Debatent amb el Pau, amb aigua.

Ara farà uns 24 anys que el Pau i jo compartíem classe de preescolar al Rafael Casanovas, fins fa no gaire vam compartir barri, Marianao, i fa res, la passada setmana, vam compartir taula en un debat a Cal Ninyo.

Es fa estrany substituir la taula d'un bar per una taula amb micròfons i un públic silenciós amagat sota la foscor. És molt més divertit xerrar mentre bevem una garrafa de vi durant la carxofada que xerrar bevent aigua amb un moderador. O no?

Més enllà de les bromes s'ha de dir que el debat va ser prou interessant. El tema donava de sí i la meva posició potser era la que donava una mica més de joc. Tenint en compte l'absència de Ciutadans, PP i PSC sense la nostra presència de debat n'hi hagués hagut poc. La paraula “federalisme” sempre crea polèmica en cercles independentistes, entre els quals, tot sigui dit, sempre m'he sentit còmode.

L'anècdota divertida es va produir després de comentar al de Reagrupament que la independència no tenia perquè ser la solució a res, i que el meu model distava molt del d'aquells que defensen un exèrcit o uns serveis secrets propis pel nostre país. Al acabar el debat, en el moment que em vaig apropar per donar-li la mà, em diu: “que sàpigues que a Cuba també hi ha exèrcit i tenen serveis secrets”. “Jo també sóc crític amb Cuba, eh? Què et penses?”, li vaig dir. Sense comentaris. 

Al final del debat però, tot va tornar al seu lloc, i després d'acomiadar-nos de la taula, el moderador, els micros, i el públic, vam acabar al bar i al restaurant, fent birres i sopant mentre xerràvem de política i de les nostres coses amb la també grata companyia del Txarli, un altre clàssic. Això no ho canviarà mai ningú.

20:29, sona Set Nou d'Acid Folk i sona la pluja.