(Mireu) Primer els de casa

A vegades m’he plantejat estar un cert temps sense pensar en aquesta colla. Reconec però, que se’m fa difícil, i més després d’haver d’escoltar i llegir involuntàriament  segons quines coses. Al final m’ho prendré com un afegit a la meva pràctica esportiva diària.

L’última setmana he tingut el plaer de llegir el llibre de Xavier Rius Xenofòbia a Catalunya, un llibre amb moltíssima informació sobre els promotors d’aquesta branca ideològica que tant mal està fent a pobles i ciutats del nostre país, entre elles la meva ciutat, Sant Boi.

La seva pobresa moral em molesta i m’indigna, i molt, però si a sobre li afegim la seva estupidesa, mentida i demagògia habitual llavors se’m fa impossible no posar-me a escriure. Diguéssim que comença a ser com una manera més de desfogament i automedicació.

PxC últimament posa accent en la seva activitat combativa contra la “casta política”. Bé, parlem-ne. Parlem primer de Josep Anglada, antic venedor de pisos i cosmètics, i un senyor que ja de molt jove era conegut per ser protagonista de moltes baralles als bars de Vic, i que per algunes de les persones que l’han conegut ha estat descrit com un senyor ansiós de poder, sense capacitat d’autocrítica, fabulador i que fàcilment arriba al deliri. Aquest comportament ha fet que molts dels seus militants hagin anat abandonant el partit, i moltes vegades, curiosament, per vicis que ells sovint atribueixen a la famosa “casta política”.

Jaume Farrerons, un senyor que abandonà PxC per desavinences amb Anglada pel seu caràcter ultradretà i autoritari va descriure Josep Anglada com un senyor que ho controla tot. És el dirigent del partit, però també el propietari de la marca. Tot i ser secretari general, mai no vaig poder veure els comptes, ni cap extracte del banc.

Rafael Rabassa, primer secretari general del partit també va plegar el juny del 2003 perquè PxC era un recipient sense contingut dirigint tot a la manera d’un cabdill, un “caudillet”, com diem a Sant Boi. I no m’estranyaria, després d’escoltar Helena Arribas, exalcaldessa d’El Vendrell, quan afirma que als actes de campanya Anglada i Armengol es presentaven amb cotxes descapotables acompanyats d’exuberants dones de l’est.

Alguns exmilitants de PxC denuncien que Josep Anglada va afirmar que de cara a les municipals cada candidat es pagaria la seva campanya: La política és un negoci: tants diners inverteixes, tants diners que et retornen amb la mensualitat del regidor, i, a partir d’aquí, tot beneficis. Myriam Muñoz denuncià que Anglada viu a costa dels seus afiliats i que s’està quedant l’assignació municipal de l’administració municipal de l’administratiu del grup de PxC al Vendrell. 

Josep Anglada, a més, acusa la casta política de corrupta, però ell va ser condemnat per no pagar la seguretat social de 3 dels seus treballadors.

Però Anglada no està sol. I exemples del que ells anomenen casta política n’hi ha molts:

Xavier Arcas, militant de PxC es presenta a les eleccions a Manresa sense ser resident al Bages i s’excusa dient que la seva dona és manresana. Mesos després deixa d’anar al Ple i és substituït per Aaron Palacios, que nega reiteradament ser militant de la Falange tot i sortir el seu nom a vàries webs del partit. Finalment dimiteix i és substituït per Albert Pericas, conegut per la seva militància punk i skin i per les batusses que havia tingut amb alguns independentistes. Això últim és pura anècdota tenint en compte el personal de PxC però sí sorprèn presentar un candidat que ni tan sols resideix allà on es presenta.

Altres antics militants de PxC com Mateu Figuerola, Joan Terré i Josep Maria Gili també van decidir abandonar Plataforma per Catalunya i crear Partit per Catalunya per desavinences amb les males maneres de Josep Anglada. 

Més exemples de casta política? El germà d’August Armengol, pes pesant del partit, és Carles Armengol, propietari de Finques Armengol, principal immobiliària del Vendrell. Quan CiU governà a El Vendrell amb el suport de PxC prengué decisions que, segons el PSC, van beneficiar Finques Armengol.

Més? A Santa Coloma de Gramenet el tercer tinent d'alcalde de Participació, Qualitat Democràtica, Drets Civils i Ciutadania, Siscu Sánchez d’ICV-EUiA va proposar fer públic el patrimoni dels 27 regidors de l’Ajuntament. Només 6 regidors s’hi van negar, entre ells 3 del PP i dos de PxC.

Casta política? (Mireu) Primer els de casa.

Abans d’acabar m’agradaria felicitar Miquel Erra i Joan Serra pel seu llibre "Tota la veritat sobre la Plataforma per Catalunya" i a Xavier Rius per “Xenofòbia a Catalunya”. Aquest últim presentarà el seu llibre a la nova seu d’ICV a la Rambla de Sant Boi el proper 6 de desembre.