Foie Gras

Només néixer em van col·locar dins una gàbia on ni tan sols podia moure’m. De la gàbia només sortia el meu cap, això facilitava que un senyor vingués cada dia, m’agafés del coll i em forcés a obrir el bec. En una situació així què hi ha més desitjable que morir?

Setze dies abans de fer-ho van començar a introduir-me tubs de 40 cm de llarg, aquests anaven endollats a una bomba automàtica que anava impulsant una pasta de cereals, aigua, sal i oli dins el meu estómac. Això era necessari per tal que el meu fetge s’inflés el màxim possible. És un procediment ràpid però molt dolorós, i en només 2 o 3 segons ja m’han introduït l’equivalent a 12 kg d’spagettis en l’estómac humà. Segons aquest procés, ràpid i eficaç, un sol home, em pot alimentar a mi i a més de mil com jo en una sola hora. Tots estem igual, desitjant morir. Ahir, a la gàbia del costat, a un li va tocar morir perquè li van introduir accidentalment l’aliment a la tràquea.

Fins i tot quan ja portava dotze dies vivint d’aquesta manera, i quan el meu fetge havia crescut 8 vegades més del que és normal, tot va empitjorar. Un home sense escrúpols s’apropava cada 3 hores i em tornava a col·locar el tub a la boca i m’obligava a menjar i menjar, fins al punt que el meu cos deformat romania totalment immobilitzat. A vegades tenia ganes de vomitar però m’ho impedien lligant-me un drap elàstic a la gola. A més les plomes del meu coll es van tornar enganxoses provocant-me ferides. La grandària del meu fetge ja pràcticament no em deixava respirar. Els últims dies van ser horribles, no feia més que escoltar el patiment de tots els que compartíem aquell indret. Finalment tot va acabar, quan el meu estómac es va trencar i em va provocar la mort, una mort lenta i molt dolorosa. Tal i com va ser la meva vida des de que vaig néixer. Si hagués nascut femella m’haguessin matat només néixer. M’hauria estalviat tant de patiment... Llàstima. Tot pel vostre foie gras.

Un gos, un home o jo mateix sentim agressivitat, curiositat, aborriment, curiositat, por, frustració, plaer, dolor, tristesa o alegria. Els elefants tenen un sorprenent sentit de la mort i mostren un fort sentiment d’aflicció quan moren els seus éssers estimats. Quan un elefant agonitza, els seus parents i amics l’acompanyen fins a l’últim moment. Un cop mort, l’intenten reviure, i finalment quan es convencen de la seva mort romanen molts dies al seu costat. Alguns ximpanzés moren de pena quan mor la seva mare, rebutgen menjar.

Pel sol fet que els animals sentim emocions, gaudim, patim; vosaltres podríeu fer l’esforç de posar-vos al nostre lloc.

El creixent reconeixement científic de les emocions dels animals i de la nostra capacitat de gaudir i patir és una de les forces que impulsen la vostra revolució moral dels vostres dies, que inclouen les relacions amb la naturalesa i amb els vostres companys de fatigues i sentiments, nosaltres, els animals.

Pensa en mi abans de fer-me mal.

Ghandi: “La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser valorats per la forma en que tracten els animals”

Leonardo Da Vinci: “Arribarà el dia en que els homes, com jo, miraran l’assassinat d’un animal com ara veuen l’assassinat d’un home”