Aquest és un dels dos
articles que vaig escriure per la revista El Punt de Trobada de
l'abril de 2008, revista que elaboràvem els mateixos treballadors
d'Incasòl.
“Durante todo el
día, los soldados siguieron torturando y masacrando a los niños,
mujeres y hombres de varias formas. Primero, les quitaron los niños
a sus mamás. Los niños quedaron amontonados juntos y llorando. A
algunos les rompieron sus cabezas mientras que los que estaban
mamando vivos los quebraron... Conocí a un soldado que participó en
la masacre del Cuarto Pueblo... me dijo que a él le daba lástima
pero como veía que los demás lo hacían, él también lo hacía.
Cuando los niños veían caer a sus padres, salían huyendo y había
un soldado detrás de la pared y con un machete les cortaba el cuello
según pasaban... solo escuchaba los lamentos y los gritos de los
niños”.
Primeres hores de
biblioteca, llegia i llegia. Una petita biblioteca situada a un antic
convent reformat d'arquitectura colonial i propietat de l'AECI
(Agència Espanyola de Cooperació Internacional), em proporcionava
aquella documentació bàsica per posar-me al dia de la situació
d'un país gairebé desconegut per mi fins aquell moment: Guatemala.
Només disposava de sis mesos per elaborar el meu projecte.
Relats com aquest
m'animaven a començar el meu treball d'investigació, però també
em provocaven un cert sentiment d'intimidació. La meva tasca es
basava en l'elaboració d'un projecte emmarcat en els drets humans
dels indígenes mayas a Guatemala, i tal i com m'havien advertit,
investigar sobre el que havia passat durant aquells anys era una
tasca del tot arriscada. Gran part del personal, nacional o
estranger, que es dedicava a investigar la vulneració dels drets
humans al país havia estat objecte d'amenaces.
Quan ara fa quasi dotze
anys dels Acords de Pau signats per Govern, l'Exèrcit i la URNG
(Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca) que acabaven amb un
conflicte armat de 36 anys – conflicte amb més de 250.000 morts,
més de 50.000 desapareguts i més de 1.500.000 de desplaçats-,
Guatemala continua sotmesa a una situació de violència, pobresa, i
violació dels Drets Humans. Amb els Acords de Pau s'obria una etapa
d'optimisme per un país asfixiat per un conflicte armat de més de
tres dècades i amb una història política farcida de governs
autoritaris (amb l'excepció dels deu anys de govern de Jacobo Arbenz
entre 1945 i 1954). La història de Guatemala doncs, ha estat
protagonitzada per la vulneració sistemàtica dels drets humans,
cívics i polítics; les eleccions fraudulentes, la persecució de
partits polítics, els cops d'estat....
Els Acords de Pau
recollien l'objectiu d'aconseguir “una Guatemala que reconegui
el seu caràcter multiètnic, pluricultural i multilingüístic, que
hagi superat la pobresa, discriminació i marginació social i
política, a partir de la participació de tots els sectors a la
cerca de solucions”. Onze anys després cap d'aquestes fites
s'ha portat a terme.
Guatemala a dia d'avui
és, tal i com ho ha estat des de la seva creació, un estat racista.
De cada deu pobres set són indígenes; durant l'any 2004 els 138 amb
menor presència indígena van rebre el 87% dels fons per serveis
bàsics mentre que els 198 municipis amb alta presència indígena
van rebre el 13% restant; els indígenes guanyen de mitja 625
quetzals (55,48€) mensuals, menys que el salari mínim i quasi la
meitat del que cobren els que no són indígenes; només el 16% dels
indígenes reben atenció mèdica als hospitals nacionals i menys del
2% es beneficien de l'atenció del IGSS (Institut Guatemalenc de la
Seguretat Social); i durant l'anterior legislatura dels 158 diputats
només 16 eren indígenes. La població indígena és superior al 55%
de la població del país.
La discriminació i la
desigualtat social són precisament l'arrel de tots els problemes de
Guatemala, problemes que estan comportant que alguns experts
qualifiquin al país com “un estat fallit”. La corrupció, les
amenaces i els escassos recursos deixen poc marge d'actuació al
govern, impossibilitant que porti a terme les millores promeses
elecció rere elecció, provocant a la vegada un cert sentiment de
desafecció cap a la classe política.
L'Estat és incapaç de
lluitar contra la gran lacra del país des de la signatura dels
Acords de Pau: la violència. Durant els 7 anys anteriors a la meva
arribada (setembre del 2004) havien mort 24.000 persones per
violència amb armes de foc. D'aquestes 4.000 durant l'últim any. La
falta de recursos econòmics, la corrupció al poder executiu i
judicial i la manca de valentia política desespera a la població
guatemalenca que no veu una solució a la seva trista realitat
quotidiana. Els organismes judicials, dotats d'escassos recursos, es
veuen impotents a l'hora d'investigar el gran nombre de delictes i
crims que es produeixen diàriament al país, provocant a la vegada
un cert sentiment d'impunitat que encara deslegitima més el paper de
l'Estat. Els jutges, amenaçats de mort contínuament, han d'exercir
d'herois a un país on el Govern és incapaç de protegir-los per
realitzar correctament la seva tasca. EL 10 de febrer de 2005 vaig
realitzar una entrevista al President de l'Organisme Judicial de
Guatemala i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquest tema. Es
limità a respondre'm: “Durant l'any 2004, es van rebre 70
amenaces entre jutges i auxiliars judicials. Fins el 10 de febrer del
2005, s'han rebut 6 amenaces envers jutges i una envers personal de
recolzament jurisdiccional”. Es van suprimir quinze preguntes
de la meva entrevista...
Les notícies que ens
arriben de Guatemala són escasses, i a més, dolentes. Fa només
unes setmanes la Cort Constitucional Guatemalenca es posicionava en
contra de la possibilitat de que la justícia espanyola perseguís
els presumptes autors del genocidi del poble maya durant els 36 anys
de conflicte, anul·lant la possibilitat de jutjar a persontges com
Efraín Ríos Montt, considerat un dels més grans genocides de la
història del continent americà. Rigoberta Menchú Tum, Premi Nobel
de la Pau, amb la que vaig tenir l'honor de conversar breument durant
la presentació d'un llibre on es publicaven fotografies realitzades
durant les últimes exhumacions de cadàvers, em va comentar que el
seu deure era que els assassins de totes aquelles persones que havien
mort injustament paguessin pels seus crims. Ella va interposar
aquesta denúncia. Ho seguirà intentant.
L'esperança de Rigoberta
Menchú és l'esperança de tot un país. Cal que tot el poble
guatemalenc sigui conscient de la importància del seu esforç. Són
tots els sectors de la societat, tant les institucions com la
societat civil, les que han d'implicar-se en l'enfortiment de l'Estat
de Dret amb la finalitat de fer efectiu el respecte dels drets humans
de la població.
Tot i que els problemes
abans i després del conflicte no són els mateixos, sí és veritat
que els sectors de la població que més els pateixen sí ho són.
Els sectors més desfavorits de la societat com són les dones i els
nens, i especialment els d'origen indígena, són els que més han
patit la vulneració d'aquests drets.
Això comporta un procés
de reflexió de la societat guatemalenca sobre la impossibilitat de
continuar sostenint un Estat sota la premissa de desigualtat ètnica
o cultural, i l'exigència d'un esforç per democratitzar i reforçar
les institucions del país.
La responsabilitat del
progrés de Guatemala doncs, és responsabilitat en primer lloc de la
societat guatemalenca; l'esforç de tots els guatemalencs i
guatemalenques ha d'anar encaminat a la millora del país, el seu
país.
Després d'aquells sis
mesos publicava el meu projecte, que començava amb aquestes
paraules: “Dedicado a todas aquellas personas que me han hecho
llorar leyendo sus terribles historias, admiro vuestras ganas de
vivir...” Sempre serà així.
Articles relacionats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada