El Carlos, el Txarli, i jo
ja fèiem vida africana amb normalitat. Ens havíem mogut per Mali i
Burkina, habituant-nos a costums tan arrelades com haver de
pagar injustament a un funcionari senegalès per tal d'agilitzar uns
tràmits administratius a una ambaixada. Ja ens havíem mogut per la ciutat, Dakar, ens havíem barallat amb
transportistes, havíem passat gana i ja sabíem rebutjar venedors insistents amb certa
gràcia.
Ara bé, el saber del
viatger mai té límits i sempre resta alguna nova experiència per
viure. Un exemple? Un segrest.
Que ningú s'espanti. Va
ser un segrest d'aquells de broma, insignificant, un pèl light.
Però com anècdota fa gràcia i més si la vius acompanyat d'un
hipocondríac espantadís com el Txarli; un bon amic que veu un porc
senglar des d'un cotxe i puja la finestra. No fos cas...
La qüestió és que
necessitàvem arribar a l'ambaixada de Mali a Dakar per tal de
tramitar un visat, tot amb certa pressa perquè unes hores després
havíem d'agafar un vaixell camí de Ziguinchor, ciutat principal de
Le Casamance, al sud del Senegal. Algun problema vam tenir de
comunicació quan ens disposàvem a baixar del taxi i el conductor
senegalès, amb cara de pomes agres, va rebutjar els nostres
bitllets. En volia més. I és clar, ell era un senegalès a Dakar,
però jo era un santboià a Dakar. És a dir, estàvem al mateix
nivell.
Aquest senyor, vestit amb
una túnica blanca espectacular, va decidir que fins que no paguéssim el que ell
volia no ens deixaria baixar del seu cotxe. Així que vam iniciar una ruta
turística improvisada i involuntària, que es veia interrompuda pel meu lamentable francés amenaçant amb trucar a la policia. Però ell continuava
gastant benzina, i teníem temps de marge. El Txarli però, començava
a pressionar amb un “Nica, ja ho pago jo, baixem!”
Després de donar unes
voltes gratuïtes per Dakar, vam pagar els maleïts bitllets.
Però el valor de viure un segrest no té preu, i l'anècdota restarà a
la memòria per sempre més. Oi Txarli? Eh Carlos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada