Abans de tot, m'agradaria sincerar-me, i confessar que aquest no és un tema que domini ni molt menys, però per motius que són estrictament personals estic contemplant amb un cert desencant la fusió de caixes d'estalvi que s'està produint els darrers dies.
Sé que les caixes no són l'aliat del ciutadà humil, que no regalen res, que ens discriminen com ens discriminaria qualsevol altre empresa privada, que paguen malament als nous empleats, que viuen dels nostres diners, etc. Però tot això no implica que vegi amb bons ulls el procés actual de fusions d'entitats que no comportarà cap benefici ni per les mateixes entitats, ni pels seus treballadors, ni pels seus usuaris.
Segons dades facilitades pels mateixos protagonistes de la fusió de Caixa Manlleu, Girona, Sabadell i Terrassa, encara sense materialitzar-se definitivament, aquesta provocaria més de 500 acomiadaments (un “excedent” d'un 12 per cent com diuen ells) i el tancament de 200 oficines a tot el territori. Evidentment, aquestes dades no són realistes, i el nombre d'acomiadaments (ells parlen de prejubilacions i reubicacions) acabarà sent molt més elevat.
A part d'aquest punt dramàtic sense cap tipus d'explicació possible en plena crisi, cal tenir en compte el valor sentimental que tenen aquestes caixes en el seu territori, arrelades no només per la seva denominació sinó també per la seva obra social; obra social que amb el pas del temps també es veurà reduïda.
En fi, tal i com comentava a l'encapçalament de l'escrit, aquest no és un tema sobre el que m'atreveixi a profunditzar, però sí és cert que tot plegat em provoca un cert sentiment de desconfiança. No m'agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada