Bon Nadal

Diuen que Jesucrist va ésser concebut un 25 de març, altres afirmen que va néixer un 6 de gener; i fins i tot hi ha qui afirma que va néixer un mes de setembre. Diuen que els romans aprofitaven aquestes dates per tancar els negocis, posposar les guerres i fins i tot alliberar els esclaus. És a dir, deixar de ser romans per uns dies. Diuen que els evangelitzadors que acompanyaren als genocides espanyols al continent americà substituïren celebracions com l’adveniment a Huitzilopochtli (déu del sol i de la guerra) per tal d’acabar amb qualsevol celebració pagana. Diuen que els escandinaus aprofitaven el 26 de desembre per celebrar el naixement de Frey (déu del sol, la pluja i la fertilitat) i engalanar l’Yggdrasil (arbre de la vida). Aquesta costum també fou absorbida pel Nadal cristià. Però si tot això no és “celebrable” per vosaltres, no passa res. Per aquestes dates també podrem celebrar el naixement d’Isaac Newton, de Humpfrey Bogart, o de Mao Zedong; la proclamació de la quarta República Francesa, la creació del Ku Klux Klan, o la mort de Vasco da Gama. Tot és qüestió de gustos. I és que arriba el Nadal i arriba el nostre gran moment, però sobretot de l’infant; el moment d’optar a aquells regals als que no pot aspirar la resta de l’any, potser serà el Tió, el Papà Noel (per què no mare?), els Reis Mags (per què no reines?) o fins i tot l’Olentzero (un obrer també ens pot portar regals!). 
Ha arribat el moment; ha arribat el premi a saber esperar i sobretot el premi a la bondat anual; però si no ha estat així no passa res: la bondat s’exceptua; i és que la infància eximeix de tota responsabilitat. I arriben els pessebres, les nadales, els avets, la Missa del Gall, els carrers il·luminats, el Cant de la Sibil·la, les targes de Nadal (ara ja no s’omplen les nostres bústies com abans oi?), els àpats abundants, els diumenges comercials o les tardes de “Quo Vadis”, “Qué bello es vivir” o “La túnica Sagrada”. I venen tots els familiars a casa a gaudir dels torrons, els massapans, el cava, les neules, el tortell de Nadal, las “torrijas”, l’escudella, la carn d’olla... però potser aquest any falta algú... i tot i no ser-hi és capaç d’entristir la diada. Encara que fins i tot la més profunda tristesa podria estar compensada per a aquells més insensibles per un cop de sort a cop de crit d’uns nens de Vallecas. 
Però més enllà de tot això, i aprofitant l’arribada de l’any nou, el Nadal es torna quelcom diferent. És època de reflexions, de mirades enrere i d’avaluació. També és moment d’establir nous horitzons i fins i tot som capaços de prometre que eliminarem tots els excessos que aprofitem per cometre al llarg d’aquestes festes. I és que tal i com va dir Lao-Tzú Tao Te King: “Imposar la voluntat als demés és força, però imposar-nos-la a nosaltres mateixos és força superior”. El Nadal i l’arribada d’un nou any doncs, són bons moments per plantejar-nos coses. Plantejar-nos què més necessitem, què no necessitem, escollir el que ens manca, o desfer-nos d’allò de que podem prescindir. I sobretot pensar en els altres més que en nosaltres mateixos, potser així guanyarem més que no pas ara, per molt paradoxal que això sembli. I si el nostre cervell encara és capaç de donar més de sí mateix fins i tot serem capaços de pensar en el benestar del nostre planeta. Raonar sobre com el nostre consum pot afectar als altres, raonar si és just que hi hagi rics a una mateixa societat on encara hi ha pobres, pensar si pel fet de néixer a un determinat lloc som propietaris de la terra que trepitgem, preguntar-nos perquè un miserable pot morir però no pot estar malalt o per què no... podem jugar a posar-nos en el lloc dels altres? Juguem... Podem jugar a ser una nena a l’Afganistan, un txetxè a Txetxènia, un nen nicaragüenc de 6 anys venent diaris a un semàfor, un avi de 35 anys al Níger, un kurd a Turquia, una dona violada al Congo, un immigrant amb o sense papers que treballa 16 hores al dia per recollir la fruita del nostre postre... per exemple. I és que tots som persones, i la mirada plorosa d’un home que pateix podria haver estat la teva. Sempre recordaré la frase que repetien els mayas un cop rere l’altre quan t’oferien qualsevol cosa amablement: “In Lak’ ech a lak’”, és a dir: “Tu ets jo i jo sóc tu”. Potser només ens caldria ser conscients de la premissa més importat: el fet de néixer és vinculant. I per tant tots nosaltres caiem en responsabilitat només pel fet de néixer. 
No oblidem doncs el que diu l’art. 27.1 de la nostra estimada Llei d’Arrendaments Urbans: “L’incompliment per qualsevol de les parts de les obligacions resultants del contracte dóna dret a la part que ha complert les seves a exigir el compliment de la obligació (...)”. Que els vostres fills no us hagin d’exigir res. 
Salut i bones festes ;)