Una rebuda que mai oblidaré

Sortia d'una classe qualsevol de Ciències Polítiques quan en la vitrina del hall que compartíem amb els estudiants de Sociologia a la Facultat d'Econòmiques, vaig trobar un cartell anunciant que s'obria un procés per optar a una beca finançada per la Comissió Europea que tenia com a objectiu l'intercanvi d'estudiants d'Irlanda, Espanya, Xile, Guatemala i Colòmbia. Tot plegat organitzat per l'Universitat de Belfast.

Sense pensar-m'ho dues vegades a l'arribar a casa m'hi poso a corre-cuita, redactant una memòria sobre quines eren les meves motivacions per optar-hi: elaborar un projecte sobre l'estat dels drets humans a Guatemala després del conflicte armat de 36 anys. L'envio i me n'oblido, era un mes de maig de 2004. 

Uns mesos després, mentre treballava a l'agost cobrint una avorrida suplència d'administratiu, em truquen confirmant que m'ha estat concedida i que necessiten rebre resposta en 24 hores sobre la meva disponibilitat a viatjar a Guatemala.  Dubtava. Així que ho consulto amb el Txarli, el Cesc, el Riki... i em diuen bàsicament: “no siguis imbècil, ves-te'n”.

I així va ser. Van ser sis mesos elaborant un projecte sobre els drets humans dels indígenes mayas, amb hores de biblioteca els primers mesos i de treball de camp als últims, on vaig passar moments difícils, moments en els que la millor opció era tornar. Va acabar sent però, una experiència inoblidable que em va acabar transformant en allò que sóc avui en dia. I és que si no fos per aquella beca, si no fos pel Txarli, el Cesc, i el Riki, avui no seria com sóc. D'això n'estic ben segur.

Allò que segur mai oblidaré serà la rebuda dels meus companys a l'aeroport. Una rebuda que es resumeix amb una foto, i amb el so de la gaita del Txarli, és clar. Un Guàrdia Civil em va preguntar el meu nom perquè es pensava que era un esportista d'elit. 

Doncs no. Senzillament tenia uns grans companys als quals continuo estimant moltíssim. Moltes gràcies, de nou. Era un 20 de març de 2005.