Ateneu Santboià. Part I

Farà un parell de mesos, l'Asociación Comunitaria Pa'Lante, l'Associació d'Amistat amb San Miguelito i el Col·lectiu de l'Ateneu, organitzaven una nova jornada solidària amb el poble de Nicaragua. Concerts, música, dinar popular i xerrades. Part de la jornada es desenvolupà a la Kafeta, avui enderrocada, ja ho sabeu.

Jo, que he estat d'aquells que únicament han anat a l'Ate per gaudir d'algun concert o participar en alguna activitat solidària, he sentit la necessitat de buscar informació davant els últims fets ocorreguts, ja que reconec, el meu desconeixement era infinit. He entrevistat algunes persones, he buscat informació per internet, treballs de recerca interessants i alguna que altra de les meves malifetes, tot per finalment, intentar resoldre algunes preguntes que em van sorgir en el seu moment. Sempre m'ho qüestiono tot.

Així a grans trets es podria dir que l'Ateneu neix precisament per ocupar un espai inexistent a l'època: un espai dedicat a la cultura. Espectacles teatrals, musicals, conferències, xerrades, escoles... és a dir, venien a cobrir aquelles mancances que l'administració era incapaç de resoldre. Aquesta va ser precisament la clau del seu èxit.

Amb la reinstauració de la democràcia comença la lenta davallada de l'Ateneu. L'aparició de les discoteques representen un canvi de model de diversió dels joves. L'administració pública, a la vegada, comença a oferir activitats d'oci, cultura i educació a la ciutadania, restant protagonisme a una entitat privada com l'Ateneu Santboià. I finalment, i un dels motius principals d'aquesta davallada, fou la mala gestió per part de les diferents direccions de l'Ateneu. Recordo quins van ser els últims presidents de l'Ateneu: Víctor Dalmau i Servet (1974-1978), Antoni Roca i Valls (1978-1979), Manuel Casals i Cardó (1979), Gabriel Puig i Fernandez (1980-1983), i Josep Miñarro i Ladevesa (1984-1990). No sé qui va ser President de l'Ateneu entre l'any 1990 i 1996. Si ho sabeu feu-m'ho arribar. Quan disposi d'aquesta informació la publicaré al bloc, ja que ara per ara, no està disponible a internet. Seria interessant saber-ho per tal de depurar responsabilitats per la desastrosa gestió durant la dècada dels 90. La informació quant als partits que formaven el govern municipal en un determinat moment o les regidories que ocupaven alguns dels seus membres, no són difícils de trobar ja que són públics, però tota informació relativa a aquesta dècada fosca  de l'entitat són difícils d'aconseguir, demostrant una vegada més la falta de transparència que hi havia a la gestió de l'Ateneu.

Una altra incògnita és la subhasta. Subhasta en que l'Ateneu, amb un valor cadastral enorme, acaba essent adquirit per la constructora Catalana Jorba per només 20 milions de pessetes. Quin és el motiu de la no intervenció de l'Ajuntament? Per què anys enrere, quan l'Ateneu ja estava en una situació molt complicada, es va interpretar com una intromissió l'oferta d'ajuda de l'administració? Quin és el motiu del secretisme de la direcció de l'Ateneu durant els dies previs a la subhasta? Quines eren les persones, amb noms i cognoms, que van moure tot allò? Anirem resolent aquests dubtes. Segur.

I ara què ens queda? Interpreto que ara mateix, només ens queda l'esperança de que tot l'Ateneu passi a ser de titularitat pública, i s'obri un procés de participació ciutadana en la que tots els santboians i santboianes puguin decidir què ha de ser d'aquest espai i de la seva futura gestió.

Abans d'aparcar aquest escrit fins a una segona part, segurament encara més interessant, vull deixar clar que sento una total admiració pel Col·lectiu de l'Ateneu, perquè són ells i elles precisament qui ha fet que l'Ateneu fos realment del poble i per al poble, obrint aquests espais a tothom i oferint activitats alternatives que venien a omplir un espai que no existia, tal i com va fer l'Ateneu a principis de segle; però sense necessitat de ser soci. A més, han fet que l'Ateneu, avui, sigui un fet irrenunciable per molts joves de la nostra ciutat, siguin del barri que siguin, fent de l'Ateneu un espai molt més transversal socialment del que ho va ser mai. També vull deixar clara la meva total desconfiança cap a la direcció de la Junta durant aquells anys foscos, i que intentaré publicar tota aquella informació que m'arribi de viva veu i pugui constatar d'alguna o altra manera.

I finalment m'agradaria acabar demanant unió entre el govern municipal, els partits polítics, i la ciutadania; no és possible una solució unilateral. Hem de pressionar entre tots i totes perquè els interessos econòmics, interessos polítics, sentiments i records d'uns i altres no acabin dinamitant una solució que satisfaci a tots i totes. Espero i desitjo que sigui possible.