Sóc futbolísticament irracional

Tots i totes tenim alguna manera de canalitzar la nostra irracionalitat. Una possibilitat és el futbol.

Resulta que un determinat dia em cito en un bar ple de fum, sense espai, lluny de la tele, sense visió, i ple de gent que ha decidit veure un conjunt de jugadors que cobren en un any molt més del que nosaltres cobrarem al llarg de tota la nostra vida. Jugadors que ostenten, que arriben a l'estadi conduint alguns dels seus luxosos cotxes mentre els aficionats s'amunteguen al seu vidre per tal de poder obtenir un autògraf del seu líder. Jugadors que, en molts casos, no són exemplars a la seva vida privada.

I no importa si són espanyols o persones immigrades, no importa si venen a treure els llocs de treball als nacionals, només importa que venen al nostre país a buscar-se la vida, a fer-nos feliços suant la samarreta amb els nostres colors. I ens envoltem de publicitat, d'anuncis a la tele, a les tanques, diaris, ràdios, i alguns paguen expressament per veure el partit a casa, a l'estadi... contribuint a fer més gran el negoci.

Negoci que a nosaltres no ens genera cap benefici més enllà de fer-nos gaudir durant una hora i mitja. Però no importa, perquè aquella hora i mitja serveix per evadir-nos dels disgustos i els problemes que comporta el nostre dia a dia, i compartim gols i cerveses, xuts i braves, expulsions i olives.

I a mi el futbol m'és igual, no segueixo la premsa esportiva, ja fa anys que visc al marge d'aquest cercle, però arriba el Barça-Madrid i estic allà, al bar, ple de fum, rient, feliç, nerviós i insultant si cal. ¡Kaka, vete a rezar!!

Irracional, com tothom.