Portàvem ja un parell de
dies més a Bobo, ciutat burkinesa on ja ens començaven a conèixer.
I no m'estranya, van haver de passar tres dies per trobar algun
estranger. Hem conegut un madrileny, un madrileny que acabava de
passar la malària en un petit poblat de l'interior del país. Ens va
explicar penúries però també l'hospitalitat dels seus habitants.
Nosaltres som gent positiva, el Carlos i jo ens emocionem, ens animem.
Per la nit, vam conèixer
un altre personatge interessant. Un noi colombià que al finalitzar
la llicenciatura de medicina a Boston va decidir fer voluntariat a un
campament de refugiats liberians a Ghana. Ara està de vacances a
Burkina (!) amb la seva parella dels Estats Units que feia mesos que
no veia. Ens ha explicat vivències, anècdotes, imatges molt dures
de la realitat d'aquell campament. Al campament hi vivien unes 40.000
persones. Molts morien per no disposar de material mèdic, del més
bàsic. Feia temps que ja havia completat el temps d'estància
obligatòria al campament, però havia decidit quedar-s'hi més
temps, tot i el cansament acumulat per les males condicions de vida
al campament i les ganes lògiques de fer vida amb la seva parella.
Aquell noi és tot un exemple, anys després encara el tinc al cap,
m'és útil.
Una altra cosa que no
oblidaré mai és la nostra curta visita a un supermercat libanès.
Portàvem dies menjant pa, aigua, plàtans i cerveses de 600 ml. Per
desconeixement suposo, no vam saber trobar gaire més. Passejant per
la zona acomodada de la ciutat on estan situades algunes seus
consulars i bancàries vam trobar un supermercat. Va ser impactant.
Aire condicionat, Kellogg's, productes d'importació francesos,
xocolata, galetes, tot tipus de fruita... Teníem pocs diners, així
que ens vam limitar a agafar llet President i unes pomes. En el
moment de pagar vam al·lucinar amb el preu de les pomes, així que
les vam haver de tornar a col·locar al seu lloc. Vam sortir del
supermercat més desmoralitzats encara que abans d'entrar. Un drama. Però res comparat al dels burkinesos, és clar.
Només restava anar a
dormir i agafar un autobús per anar a la capital, Ouagadougou, on
finalment vaig poder connectar-me a internet i on vam poder tramitar
el visat per tornar uns dies després a Mali. Al viatge vam tenir la
sort de conèixer un metge cubà que portava anys treballant com a
cooperant a Burkina, amb sou a càrrec del govern de l'illa
caribenya. Ens va explicar situacions espantoses. Ni tan sols les
vaig fer constar al meu diari: “A l'autobús viatjava un metge
cubà, ens ha explicat moltes coses de Burkina, ell ha vist coses
espantoses als hospitals d'aquí. Millor no explicar-les perquè són
per plorar”. Literal.
Si us heu trobat
directament amb la tercera entrega i teniu interès...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada