Abolir o regular la prostitució?

La gràcia de la qüestió radica no només en la complexitat de la resposta, sinó que tant una opció com l'altre tenen partidaris i detractors que provenen de diferents sectors de l'esquerra catalana. Per tant, el posicionament davant una o altre opció és més complicat, ja que no consisteix exclusivament en situar-se, com en molts altres temes, en un dels dos vessants ideològics antagònics.

Així doncs, la solució a aquest problema (perquè ho és) ha requerit d'una profunda reflexió i debat per part de diferents moviments socials, partits, sindicats, etc. Aquest debat, però, no ha servit per derivar les diferents conclusions en solucions polítiques i/o legals que sí s'han donat en altres països més avançats que el nostre. I ara, davant la publicació d'unes fotografies que mostren una realitat que fa anys que es dóna, la societat, que funciona a cops d'alarmisme, reclama una solució ràpida que els polítics fa anys que haurien d'haver aplicat.

Segurament és aquesta complexitat la que em fa posicionar-me lleugerament al marge de la posició majoritària, que no única, que defensa el partit en el que milito. I és que no puc concebre la regulació de la prostitució com una solució a res.

Considerar la prostitució un treball, i per tant ser objecte de regulació, em sembla el primer error. En qualsevol tertúlia de cafè sobre el tema, com si servís d'argument de no sé què, és inevitable sentir la famosa frase: “la prostitució és la feina més antiga que existeix”. Tal i com s'ha pronunciat la ONU la prostitució no pot ser mai considerada com a treball. No té garantida el mínim de dignitat i les mínimes condicions de treball per ser considerada com a tal.

Defensar el dret de la dona a exercir voluntàriament la prostitució em sembla contradictori amb la defensa de la tan desitjada igualtat entre home i dona. I és que el fenomen de la prostitució radica especialment en la desigualtat, en el masclisme que encara forma part de la columna vertebral d'aquesta societat. És veritat que la prostitució està protagonitzada per homes, dones i transsexuals; però això no evita enfocar el problema majoritàriament des del punt de vista de la dona, que és la que copsa quasi la totalitat de l'oferta. Tenint en compte això podem entendre que el “desig sexual incontenible” només existeix pel sexe masculí? Les dones no tenen aquest problema? És realment un desig sexual incontenible o és un desig de control, de poder, d'abús (...)? En casos puntuals de malaltia potser caldria un psicòleg, no la submissió d'una dona. No podem fer legal que un home pagui i senti el que no ha de sentir per tenir una dona submisa al llit. Això no és defensar un dret, és defensar una esclavitud. Una esclavitud, que encara que pugui arribar a ser consentida, no deixa de ser una esclavitud i un exemple de desigualtat.

És aquesta la raó per la qual, a mesura que avancen els països en matèria d'igualtat entre homes i dones, les dones autòctones abandonen progressivament la prostitució sent substituïdes per dones immigrades. L'esquerra ha d'optar a garantir opcions laborals a aquestes dones i a acabar amb els negocis que es nodreixen de l'esclavitud d'aquestes.

L'esquerra ha de parlar exclusivament de dignitat humana i de respecte per les dones. Que hi hagi diners o parets pel mig no ajuda a dignificar ni a respectar les dones.

Per cert, quants pares desitjarien o acceptarien com a expectativa laboral de les seves filles exercir la prostitució?

La prostitució és la cara més lamentable del sistema patriarcal. IGUALTAT.