16 de maig 2012

Benvingut a Guatemala


Aquest és un dels dos articles que vaig escriure per la revista El Punt de Trobada de l'abril de 2008, revista que elaboràvem els mateixos treballadors d'Incasòl.

Durante todo el día, los soldados siguieron torturando y masacrando a los niños, mujeres y hombres de varias formas. Primero, les quitaron los niños a sus mamás. Los niños quedaron amontonados juntos y llorando. A algunos les rompieron sus cabezas mientras que los que estaban mamando vivos los quebraron... Conocí a un soldado que participó en la masacre del Cuarto Pueblo... me dijo que a él le daba lástima pero como veía que los demás lo hacían, él también lo hacía. Cuando los niños veían caer a sus padres, salían huyendo y había un soldado detrás de la pared y con un machete les cortaba el cuello según pasaban... solo escuchaba los lamentos y los gritos de los niños”.

Primeres hores de biblioteca, llegia i llegia. Una petita biblioteca situada a un antic convent reformat d'arquitectura colonial i propietat de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperació Internacional), em proporcionava aquella documentació bàsica per posar-me al dia de la situació d'un país gairebé desconegut per mi fins aquell moment: Guatemala. Només disposava de sis mesos per elaborar el meu projecte.
Relats com aquest m'animaven a començar el meu treball d'investigació, però també em provocaven un cert sentiment d'intimidació. La meva tasca es basava en l'elaboració d'un projecte emmarcat en els drets humans dels indígenes mayas a Guatemala, i tal i com m'havien advertit, investigar sobre el que havia passat durant aquells anys era una tasca del tot arriscada. Gran part del personal, nacional o estranger, que es dedicava a investigar la vulneració dels drets humans al país havia estat objecte d'amenaces.
Quan ara fa quasi dotze anys dels Acords de Pau signats per Govern, l'Exèrcit i la URNG (Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca) que acabaven amb un conflicte armat de 36 anys – conflicte amb més de 250.000 morts, més de 50.000 desapareguts i més de 1.500.000 de desplaçats-, Guatemala continua sotmesa a una situació de violència, pobresa, i violació dels Drets Humans. Amb els Acords de Pau s'obria una etapa d'optimisme per un país asfixiat per un conflicte armat de més de tres dècades i amb una història política farcida de governs autoritaris (amb l'excepció dels deu anys de govern de Jacobo Arbenz entre 1945 i 1954). La història de Guatemala doncs, ha estat protagonitzada per la vulneració sistemàtica dels drets humans, cívics i polítics; les eleccions fraudulentes, la persecució de partits polítics, els cops d'estat....




Els Acords de Pau recollien l'objectiu d'aconseguir “una Guatemala que reconegui el seu caràcter multiètnic, pluricultural i multilingüístic, que hagi superat la pobresa, discriminació i marginació social i política, a partir de la participació de tots els sectors a la cerca de solucions”. Onze anys després cap d'aquestes fites s'ha portat a terme.
Guatemala a dia d'avui és, tal i com ho ha estat des de la seva creació, un estat racista. De cada deu pobres set són indígenes; durant l'any 2004 els 138 amb menor presència indígena van rebre el 87% dels fons per serveis bàsics mentre que els 198 municipis amb alta presència indígena van rebre el 13% restant; els indígenes guanyen de mitja 625 quetzals (55,48€) mensuals, menys que el salari mínim i quasi la meitat del que cobren els que no són indígenes; només el 16% dels indígenes reben atenció mèdica als hospitals nacionals i menys del 2% es beneficien de l'atenció del IGSS (Institut Guatemalenc de la Seguretat Social); i durant l'anterior legislatura dels 158 diputats només 16 eren indígenes. La població indígena és superior al 55% de la població del país.
La discriminació i la desigualtat social són precisament l'arrel de tots els problemes de Guatemala, problemes que estan comportant que alguns experts qualifiquin al país com “un estat fallit”. La corrupció, les amenaces i els escassos recursos deixen poc marge d'actuació al govern, impossibilitant que porti a terme les millores promeses elecció rere elecció, provocant a la vegada un cert sentiment de desafecció cap a la classe política.
L'Estat és incapaç de lluitar contra la gran lacra del país des de la signatura dels Acords de Pau: la violència. Durant els 7 anys anteriors a la meva arribada (setembre del 2004) havien mort 24.000 persones per violència amb armes de foc. D'aquestes 4.000 durant l'últim any. La falta de recursos econòmics, la corrupció al poder executiu i judicial i la manca de valentia política desespera a la població guatemalenca que no veu una solució a la seva trista realitat quotidiana. Els organismes judicials, dotats d'escassos recursos, es veuen impotents a l'hora d'investigar el gran nombre de delictes i crims que es produeixen diàriament al país, provocant a la vegada un cert sentiment d'impunitat que encara deslegitima més el paper de l'Estat. Els jutges, amenaçats de mort contínuament, han d'exercir d'herois a un país on el Govern és incapaç de protegir-los per realitzar correctament la seva tasca. EL 10 de febrer de 2005 vaig realitzar una entrevista al President de l'Organisme Judicial de Guatemala i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquest tema. Es limità a respondre'm: “Durant l'any 2004, es van rebre 70 amenaces entre jutges i auxiliars judicials. Fins el 10 de febrer del 2005, s'han rebut 6 amenaces envers jutges i una envers personal de recolzament jurisdiccional”. Es van suprimir quinze preguntes de la meva entrevista...
Les notícies que ens arriben de Guatemala són escasses, i a més, dolentes. Fa només unes setmanes la Cort Constitucional Guatemalenca es posicionava en contra de la possibilitat de que la justícia espanyola perseguís els presumptes autors del genocidi del poble maya durant els 36 anys de conflicte, anul·lant la possibilitat de jutjar a persontges com Efraín Ríos Montt, considerat un dels més grans genocides de la història del continent americà. Rigoberta Menchú Tum, Premi Nobel de la Pau, amb la que vaig tenir l'honor de conversar breument durant la presentació d'un llibre on es publicaven fotografies realitzades durant les últimes exhumacions de cadàvers, em va comentar que el seu deure era que els assassins de totes aquelles persones que havien mort injustament paguessin pels seus crims. Ella va interposar aquesta denúncia. Ho seguirà intentant.
L'esperança de Rigoberta Menchú és l'esperança de tot un país. Cal que tot el poble guatemalenc sigui conscient de la importància del seu esforç. Són tots els sectors de la societat, tant les institucions com la societat civil, les que han d'implicar-se en l'enfortiment de l'Estat de Dret amb la finalitat de fer efectiu el respecte dels drets humans de la població.
Tot i que els problemes abans i després del conflicte no són els mateixos, sí és veritat que els sectors de la població que més els pateixen sí ho són. Els sectors més desfavorits de la societat com són les dones i els nens, i especialment els d'origen indígena, són els que més han patit la vulneració d'aquests drets.
Això comporta un procés de reflexió de la societat guatemalenca sobre la impossibilitat de continuar sostenint un Estat sota la premissa de desigualtat ètnica o cultural, i l'exigència d'un esforç per democratitzar i reforçar les institucions del país.
La responsabilitat del progrés de Guatemala doncs, és responsabilitat en primer lloc de la societat guatemalenca; l'esforç de tots els guatemalencs i guatemalenques ha d'anar encaminat a la millora del país, el seu país.
Després d'aquells sis mesos publicava el meu projecte, que començava amb aquestes paraules: “Dedicado a todas aquellas personas que me han hecho llorar leyendo sus terribles historias, admiro vuestras ganas de vivir...” Sempre serà així.

Articles relacionats.

@JPuigdengolas Copyright © 2011 | Template created by O Pregador | Powered by Blogger