Curiosament la paraula autodeterminació provoca un cert temor en alguns moviments polítics i, sincerament, no entenc el perquè.
El dret a l'autodeterminació hauria de ser el punt de consens polític, el punt de confluència ideològica entre els diferents partits catalans. El respecte a aquest dret com a poble és sinònim de democràcia.
A partir d'aquí cada partit pot tenir la seva opció, el seu punt de vista. Uns partits poden optar per un estat centralitzat; altres poden optar per l'actual sistema autonòmic; per un estat federal, simètric o asimètric; per una confederació d'estats o fins i tot per la independència de Catalunya o dels Països Catalans. Els partits podrien inclinar-se per qualsevol d'aquestes opcions, sens perjudici, de que l'opció final hauria de ser escollida per la població, de manera totalment democràtica. Recordem que són els sistemes, les institucions, les que han d'estar al servei de les persones i no a l'inrevés.
I que consti, que no m'estic posicionant a favor de cap de les opcions. El poble català és prou intel·ligent per escollir de manera democràtica, quina relació vol tenir amb l'estat espanyol o amb Europa, i mai s'ha de tenir por a donar veu a la població per escollir l'opció que cregui convenient.
A vegades, dóna la sensació que només sigui just defensar el dret d'autodeterminació exclusivament dels pobles oprimits. El dret a l'autodeterminació dels pobles ha de ser defensable, objectivament, per a tots els pobles, independentment del nivell d'opressió al que estan sotmesos.
En definitiva, la gent és prou intel·ligent, que esculli la seva opció. I els partits polítics a fer la seva feina: convèncer; no pas imposar. El que no val és la no-opinió.
2 comentaris:
no entendí na por problemas de idioma :)
pero!
este comentario es pa' decirte ke te quiero y te recuerdo a la distancia amigo!
exito en todos tus proyectos y viajes
un abrazo grande!
El problema esdevé quan, al concepte d'autodeterminació, s'assimila el concepte d'independència, com si fós la mateixa cosa.
Un parla del dret de decidir entre tots i acceptar el resultat, sigui el que sigui, i l'altre parla de que jo faig el que vull perquè em crec diferent.
M'agrada molt el primer concepte; gens ni mica el segon. El primer és un sistema obert, de consulta; el segon, tancat, d'imposició.
Però també crec que l'autodeterminació no ha de ser una eina de majories (entés com la meitat més un dels vots) sinó un sistema molt més exigent, a on participi absolutament tothom i a on la majoria sigui de tres quartes partes del total o quatre cinquenes parts, per exemple, per tal d'evitar que es qüestioni continuament la decisió. Decidim entre tots, en llibertat, però ho fem bé, no per dubtar al dia següent.
Salut, camarada.
Publica un comentari a l'entrada