Dijous farà un any

"L’Albert, la Sandra, ell és el Cristian, la Cristina, la Maria Dolors, ella és la Mònica...”. La Mercè, un a un, anava cantant els noms dels que havien de ser els meus companys durant els següents tres mesos. “Tal vez se alargue un poco más en función del volumen de trabajo” – m’havien comentat a Randstad-. Acompanyat d’un tal Ruben, un tal Edu i una tal Cristina fèiem el tradicional recorregut circular seguint el passadís al més pur estil IKEA – algun dia hi aniràs Mercè-. Molta educació i molt bones cares, no era conscient de que estava entrant a l’empresa on més cops per segon es podia escoltar “bon dia”. Més endavant tindria constància de que els treballadors de Fiances no només podien presumir d’aquest rècord, sinó, també, per exemple, de la grandària dels entrepans. Tot i que en aquell moment la Maria no coneixia encara el que seria el seu futur competidor: el Juanma, un pratenc que enfortiria encara més el lobby baixllobregatí a la planta quarta. Semblava que la cosa anava de fiances de lloguer i de “gravació de dades” com també m’havien vaticinat a Randstad. Desprès de quatre mesos treballant amb estadístiques filtrades amb l’SPSS em trobava de nou davant d’un ordinador a la saleta del señor Serrano, senyor que en aquell moment encara no coneixia i que encara no bromejava preguntant-me articles de la LAU. Eren moments de canvis importants que jo lògicament no percebia, canvis protagonitzats per uns sobres blancs i grans que s’havien d’ordenar per un tal número de registre. I escoltava Infovia, SLI, NC, RFI... terminologia estranya que no sabia que acabaria formant part del meu dia a dia. Tot acompanyat sempre, això sí, d’un ambient distès que afavoria el transcórrer de les hores. I el Pinadero acabava la carrera i brindàvem amb cava, i era l’aniversari d’algú i fèiem un esmorzar, o un aperitiu, o enceníem espelmes i sonava la alarma... Però també arribaren els maldecaps per culpa dels increments, les compensacions i els ingressos complementaris, però no passava res perquè tenia a la Sandra al costat, i a ella li podia preguntar tot perquè sempre em contestava bé i amb bona cara. I segur que al final de tanta pregunta li passava el mal de cap a ella pobreta. I si no estava ella estava l’Albert - que encara no em deia Yuseppe -, o el Cristian - el meu futur company de billars -, o la Maria Dolors – que encara no em devia un suc de taronja - (mai deixes de somriure, com t’ho fas?), o la meva tieta Aymerich, o la meva compatriota Carme, o la Mònica-entre-nen-i-nen, o la donacalendari Maria i la gran Mercè Saltor, la única persona que he conegut que pot tenir deu post-it’s a la taula, rebre deu preguntes nostres i estar sonant-li el telèfon... i no atabalar-se!. Per no parlar de... “si, ja me’n recordo, era el 2000351027”. Un altre rècord. A tots vosaltres, sempre us estaré agraït. I poc a poc em vaig anar integrant a aquesta quarta planta, em vaig acostumar a parlar amb l’Elisabeth quan necessitava alguna cosa o tenia algun neguit, em vaig acostumar a molestar al Isra (Sant Boi Molt) cada cop que anava a buscar un fax, a bromejar amb la Roser (jo sé que t’agrada més dinar al japonès que Jaume I), em vaig acostumar a dir el sagrat “bon profit” a la Costa, a passar les trucades complicades al David (que consti que és culpa del Cristian, que un dia em va dir: “tu aquestes passa-se-les al David que a ell li agraden”), em vaig acostumar a molestar la Pon amb els boletines, i al Cariteu (actualitza el fotolog!), en fi... a tots vosaltres.

Moltíssimes gràcies a tots per aquest any. Sentir-se còmode és molt important. Un plaer.

I ara me'n vaig a dormir que demà a les 06.40...