Arriben els caps de setmana i sempre arriba el moment de posar-se les botes, de fullejar llibres de literatura excursionista i d'escollir el tram de territori que trepitjaré amb l'alegria d'aquell que gaudeix fent el que més li agrada, caminar.
Caminant es pot passar fred, patir vent, neu, pluja, gel, calor, gana, cansament, però no va més enllà, perquè res pot espatllar un passeig pels Aiguamolls de l'Empordà, pel Montnegre i el Corredor, els Ports, qualsevol indret de la Garrotxa, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, per un camí de ronda, pel Delta de l'Ebre, del Llobregat, bordejant el Fluvià, per la vall de Llémena, d'en Bas...
He visitat naixements de rius, ermites, esglésies, pobles despoblats, santuaris, arbres monumentals, gorgues, cims, llacs, masies abandonades, fonts, cràters de volcans... He vist serps, porcs senglars, micos, cabres salvatges, esquirols, voltors, conills, llebres, cabirols, isards, gossos abandonats... He trepitjat pedra, cendra, sorra, fulles, neu... tot per arribar a cims com el Puigmal, el Daecheongbong, Bukhansan, Canigó, Matagalls, Puigsacalm, Pacaya, Montfalgars, Acatenango, Pedraforca...
Són moments de tranquil·litat, de pau, enmig d'un entorn sempre favorable, lluny dels cotxes i del soroll de la Via Laietana, acompanyat d'amics i amigues, família... però sobretot acompanyat de la persona que més estimo en aquest món: l'Eriong. Va molt més enllà d'una afició, s'ha tornat una necessitat, la meva benzina. No em vull treure les botes!!
1 comentari:
Felicitats, Eriong! ;-) I gràcies, Josep, per compartir amb mi alguns dels teus moments.
Publica un comentari a l'entrada