28 de setembre 2009

La història de la Beth, una gossa desgraciada.


Tot era com sempre, un dia festiu passejant per la muntanya, seguint el sender que ens havia de portar al cim del Montfalgars. Com sempre l'Eriong i jo circulàvem amb tota tranquil·litat, trencant en solitari el silenci de la muntanya parlant de les nostres coses... fins que vam escoltar un tret. Els nostres eterns acompanyants... un grup de caçadors de batuda.
Entre nosaltres poc més que salutacions fredes fruit de la nostra bona educació. Vam fer el cim i també una bona migdiada, només interrompuda per uns núvols sospitosos que ens farien accelerar el nostre retorn a Rocabruna.
Tot feia preveure una tornada en solitari ja que els caçadors semblaven haver marxat, provocant un desitjat silenci i una encara més desitjada tranquil·litat enmig del bosc. El somni de tot senderista. Però quan tot just començàvem a descendir els 1608 metres del Montfalgars una gossa lletja, lenta, bruta i coixa va sortir entre els arbustos, movent la cua mostrant senyal de sorpresa i alegria.
Era una gossa de caça que segurament, fruit de la seva vellesa, no havia pogut seguir el ritme dels altres gossos. Es trobava sola al cim de la muntanya, abandonada, coixa, esperant que tornés el seu amo enmig d'una tarda de possible tempesta. Ens acompanyà lentament uns quants quilòmetres, amb la llengua fora però il·lusionada per no estar sola sota aquell cel que s'enfosquia ràpidament.
Preocupat pel tema, vaig mirar la placa que portava sota el coll i vam trucar als tres números de mòbil que hi havia inscrits. Contestà un home, que semblava estar dinant amb molta gent, rient, festejant segurament la bona cacera. “Sou els nois d'abans oi? Que ens hem trobat abans!!”, deia mig rient el desgraciat. Em va fer unes quantes preguntes sobre la gossa, com si no sabés ni tan sols quin dels seus gossos havia perdut.
Una hora més tard, després d'ajudar a aquella gossa a moure's camí avall, arribà el caçador amb el seu jeep. “Com es diu?” “Es diu Beth”, em va dir. “Et dec alguna cosa?”. “No pas”, vaig contestar. Aquella gossa va pujar al jeep, amb aquella cara entristida. Era una gossa desgraciada amb un amo desgraciat. “Estava sola o amb algun altre gos?”, ens va preguntar. Increïble.
La Beth va marxar. Sempre la consideraré més meva que no pas d'aquell desgraciat. Perquè li vam donar més en aquelles dues hores que ell en tota la seva vida. M'hi jugo el que vulgueu.

4 comentaris:

les hores i els dies ha dit...

Enhorabona pel relat dramàtic. Tens raó: aquests malfactors-caçadors, rient, menjant i bebent farts com a porcs, vermells com a tussinos, devien estar "comentant" la seva "heroica" jornada de caça, "activitat esportiva" en diuen. Quin fàstic.
Per això, quan molt de tant en tant, te n'assabentes que en algun bosc no massa llunyà, s'ha produït un "desgraciat incident", i un caçador n'ha matat un altra d'un tret confonent-lo amb un senglar que fugia aterrit per la malesa, doncs penso:
-mira tú: un accident; ja ho tenen això els "esports" de risc.
Si es que en el fons, la natura és ben sàvia...

Losada ha dit...

Hola josep!! saps qui soc veritat?? jejeeje

M'ha agradar aquest post, molts dels caçadors no saben ni quants gossos tenen y si es queden enrere es que no serveixen... per tant tan se l'hi enfot.

També he de dir que hi han d'altres, que apart el seu "esport, cuidan als seus gossos molt bé... encara que una cosa no treu l'altre.

Noi, cuidat. Y ens veiem al próxim campionat.

Aleix ha dit...

no podem esperar mes quan per a ells els gossos son simplement eines, igual que la seva escopeta o el ganivet.

Anònim ha dit...

hola!!pues yo tengo un perrito adoptado y con una enfermedad irreversible e importante,lo habian abandonado 2 veces hasta que lo acogimos,todavia tiene muchos problemas de sociabilidad,teme a las personas,a los niños menos pero en fin,lleva muchas cargas,no nos puede ver coger una escoba o fregona etc..
bueno,en fin,no me gusta la caza naaadaa,pero tengo que reconocer que no todos son iguales,conozco una persona,gran amiga mia,que su pasion es la caza,pero jamas a maltratado a un perro,ni abandonarlo etc,si no vale para la caza,pues o lo da en adopcion a alguna familia responsable o,segun el,si se lo a ganado,con el hasta el final.pienso que no todo es unidireccional,aunque en muchos casos lo parece.
saludos!!!

@JPuigdengolas Copyright © 2011 | Template created by O Pregador | Powered by Blogger