L'actual situació d'Aminetu Haidar a l'aeroport de Lanzarote no deixa de ser un capítol més en la molt lamentable gestió de la política exterior espanyola. Em pregunto si a dia d'avui l'Estat espanyol encara no té la suficient autonomia com per poder actuar sense por i sense pressions a l'àmbit internacional.
Com pot ser que no tinguem la valentia de rebre l'enviat del Tibet per por a les pressions de la Xina comunista? Com pot ser que li fem el joc a un país com el Marroc, estat opressor de la causa saharaui? Com pot ser que ens abracem amb Obiang per recolzar contractes amb Repsol? Com pot ser que ens baixem els pantalons davant la Xina i Israel i ens carreguem la justícia universal?
Em pregunto si no tenim la suficient autonomia econòmica i política com per actuar amb coherència i plantar cara a les pressions que provenen de tercers països no exemplars en el respecte als drets humans.
Ens importen més els contractes de Repsol, que no comportaran cap millora a la població de l'Estat espanyol, que els ciutadans i ciutadanes que hauran de viure sota el règim dictatorial d'Obiang? Ens importa més un contracte petrolífer que la tortura d'un sol ciutadà de Guinea Equatorial?
Sembla ser que sí. El problema prové de la mala concepció de la diplomàcia des dels seus propis fonaments. La política internacional actual es concep sota un punt de vista estrictament econòmic. Aquest és el principal error. Ha d'existir una alternativa a la política internacional actual que prioritzi les persones i no pas els interessos econòmics a curt termini. I dic a curt termini perquè una política internacional dirigida al desenvolupament de països com Guinea comportaria un benefici molt més estable i molt més rendible econòmicament a llarg termini.
La doble moral amb la que actuen els nostres governants en funció de si actuen a l'interior o a l'exterior de les nostres fronteres és deplorable. Repsol no m'importa, els guineans sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada