Mare immigrant

Una vida d'esforç i sacrifici

A l’any 1979 Nicaragua vivia una època de canvis provocats per la caiguda del dictador Anastasio Somoza i l’entrada triomfal dels FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) a la capital, Managua. En aquells moments, un petit país ignorat per la història es convertia en el centre d’atenció de mig món. 
Enmig d’aquests canvis, una noia de només 21 anys, de l’escassa classe mitja nicaragüenca, deixava la seva família i la seva adolescència enrere i creuava l’Atlàntic amb només una adreça i un telèfon anotats en un paper. Era mes de desembre i arribava a l’aeroport del Prat en faldilla. La meva tieta Bertha fou la següent. La Guàrdia Civil preguntà i ella respongué que venia de vacances, però no era veritat, venia a ocupar el que fins aquell moment era l’habitació dels trastos de casa meva, la més petita, la que donava al pati, on sempre hi havia malos olores. Pels altres tres germans la sort fou diferent. El tio Norlan desprès de combatre els mercenaris a sou dels Estats Units que conformaven “la contra” a la frontera nord amb Hondures, cansat de manipular radars soviètics i cansat de passar llargues temporades a la selva, decidí emigrar i provar sort als Estats Units on ja vivia el tio Luís, i li anava força bé. Per últim, el tio Javier, el més jove dels cinc, no va tenir la sort de que li lliuressin un visat per entrar als Estats Units així que no quedava un altre remei que creuar Hondures, El Salvador, Guatemala, Mèxic i el que era més complicat encara: la frontera i els terrenys desèrtics de Texas. A dia d’avui ja porta més de deu anys de servei a l’exèrcit dels Estats Units. 
La meva família doncs, ha estat una família d’emigrants, on fruit de l’esforç i de la superació personal han anat configurant la història de la seva vida. Una història exitosa. En dono fe. No és difícil doncs, que jo, després d’interioritzar la història de la meva família, i sobretot de la meva mare, em solidaritzi amb totes aquelles persones que viuen o pateixen històries semblants. Tot allò que forma part del contingut dels reportatges a la televisió i de pàgines i pàgines als diaris, no és més que el que jo he viscut en primera persona. Ara ho valoro, i molt. 
A casa meva era freqüent veure a la meva mare plorar quan se li moria un familiar a milers de kms de casa o quan trobava a faltar a la seva gent, les depressions passatgeres, o el sentiment de soledat que tants cops expressava a casa. Recordo acompanyar a ma mare a un dels pocs locutoris que hi havia a Barcelona, recordo com guardava totes les caixes de sabates per fer paquets que desprès enviava a la seva família via vaixell perquè era més econòmic, recordo com es llegia i rellegia els diaris nicaragüencs bruts de menjar amb el que s’embolicaven els paquets que rebia de Nicaragua, recordo com ficava dòlars dins dels sobres que enviava a Nicaragua, (...) 
I és que s’ha d’entendre que darrera d’un immigrant hi ha molt més que un número o una xifra, hi ha una història; i el que hi ha és sobretot un cúmul de raons per emigrar. Ella, que ara parla un català perfecte i li agrada fer puntes de coixí, no va venir a Catalunya perquè admirés la nostra cultura, el nostre menjar o les nostres llibertats democràtiques; va venir perquè ho necessitava i perquè era una sortida a una situació complicada. 
Per tant, a mi, l’àmplia gama de prejudicis que circulen al meu voltant sobre els immigrants no em provoca res més que un sentiment d’indiferència, i de subjectivitat. Tots som més sensibles quant a certes coses. Tot plegat és una debilitat, ho sé, però és una debilitat que haig d’afrontar amb naturalitat, no passa res... hi ha debilitats que ens fan tornar persones. Orgullós de tu, mare.