Estats Units

A Georgia.

Virginia Beach

A la antiga casa de Maryland

4 de juliol, dia de la Independència, Washington. Virginia Beach

Records d’un passat potser ja una mica llunyà… un pis de tres habitacions on dormíem més de deu persones, un Chevrolet antic on ens ficàvem comprimits per anar al Mall a comprar qualsevol cosa, els Popeye, els Taco Bell, els Subways...

Era la casa del meu tío Roger i la meva tía Anita. I els meus cosins Giovanny, Larry, Carolina, Toni, i el meu tío Javier, el tío Norlan, el “Wicho”... Quan vivien a Richmond, a Savannah, a Miami, a Connecticut, a Arlington... Tots emigrats de Nicaragua en èpoques complicades. Començaven des de zero, compartint tots un pis minúscul a un barri de hispanos, amb un sol cotxe que feia de taxi per portar a tothom a la feina. I és que arribaven amb ganes de treballar, de treballar pel progrés, per la dignitat i per aprofitar el temps que havien perdut fins aquell moment. Tots començaren treballant tallant la gespa, de cambrers, cuiners, a l’exèrcit (el meu tio Javier va marxar a l’Iraq fa 3 dies), de perruquers, netejant, repartint pizzes... de qualsevol cosa. Tots s’ajudaren entre ells, per pagar els seus estudis, per evitar demanar préstecs als bancs... tot mentre no oblidaven enviar diners a la família que encara no havia pogut marxar de Nicaragua. Ara, a l’any 2008, tots ja han fet la seva vida, la gran part d’ells són adinerats, han format les seves famílies i inverteixen en el seu país natal comprant segones residencies i obrint negocis.

He tingut la sort de viure aquest llarg recorregut. Des de petit els meus pares m’enviaven tots els estius a Estats Units durant les meves vacances. Acompanyava la Carolina a veure apartaments quan treballava a la immobiliària, acompanyava al meu tío Roger a tallar gespa a les zones riques del barri, acompanyava al Gio a la Universitat de Maryland. Fins i tot me’n recordo que amb només 13 anys agafava el metro jo solet i me n’anava fins la parada Smithsonian a passejar pel centre de Washington, i caminava veient museus fins arribar al zoo... m’encantava, tot era gratuït.De fet, en aquella època no era conscient del que estava aprenent durant aquells dies. Avui en dia encara reflexiono sobre totes les coses que veia en aquell moment i sobre els defectes de la societat americana, reflexiono sobre totes les seves mancances però també sobre les seves coses positives... donaria per escriure pàgines i pàgines... potser algun dia m’animo. De moment totes aquestes línies només són culpa de la Maria Dolors... que se’n va cap allà. Ja t’agradarà ja... Jo ja tinc ganes de tornar per veure la família :(