciryaque m'estava explicant el tema de l'encariment, com dius al fotolog d'avui.

Mon pare avui la dut a uns camps de viladecans d'un amic nostre que conrea i ven a mercabarna. Els hi han ensenyat les instal·lacions i n'han fet fotografies per dur-les cap allà i millorant les tasques allà baix. S'estàn fent nous projectes, i a 'la dona' se l'està ajudant molt perquè també puguin treballar. Tinc ganes de tornar-hi..


Una abraçada cosinet,
t'estimo !

Laura ha dit...

El teu blog és un dels millors que conec, sense cap dubte.
Ja he començat a informar-me, estic recollint informació per fer bones preguntes, estic d'exàmens i no paro de treure resums, això m'ha dificultat una mica la feina, però segueixo al peu del canó!


Molt trist el que expliques de aquesta nena, crec que jo tampoc m'aguantaria les llàgrimes, són situacions tan difícils que costa molt no mirar enrere...
per cert, perquè no li donaves els dos dits d'aigua?m'ho imagino, però no estic segura...


cuida't!

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

duro, muy duro... y como podemos seguir nuestras vidas tranquilamente..y como podemos preocuparnos porque no tenemos tal prenda de vestir o tal cosa para comer... y sin embargo asi somos todos... En Uruguay , cuando la crisis del 2002, los autobuses eran un desfile de gente pidiendo para comer, niños, hombres padres de fanilia que desgarrados te explicaban que habian perdido todo, niñas-madres con sus hijos e brazos, niños solos, ancianos todos pidiendo un desfile continuo..y el estomago era un nudo todo el viaje,,y no sabias como pero te surgia el punto insensible en algun momento porque te vence la impotencia..... pero hay caras ke no se borran... muy buen blog

Anònim ha dit...

Nica, ja sé que és trist, però el pitjor que pots fer és capficar-te. No és culpa teva...és culpa del subconscient que tenim, que ens fa creure que sabem coses que realment no sabem. Sempre tindràs la oportunitat de tornar... Per cert, no tens perquè entristir-te quan recordes la seva cara. Ja fas molt amb recordar-la. La majoria ni la coneixen ni volen conèixer-la. Una abraçada, Nica. I enhorabona pel teu blog!

Ramon Puigcerver Tienza

@JPuigdengolas Copyright © 2011 | Template created by O Pregador | Powered by Blogger