Eren tot just les 9 del
matí quan arribàvem als Salesians i ens col·locàvem tots els
alumnes en filera segons la classe i el curs. Resàvem un Pare
Nostre, un Ave Maria, o el que fes falta per tal de començar la
classe sabent on érem.
Van ser 8 anys, 8 anys
d'EGB, 8 anys on vaig viure un cert adoctrinament light, on
gaudíem de la visita de missioners com el Pare Peciña i ens
explicaven les seves aventures a l'Àfrica, on ens aixecàvem d'hora
per anar a missa abans d'entrar a classe, on dedicàvem el nostre
esforç físic a Don Bosco, on ens obligaven a confessar-nos (...)
Però no tot acabava a l'escola.
Recordo també moure amb
força la palma durant la Setmana Santa al Monestir de Sant Cugat.
Recordo senyar-me abans dels partits de futbol o abans dels exàmens.
Recordo anar a la missa del Gall a la Catedral de Barcelona amb la
meva mare la nit de Nadal. Recordo passar fred passejant pel pessebre
vivent de Corbera i emocionar-me al veure l'àngel. Recordo resar
cada nit abans d'anar a dormir. Recordo anar en bici fins la Creu del
Querol i demanar-li a Déu desitjos innocents del moment: alguna
noia, algun examen...
Després de tants anys i
tant d'esforç he acabat navegant en un mar d'agnosticisme on em
sento còmode i, sobretot, coherent.
Ja fa anys que vaig
deixar a Déu de banda i les coses em van força bé. Només hi trobo
tres explicacions: 1. Déu no existeix. 2. Vaig resar tant que encara
visc de rendes 3. A Déu tant se li fot si creiem en ell, només
valora les nostres bones accions.
Als que sou creients
només us recomanaria una cosa: mai doneu gràcies a Déu per lo bé
que us va la vida. Ja sabeu com està el món, no sigueu egoistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada